|
Liberalisme, iniciativa privada i societat civil
* Príam Villalonga és investigador del Ludwig
Institute for Cancer Research, Royal Free and University College
Medical School Branch (Londres).
Malgrat que la majoria de doctrines i ideologies polítiques
tenguin vocació d'universalitat, resulta obvi que en la seva
implantació a una determinada societat s'han de tenir molt
presents les característiques d'aquesta. Per tal d'esser
fidedigne a l'esperit d'un determinat corrent de pensament, cal
analitzar acuradament la realitat i estimular el debat ideològic
contínuament, evitant així les lectures tòpiques i
superficials. El que discutirem en el present article és la
constatació que el liberalisme polític —clau de volta de
tot el centre-dreta—, està a les Illes Balears molt
allunyat d'alguns dels seus principis essencials. Una breu
reflexió sobre les bases de la ideologia liberal, així com de
les característiques de les societats més liberals, ens
permetran concloure que els partits polítics d'ideologia liberal
al nostre país han menystingut de forma crònica elements
cabdals d'aquesta ideologia. Dos eixos centraran les principals
crítiques: d'una banda la feblesa de la nostra societat civil,
fet que desactiva bona part del discurs liberal, i d'altra banda
la pobra interpretació que se n'ha fet de la suposada preeminència
de la iniciativa privada. Conclourem que aquesta ideologia, tot i
oferir —com totes— un corpus d'idees vàlides per a
qualsevol comunitat humana, està mancada d'un procés d'adaptació
que consideri paràmetres endèmics de la nostra societat, fet
que deslegitima profundament la seva aplicació.
El pensament moral i polític que anomenam liberalisme
transcendeix àmpliament el món de la política i l'economia,
per a constituir un pilar essencial en la configuració de les
societats occidentals modernes. Aquesta línia de pensament
parteix de la rellevància de la llibertat individual i del dret
a la diferència, fet que es tradueix en una concepció de la
societat com una lliure suma de diferents individualitats, més
que com una entitat per se. Els liberals consideren que els
estats i governs haurien d'interferir el mínim possible en
l'organització de la vida de les persones, car aquestes són
prou lliures i responsables per a bastir societats pròsperes i
justes. Òbviament, hi ha d'haver un respecte a unes normes de
convivència bàsiques —l'estat de dret—, però el
progrés de la societat es fia per complet a la capacitat de la
iniciativa privada per a esser motor de la creació de riquesa i
benestar socials. En la pràctica, això es tradueix en la
defensa d'una economia de lliure mercat sense restriccions: com
menys lleis millor. Els liberals consideren que en un sistema
just i en un mercat obert —amb igualtat d'oportunitats—
les diferències de riquesa entre individus seran estrictament
conseqüència de les diferències «qualitatives» entre aquests
(intel·ligència, capacitat de treball), fet que les justifica
moralment.
Tot i que la crítica al liberalisme no sigui l'objecte
d'aquestes reflexions, no podem evitar assenyalar la ingenuïtat
—per no dir ximpleria— d'alguns d'aquests arguments.
Les societats no són «idealment justes» per a confiar-ho tot a
la meritocràcia. A més, l'evident transmissió hereditària
dels avantatges, que precisament és la clau de l'evolució de
les espècies —un altre sistema de lliure mercat—, és
el gran error de base del discurs liberal. Potser en un sistema aïllat,
unigeneracional, el liberalisme sigui just en el sentit que l'èxit
individual dependria només dels mèrits personals de cadascú.
Però, ai las!, a la vida real els avantatges socials i econòmics
es transmeten de generació en generació, fet que implica que hi
ha individus que tenen un plus afegit en la carrera de la vida. I
ningú no posarà en dubte que la història de la humanitat es
una lluita constant contra el darwinisme. Però, com dèiem,
discutir això no era l'objectiu del present article...
La qüestió central que volem discutir aquí és la parcialitat
amb que sovint s'interpreta la ideologia liberal al nostre país.
Cert és que l'eix fonamental del liberalisme és la defensa d'un
mercat obert i sense traves. Aquesta seria la clau per a la
creació de riquesa, fet que aniria en benefici de tota la
societat. Però no és menys cert que el liberalisme es recolza
enormement en la responsabilitat individual, precisament per a la
distribució d'aquesta riquesa i la consecució de major justícia
social. Aquesta responsabilitat es tradueix en una societat civil
forta, que s'ocupa del progrés general, alhora que constitueix
la clau per sol·licitar que es minimitzi el paper dels governs.
Qui hagi tengut un contacte mínim amb societats profundament
liberals sabrà a què ens referim. A la cuna del liberalisme,
Anglaterra, el principi de responsabilitat individual és patent
per tot arreu. És aquesta responsabilitat la que dóna una
dimensió totalment diferent al concepte d'iniciativa privada.
Aquesta no només es preocupa del benestar propi, sinó que és
essencial per a confegir una societat més pròspera en el seu
conjunt. Exemples n'hi ha a balquena. Des del foment de les arts,
l'educació, la recerca científica, l'assistència social,...
fins a qualsevol altre activitat, sempre trobarem a Anglaterra un
suport actiu d'una societat civil poderosa. I quan ens referim a
«suport actiu», volem dir que es sostenen econòmicament —en
molts casos de forma total— les activitats esmentades. La
programació anual d'una sala de concerts, o el manteniment d'un
institut de recerca poden dependre exclusivament d'aportacions de
particulars. Heus aquí iniciativa privada! I si hom te l'ocasió
de mirar-se les necrològiques del diari The Times, podrà
comprovar com els difunts de les classes altes britàniques fan
importantíssimes donacions a institucions privades que
subvencionen la major part de la recerca científica del país (Cancer
Research UK, The Leukemia Fund), o financien tot tipus de
manifestacions culturals. Certament, amb aquest concepte
d'iniciativa privada són més comprensibles —encara que
sigui legítim discutir-los— els postulats del liberalisme.
Quan sentim que la iniciativa privada és el motor del progrés,
hem d'entendre una iniciativa privada dinàmica, però alhora
responsable i profundament cívica, compromesa al capdavall.
El revers de la moneda és el panorama de la nostra societat
civil, i la baixa talla moral d'alguns polítics i empresaris que
s'autoidentifiquen com a liberals. Malauradament, en aquest cas
també hi ha exemples abundosos. Els exemples d'omissió,
naturalment. Algú recorda actuacions memorables de l'iniciativa
privada a on aquesta no sigui sinònim d'activitats lucratives en
benefici propi? És molt trist que l'únic exemple que ens vengui
al cap sigui la compra d'un nou vaixell per al rei... El cas de
l'ecotaxa és paradigmàtic. Sense entrar en la seva legitimitat,
és decebedor que el sector privat es limiti a criticar-la sense
oferir cap alternativa en positiu. A d'altres països, amb
economies molt més liberals, és evident que la pròpia
iniciativa privada hauria afrontat fa temps la qüestió de la
sostenibilitat ambiental. Ben segur que el sector privat hauria
liderat la protecció del patrimoni paisatgístic i cultural, a
través de fundacions o patronats. Al nostre país no, aquí
s'assumeix amb naturalitat que això correspon exclusivament al
sector públic. És sorprenent com hem interioritzat aquesta
concepció tan peculiar de liberalisme: molta iniciativa per als
negocis particulars —i que el Govern no molesti— i nul·la
per aportar al benestar global del país, no fos cosa que ens
embrutàssim les mans... Amb aquesta quadratura del cercle, qui
no vol esser liberal? Francament, és inconcebible aquesta doble
moral d'exigir a les institucions que només regulin —que
curiosament, sempre és d'interès general— que no afecti
els interessos a curt termini del sector privat. Són lícites
les queixes d'unes classes dirigents que manifesten un
desarrelament cívic tan clamorós? Són veritablement «liberals»
els qui només parlen dels drets i avantatges però mai no dels
deures i la responsabilitat que implica aquesta ideologia? Ben
lluny del liberalisme, aquesta actitud només podem qualificar-la
d'individualisme interessat.
Tancarem aquestes reflexions subratllant que els nostres polítics
«liberals» han construït un discurs basat en la llibertat
individual, oblidant sistemàticament el contrapès que suposen
la responsabilitat i el deure cívics. D'aquí la paradoxa que no
s'hagin ocupat gaire de l'enfortiment de la societat civil, tasca
de la qual només n'hem sentit parlar al nacionalisme
d'esquerres, és obligat reconeixer-ho. Si aquests oblits s'han
produït conscientment o per pura ignorància és una qüestió
que deixarem a la lliure i responsable —liberal, en
definitiva— interpretació del lector...
|
