El PSM opina. 01/06/2002

Ets a ca teva! (Diàleg sobre la interculturalitat)

Najib El Fassi, ciutadà marroquí resident a Palma des de fa tres anys, acaba de sortir de l’oficina d’estrangeria amb un somriure d’orella a orella: a la fi té els papers! En passar per davant Correus, es topa amb el seu veí i amic Toni Bauçà.

—¡Hola Toni! ¡Mira lo que me acaban de dar!

—Els papers! Sí que estic content! Això ho hem de celebrar.. —fa en Toni—

—Ya lo creo. Vamos a tomar algo, invito yo —respon en Najib, passant el braç per damunt les espatlles d’en Toni—.

Van fins al Born, i s’asseuen a la terrassa del Bar Bosch, que com sempre està atepeïda. Prenent un refresc, en Najib li explica a en Toni els seus plans immediats.

—Lo primero que voy a hacer es pedir la reagrupación familiar. Ya sabes que en todo este tiempo sólo he podido ver a mi mujer y mis dos hijos como mucho una vez al año, y no puedo más. Es insoportable...

—Sí, me’n faig càrrec —diu en Toni, amb posat seriós—. Jo també tenc ganes de conèixer-los! Bé, i supòs que ara també et faran un contracte legal, no?

—Claro. El administrador de la empresa me ha dicho varias veces que lo tiene todo a punto. Sólo faltaba que me dieran los papeles. Al fin han llegado, aunque a veces casi he perdido la esperanza. He tenido que esperar diez meses desde que entregué toda la documentación. No hay derecho.

—Ja ho pots ben dir, i no sembla que la cosa vagi a millor. El teu cosí Mustapha em contava l’altre dia que l’oficina d’estrangeria li ha perdut l’expedient, i l’han obligat a tornar a presentar un munt de paperassa. Si això li passa a qualsevol mallorquí, l’arma grossa.

—Seguro. Y por cierto, hablando de mallorquín: ahora que estaré más tranquilo, creo que voy a ir a aquellas clases de las que me has hablado...

—Ja era hora! —fa en Toni, alçant les mans—. Veuràs com t’agrada. I a més, ho tindràs fàcil, perquè tu el mallorquí ja l’entens perfectament.

—Sí —reconeix en Najib—, pero me da vergüenza lanzarme a hablarlo, aunque ya sé muchas palabras. No sé, me da miedo que la gente se ría de mí...

—Què dius! Bé, potser et trobaràs amb algun pardal assolellat, que sempre n’hi ha d’haver. Però vaja, ja t’he dit moltes vegades que per als mallorquins deixes de ser foraster quan xerres en mallorquí.

—Bueno, ya veremos —dubta en Najib—. Pero una cosa: si yo aprendo mallorquín, tú tienes que aprender árabe.

—Ja m’agradaria, però saps que avui en dia no tenc temps. Entre la feina, els nins, i les activitats del sindicat, vaig de bòlit. Tal vegada més endavant...

—Búscate el tiempo, pero yo creo que tendrías que hacerlo. Tú siempre me hablas de interculturalidad, y yo estoy de acuerdo, y por eso tendrías que hacer un esfuerzo.

—Home, et dic que m’agradaria, però jo no crec que sigui el mateix. Crec que és més important que tu aprenguis el mallorquí que no que jo aprengui l’àrab.

—¿Por qué? ¿No son iguales todos los idiomas? Si me hablas de interculturalidad, tiene que ser de cada lado.

—Sí, tu ja saps que jo defens que els mallorquins ens hem d’esforçar per conèixer més i millor la cultura, els costums i la llengua dels estrangers que heu vingut a viure aquí, almanco dels països dels quals n’heu vingut més. Però jo crec que hi ha una relació molt estreta entre cultura i territori, i que la cultura de l’illa de Mallorca és la mallorquina. Això no vol dir que les altres cultures no hagin de ser respectades, valorades i fins i tot potenciades, però si no contribuïm entre tots, tant els qui hem nascut aquí com els que heu vingut de fora, a potenciar la nostra llengua i la nostra cultura, acabarem per convertir-la en una peça de museu. Ja m’ho has sentit a dir moltes vegades, a Mallorca la nostra llengua i la nostra cultura estan en retrocés. L’avanç del castellà sembla que no té aturador. A Palma, a qualsevol lloc que vagis quasi sempre se’t dirigeixen primer en castellà, i tots els indicadors mostren un retrocés clar en l’ús social de la nostra llengua. Això em preocupa a mi, però també t’hauria de preocupar a tu.

—Claro, y tú ya sabes que me interesa. Pero sigo pensando que deberían hacerse más esfuerzos para favorecer el conocimiento mutuo de todas las culturas que coexisten en Mallorca.

—I jo no et dic que no, però insistesc que l’esforç més important que hem de fer tots és ajudar a la supervivència de la llengua i la cultura de Mallorca. De fet, així com va el món, si no anam vius això que alguns anomenen “biodiversitat cultural”, i que és un reconeixement de la riquesa de la multiplicitat cultural arreu del món, pot acabar arronsada per les cultures que tenen més potència econòmica i mediàtica. L’anglès i la cultura nordamericana avui en dia ja amaren fins i tot els racons més insospitats del planeta. A qualsevol lloc del món trobaràs una coca-cola. I aquí, la cultura que té més poder i més potència és la castellana, en tots els ordres. Si tu no et compromets a fer que la cultura mallorquina sigui també la teva cultura, sense que hagis de renunciar, és clar, a la teva pròpia cultura, al final acabaràs integrat dins la cultura castellana.

—Me lo pintas muy negro, y además todo esto es muy complicado.

—Sí, és complicat, però no impossible. Saps què? M’agradaria molt que vinguessis dissabte que ve a la Diada per la llengua que organitza l’Obra Cultural Balear. Justament, enguany el lema d’aquesta diada és “El català, llengua d’acollida”, precisament perquè es vol accentuar que tots els qui vivim aquí, amb independència del nostre origen, som a ca nostra i hem de sentir la cultura d’aquest país com a nostra i ben nostra.

—Uf, esto de que aquí es mi casa... No me negarás que socialmente hay un creciente rechazo a la inmigración, y que los moros no somos precisamente muy bien vistos. Además, las leyes y la política no favorecen para nada que nos sintamos en nuestra casa.

—Tens tota la raó, i això em dol moltíssim. Però una cosa no treu l’altra. Per a mi, i per a molts, tu, aquí, ets a ca teva. I a més, ja ho saps, tu ets un dels millors amics que tenc.

—Esto sí que lo tengo muy claro. Y tu también eres uno de mis mejores amigos. Y fíjate: como somos amigos, podemos hablar de todo esto sin ningún problema, sin sentir que uno quiere invadir la intimidad del otro.

—Crec que no ho podies haver dit millor. I per aquí anam bé, no?

—Sí... va bé!