El PSM opina. 08/06/2002

Bufet calent

Una de les servituds de ser articulista és que, –si no ets un fora de sèrie o un fora–senyat, que de cinc pans i dos peixos en fan un gran tiberi– , o navegues dins l'abundància i no saps quin tema has de triar o bé arrossegues la llengua dins la més deserta poquedat i no saps de quin cap has de fer estelles. La justa mesura, és a dir, un tema per a un article sol ser una excepció. Per això, com en un bufet on els convidats tasten un poc d'aquí i un poc d'allà, he titulat d'aquesta manera aquesta setmanal col·laboració. I com els bufets té un perill doble. Pot passar que tastis un mica de tot i poc, aleshores no té gust res i no saps què has menjat, o pot passar que vulguis menjar molt de tot i llavors tenguis una panxada indigesta amb totes les conseqüències que ara m'estalviaré de dibuixar gràficament no fos cosa que, amable lector, et trobis en ple període frugal o en una reconfortant digestió.

Però no puc deixar passar per alt unes paraules, caçades al vol, pronunciades pel ministre Cabanillas que, si no l'he entès malament ha volgut dir, tot referint-se al suport de la Conferència Episcopal a la Pastoral dels bisbes bascos, crec en un to entre amenaçant i xantatgista, que l'església espanyola gaudeix de molts de privilegis... supòs que devia voler dir que gaudeix de molts de privilegis per anar fent, el que a parer seu deuen ser, en el més indulgent dels casos, frivolitats. Com sempre, quan aquesta gent governa, és a dir fa alguna cosa a més que la ingràvida papallona, mostra sobiranament el llautó. ¿Vol dir, amb aquestes paraules el ministre portaveu, que els privilegis de què gaudeix l'església catòlica en aquest país no és per la històrica militància catòlica de la classe dirigent i no, com deixa entreveure, per tenir aquest suposadament poder fàctic al seu favor? ¿No és aquesta barroera insinuació – nosaltres us donam privilegis, vosaltres ens donau una mitrada obediència silenciosa i si s'escau suport– un insult contra la doctrina catòlica que predica la germanor, la solidaritat, conceptes que es troben a les antípodes de «privilegis»? ¿Per què no explica, el ministre portaveu, als milions de laics que tributam, per convicció o per vassallatge imposat, a l'Estat espanyol quins són aquests privilegis i per quines cinc–centes l'església catòlica – que recordem que el seu regne no és d'aquest món– els gaudeix? Avui, però, no volia parlar d'aquest tema, sinó que volia recuperar una anècdota que s'escaigué fa dos dimarts al Parlament, on uns joves universitaris armats amb una pancarta, escrita en català, preneu nota del detall, reivindicaven l'assassinat d'una filera de xipresos a la carretera de Valldemossa. La democràcia té aquestes coses, tal vegada paradoxals, la dreta executa o reivindica per mantenir o recuperar el poder postulats genèrics que solen ser tradicionalment de l'esquerra (recordem el discurs, si més no el discurs, proteccionista de la darrera etapa del PP) i també, cal reconèixer–ho, l'esquerra executa, amb més o menys discreció, quan és al poder, postulats de la dreta. Bé, aquest discurs proteccionista el desenvoluparen a la perfecció els cadells de la dreta, aixoplugats darrera la pancarta. Eren, si eren alguna cosa, estudiants de dret o d'econòmiques. La seva vestimenta els delatava. Alerta, la tesi de la vestimenta no és meva és d'un professor, molt jacobí ell, de dret que a la primera classe d'aquest any, segons m'han contat, va arengar, en castellà, el seu alumnat tot dient–los que ells serien homes i dones de profit, que havien triat una carrera amb substància, que anaven ben vestits, no com aquells que estudien «filologia catalana» (sic). Bé, idò aquestes dones i aquests homes de respectable i profitós futur ara han reivindicat una acció més aviat pròpia de l'esquerra. No és que em sàpiga greu, al contrari, me n'alegr sobretot si la seva reivindicació és sentida i assumida, si la duen ben empeltada; i no que es tractàs d'una acció hipòcrita per fer la punyeta al Pacte. I encara en aquest darrer supòsit hi veig una llum d'esperança indulgent: aquests joves, ben vestits, «modelns», no alienats, cultes, desvetlats, preocupats pel medi ambient i per tota una sèrie de valors que haurien de ser universals i no només de la progressia, idò aquests joves el dia més impensat, en concordança i coherència amb aquesta acció, faran un happening a la facultat de dret – ho dic perquè és emblèmatica– i exigiran al professorat, que els faci les classes en català. Així sia i alabat sigui Déu.