|
El PSM: aquell partit de pagesos, mestres i capellans...
A la «Fira del Llibre» es presenta el treball d'Antoni Marimón
: Entre la realitat i la Utopia. Història del PSM, edició
augmentada de Documenta Balear, del qual l'autor em demanà el pròleg.
Aprofitant l'avinentesa del llibre i dels 25 anys del partit, van
aquestes reflexions. Record molt bé aquells anys d'ebullició
política especial, abans i poc després de la mort d'en Franco i
també les persones que a l'empara de les sigles PSI (Promocions
Socials Illenques) ajudàrem a confeccionar —com un «patchwork»
apedaçat d'il·lusions— allò que ara és el PSM-Nacionalistes
de Mallorca. El fracàs a les primeres eleccions democràtiques,
la sortida de diversos companys i la incorporació al món
universitari significaren, per a mi, la contemplació de la política
activa des de lluny. La veritat és que, d'aquells anys, no
record quasi ningú dels actuals dirigents —si exceptuam en
Sebastià SERRA— al qual «el nacionalisme mallorquí mai no
li agrairà prou que en moments difícils mantingués el timó»
(Damià PONS, dixit). Tot i que les circumstàncies no es
repeteixen, sí que ho fan determinades situacions. La confluència
que dugué a la fundació i arreplegament del PSI, fou, i
continua essent, un cert sentit de l'emergènia o de la urgència,
de molts de moviments nacionalistes, per la necessitat de
defensar les identitats culturals minoritàries, i fer front als
intents homogeneïtzadors (ja siguin espanyols o, com ara, més
globals). El desig d'autonomia o la independència, per a alguns,
en el seu moment o ara mateix, feren i fan que davant models únics
i reduccionistes, tipus «ciutadans del món, no em sent de cap
lloc», que conflueixen en una humanitat única i global, es
tengués, i es tengui, en partits o moviments com el PSI-PSM els
contrapesos necessaris que s'oposen a la renúncia al dret a ser
diferents.
L'actual PSM, vint-i-cinc anys després, és fruit sobretot de la
perseverància. Il·lusions esbravades, desercions, entrades i
sortides de gents i col·lectius han anant bastint un model de
nacionalisme integrador (anava a escriure d'esquerres). Un partit
de tintura progressista, que no ha arribat a ser un projecte
majoritari, però que ha aconseguit un espai polític
considerable i, encara més, un espai d'influència remarcable.
Influència des de l'oposició i, poc a poc, des de l'exercici
del poder institucional. Primer des d'un únic batle (el de Montuïri)
i algun regidor i diputat autonòmic, fins ara mateix, 25 anys de
perseverància, amb presència al Govern de les Illes Balears,
amb el vicepresident i consellers en actiu i al govern del
Consell de Mallorca, a més de la presència a molts
d'ajuntaments de Mallorca, de Menorca i algun regidor a Eivissa.
Aquell partit minoritari i testimonial, al qual es referien, amb
una certa cançoneta, com «el partit dels pagesos, mestres i
capellans...», fruit més de la reflexió i del sentiment, que
del pragmatisme i l'efectivitat de l'acció política. Molt
dificultada, aquesta darrera, per una atribolada recerca de les
arrels, aferrades, segons uns dins els Països Catalans, per
altres diluïdes dins un cert Mallorquinisme Polític —usant
l'expressió d'en Gori Mir-Anselm Llull— o, si voleu, en la
recerca de la mítica i qui sap si irreal, Nació dels
Mallorquins, tot emprant el mot i el llibre d'en Josep Melià.
L'independentisme, «tout court», un llastre per a uns i una
certa hipocresia per a altres, quedaria desmarrat i solt,
arredossat ja en una mínima simbologia (com és ara, algun puny
a l'aire de l'executiva, o una senyera estelada dels joves del
partit...), i, més ara, com diu algun dirigent, que es comanda a
les institucions.
Dins aquesta mar inconcreta de la recerca de les arrels i de la
seva transcripció política, de la recerca de militants i de
votants, es van anar fonamentant les tres potes del tubalet on ha
reposat el discurs del PSM: el progressisme (del
socialisme-autogestionari fins a la discussió de si treure la S
de les sigles per a integrar botiguers i petita burgesia);
l'ecologisme (incorporant, com és ben natural, la dosi
d'ideologia cloròfila necessària a tot partit de la modernitat
finisecular, però amb el dubte, per l'aparició de verds polítics,
de si s'aconsegueix arrossegar algun vot estrictament ecologista)
i, sobretot, el nacionalisne, lluitant per aquest espai
interclassista de defensa de la identitat, repetesc des de les
fronteres de la independència catalanista a l'acceptació de
l'autodeterminació, com un coixí amortiguador de missatges polítics
més radicals (Ja se sap : «L'art del que és possible»).
Aquestes pinzellades de l'ideari polític del PSM han bastit
discussions que, qui sap si s'haguessin produït o no, si no fos
pels passos que ha fet el partit en aquests 25 anys i pels
viaranys que s'han dreçat, per la necessitat d'aplicar la
doctrina al procés polític, per comandar i no només
senzillament per influir, sinó per transformar. Aquesta aposta
per transformar societat i territori, sense claudicar «essencialment»
del seu model polític originari, ha estat el que ha demostrat
que de ser un partit prioritàriament de la part forana i de
sectors il·lustrats, ha anat incorporant sectors urbans de Palma
i classes mitges i, molt més poc a poc, petit comerç i empresa.
Tot i que —s'ha de ser franc— descolomant, també,
paulatinament i sense fer-ne massa crides, fonamentalismes i
altres càrregues compartides amb altres partits i, el que és més
novedós, combatiet no només amb formacions minoritàries del
nacionalisme d'esquerres, sinó amb el nacionalisme minoritari de
centredreta representat per Unió Mallorquina. Les tensions col·laterals
que ara genera aquest seu soci de govern al Consell de Mallorca i
la factura pendent del nacionalisme a Balears (situar un diputat
a Madrid) obrin uns nous escenaris per als quals, ningú, fa vint-i-cinc
anys hagués posat messions.
I quan parl de les messions ho faig tot tenint en compte que la
nissaga de la qual s'ha fet sorgir el PSM, a vegades, no és ben
bé la que li pertoca. Això l'ha fet dipositari de tradicions
que, en definitiva, els altres, em referesc als altres partits
polítics, han ignorat. Tal com va preveure l'injustament
denostat Marshall Mac Luhan, a la seva obra El llogaret global,
la globalització i el multiculturalisme obrin nous camins a les
dialèctiques d'uniformització i per tant, també, s'obrin noves
vies als drets a defensar les diferències dins aquests nous
espais turístics, telemàtics, culturals i polítics.
Nogensmenys, amb totes les carències i els exercicis d'humilitat
necessaris, es presenten poques alternatives on la coherència
identitària s'articuli amb un projecte polític, com és el cas
del PSM, que tradueix a la pràctica un esforç teòric per
superar una sèrie de centralismes superposats. Un intel·lectual
nostrat a l'obra Memòria Viva, es feia la pregunta següent, amb
una tonalitat angoixant: «Si el poble s'estima més ballar
sevillanes que boleros qui ho pot aturar?» Aquesta pregunta, que
no és banal i sí molt simbòlica, recull el pànic, hereu
d'aquell regionalisme cultural romàntic i la seva poca capacitat
d'articulació política. Ben al contrari, l'opció política que
representa el PSM, de cara als canvis que es produeixen a les
illes Balears en aquest nou segle, pot recollir els ensenyaments
de la seva pròpia tradició política, ja d'un quart de segle,
incorporant la d'altres reflexions que l'adaptaran a aquest nou
període històric canviant. Sense excessives claudicacions, ni
ideològiques, ni polítiques.
|
