El PSM opina. 22/05/2002

Cimera alternativa

Hi ha moltes coses que sobrepassen la meva capacitat d'enteniment. Però, ja fa un bon grapat d'anys, molts, don Miquel Ramis Alonso, el filòsof sineuer, em deia que, malgrat jo no ho pogués entendre, això no volia dir que no fóra veritat. Si Déu ho ha dit, és veritat, deia ell. La Santíssima Trinitat, la virginitat de Maria Santíssima, l'ascensió a los cels en cos i ànima de la mateixa Verge Maria, per exemple, deia ell, són misteris que sobrepassen la nostra capacitat d'assimilació, de comprensió, deia ell.

I jo, que als vint anys ja era un punyetona empedreït i reconsagrat, li deia que bé, don Miquel, allò que vostè digui, però... I aquest darrer però representava que ja l'havíem armada d'encarnat i blau, altar fumat i ofici de molts oficiants. Ho deia per fer avinent que, des de ben jovenel·lo que provaren de fer–me combregar amb rodes de molí, de fer–me empassar coses «perquè jo ho dic», que estava molt damunt fulla aquell temps, cosa que, aleshores i més a la llarga, representà una vacuna efectiva contra la credulitat incondicional, la gran i còmoda excusa de la fe, que tot ho avala dins qualsevol grup de fanàtics. O sia, em vaig posar darrere la roca i a analitzar els comportaments humans, tant les misèries com les grandeses. I arribar a la conclusió que l'únic Déu que existia realment era el germà proïsme, tu i tu i aquell altre, i que jo havia d'aconseguir un comportament honest, una trajectòria coherent, a força de ser el més sincer possible, sempre, en tot cas, ser absolutament respectuós únicament amb els posats i les persones que fossin al meu veure respectables. La resta, per molt que provassin de vendre–m'ho pels mitjans mediàtics, a fer moltes grosses de punyetes. No, la credulitat no és un dels meus molts defectes, creis–me. Per això mateix quan llegesc: «la globalització de l'economia capitalista afecta negativament els ciutadans i el medi ambient», vaig i ho torn a llegir, aquest pic en veu alta i vocalitzant, per després continuar: «la globalització de l'economia capitalista és incompatible amb la realitat d'un planeta finit. L'activitat econòmica se sustenta sobre l'augment continu i progressiu del consum de recursos naturals i la confiança cega en la capacitat infinita de la regeneració de l'ecosistema Terra». Uep!, ara començam a rapinyar amb ungles llargues les parets emblanquinades de l'antigor. Tot això esmussa, remou el borrissol del clatell, ensaliva la boca i fa estrènyer les dents.

I continuen amollant: «Reivindicacions i propostes als Ministres Europeus (aquestes dues majúscules són seves): Acomplir el tractat de Kioto (ja m'encomanareu molt el Sr. Bush) –Impulsar el transport col·lectiu –Limitar l'ús del vehicle privat –Substituir les energies brutes per energies renovables –Posar fre al creixement de la xarxa de carreteres i autopistes –Prioritzar el consum dels recursos i dels productes locals –Potenciar una nova cultura de l'aigua, front a la construcció de grans infraestructures d'embassaments, transvasament o dessalació –Modificar el Pla Hidrològic Nacional (jo hagués dit estatal) –Aprovar la Llei de Biodiversitat de les Illes Balears –Contenir el creixement urbanístic i l'activitat turística –Impulsar l'agricultura ecològica –Crear la figura d'un Síndic Ambiental Europeu».

I moltes més coses com aquestes, amb les quals hi puc estar total o en part d'acord. De tota manera, pens, com deia un home vell i sabut del meu poble: el capital no ha tengut mai entranya, Bielet, i no començarà ara, desenganya't. O sia que, supòs volia dir–me: ells passaran per damunt el teu cadàver abans que tu puguis provar de passar per damunt els seus guanys, caigui qui caigui. Però assistiré a les mobilitzacions d'aquest vinent cap de setmana amb tota la fe que pugui congriar. Encoratjaré a anar–hi els meus fills, els meus amics, els meus veïnats, el que en mallorquí se'n diu: donaré cara. Tot recordant uns versos que vaig escriure un dia: «no és petita de talla/ sols és lluny l'esperança».