El PSM opina. 18/05/2002

Com una carrera de persecució

No som un expert en ciclisme i per tant no sé si seré molt precís a l'hora d'utilitzar–ne els termes. Tanmateix esper que els lectors sabran interpretar en els justos termes les ficcions accessòries emprades per tal de modular aquest escrit. No sé si el símil és encertat però aquesta legislatura ha estat com una carrera ciclista de persecució. Per als que no som gaire entesos en la matèria, aquesta modalitat de pista ens resulta, no diré avorrida, però sí un poc desconcertant. Els ciclistes es mouen per la pista amb parsimònia, com si prenguessin el pèl als espectadors, vigilant–se, mentre la carrera avança en metres. Però en un moment determinat, vénen les fues, les esprintades a matar. La clau del joc es tracta a passar el primer en uns determinats esprints. Podríem convenir, no sé si aquestes són les veritables regles d'aquesta modalitat ciclista, que els esprints són més espessos a mesura que ens acostam a la meta final. I encara, posats a posar–hi fantasia, ja he dit que era llec del tot, podríem configurar–ne una modalitat nova que es corri per equips.

Aquest és el símil que més se m'acut a l'hora de dibuixar una mica el panorama polític, que amb aquestes escalfors primaverals, sembla que s'ha instaurat en aquest país nostre. Fins ara, hi ha hagut una relativa calma. Alguns esdeveniments escadussers: el debat de l'estat de l'autonomia, l'aprovació dels pressuposts i qualque estirada de cambuix, però poca cosa més. I encara, si ho voleu una mica més clar, amb un gran pilot que sojorna i un o dos gregaris, bregats i bregadors, que fan —sobretot en l'equip que té la missió, quasi sacrosanta, de rescabalar el trono perdut— el desgast i la feina feixuga. En Jaume Font, ha estat un d'aquests gregaris. Una consideració a part seria preguntar–se si a l'hora de repartir–se el botí, si és que n'adquireixen, aquests gregaris, aquests galls de brega que han mostrat els esperons però que també se n'han duit alguna picada, tendran el premi als seus mèrits. Comprendrà el còmplice lector que no em toca a mi debanar aquesta qüestió. Vaja, si la corona serà proporcional a l'estopa repartida.

Però sembla que ara els jutges ja han fet sonar la campana i estam a punt d'iniciar les darreres voltes, faltarà un any quasi rodó per a les eleccions i aquest córrer en càmera lenta, aquestes escadusseres fogositats, ja s'han acabat. Ara va de valent! Tothom estreny les barres i no hi ha treva. Ja no són un o dos els qui donen la cara, sinó que són tots els que ataquen. (No heu entrat mai dins un rebost o una caseta de camp que està mesella de rates i d'entrada només en veis una o dues i quan alces un cartró o un bolic de sacs en comencen a sortir a perfellons que corren i fugen en totes direccions, idò semblant) Només cal fullejar un diari, escoltar o veure un informatiu local per veure això que dic. Ara, tots els caires ja són fogosos. Que si s'han de pagar els doblers del temporal d'aquí a trenta dies, com si s'acabàs el món. Per ventura no es recorden del temps que varen haver d'esperar per cobrar les expropiacions de l'autopista de Palma a Inca, quan ells gestionaven la cosa pública. Per ventura no caldria demanar–se, abans d'exigir tant, què esperen a posar en marxa el famós Règim Especial per a les Illes Balears, allò que en Matas ens va vendre com si fos mannà diví i ara tenen —sense que sigui l'orgasme permanent— entretingut Madrid, no només entretingut sinó gairebé inhumat. I també han començat a atiar el foc de la temporada turística, que si serà catastròfica, que si no en vendran més, de turistes, que si els que vénen gasten poc. Llavors, resultarà que el mèrit, i si no ja ho veuran, serà seu perquè han regenerat les platges. I en aquesta lluita, d'esprints i fues sembla que s'hi val tot. Com si se n'adonassin que han arrancat tard, que han perdut el temps, com si no confiassin en les pròpies forces o se n'adonassin que no poden aturar el contrincant i llavors, hagin de fer servir els colzes, les tancades i tot un seguit de barroeries dels quals són especialistes consumats. Ah! I d'una palla, no en fan un paller —que això seria bucòlic i rústic— se'n fan una palla mental i ejaculen pestil·lències. Tanmateix ignoren que el públic sap destriar bé el gra de la palla, o de les palles, de la mateixa manera que tu, lector, saps destriar les intencions d'aquest escrit més enllà que si la carrera ciclista, que m'ha servit de metàfora, és de persecució o de puntuació.