La democràcia parlamentària (I)
Reflexionar o fer reflexionar a altri és el que
podríem dir la nostra màxima aspiració, dins aquest peculiar
gremi que conformam els articulistes d'opinió, col·laboradors
de premsa diària i altra gent de mal viure. Perquè acceptem la
veritat: normalment rebem tantes bufetades sobretot els qui
posam l'adreça electrònica al peu de l'article que vivim
malament, bastant malament... És clar que això té fàcil
solució, i és que la dita ja diu que qui no vol pols, que no
vagi a l'era...
Ironies a un costat, fa una sèrie de mesos que estic repassant
les columnes dels diferents diaris d'aquestes illes per veure si
per casualitat hi havia algú que s'atrevís a parlar d'un tema
que a mi em preocupa força, i que està mediatitzant crec
tota la vida política d'aquesta comunitat des de fa una
temporada, una sèrie d'anys. No tan sols d'aquesta comunitat,
sinó que de tot el país, i m'atreviria a dir que de gran part
del que s'anomenen democràcies parlamentàries. No parlo de
corrupció que també està estesa a tot arreu, es digui el
que es digui sinó el que a mi em preocupa és el paper
dels anomenats «aparells» dins els partits, és a dir, aquella
gent que en teoria conforma el corpus ideològic de
la formació i també en teoria normalment fa feina
dins les oficines del partit polític, fent-lo rutllar en el seu
apartat político-logístic... El que em demano, doncs, és quina
responsabilitat acaben tenint en la política final del partit,
si és creixent o no, i si són tant o més culpables que els
propis gestors nomenats per ells o no, ara ho veurem
del presumpte divorci entre societat, partits i població en
general.
Perquè des de fa un temps i no precisament des del Pacte,
estic parlant en general i en termes bastant universals
l'ordre establert entre la politja de transmissió d'ordres del
partit execució legislativa, posada en pràctica
executiva, s'ha vist trencada del tot per una raó: quan el
partit arriba al poder, l'antic aparell vol ocupar els càrrecs públic
cosa humana i lògica, no sé si m'entenen, tot
deixant el dia a dia i la doctrina ideològica en mans dels seus
successors a l'oficina del partit, normalment alliberats amb un
coordinador per sobre seu.
Aquesta separació sol portar, com a norma general, a una sèrie
de fets que, entrellaçats entre si, poden resultar molt dolents
per a la pròpia estabilitat interna, gairebé nocius, diria jo.
El primer punt que podríem destacar és que els partits tenguin
o esdevinguin formacions amb un marcat caràcter funcionarial,
amb una presència mínima dels líders «de veritat» en el seu
funcionament intern les executives, alguna reunió amb
agrupacions i para de comptar i el consolidament d'una
casta que, essent treballadors del partit, acaben agafant el
poder de facto. És una situació terrible per a un
partit, sigui quin sigui el seu color, ja que aleshores els líders
s'aniran recolzant sobre aquests subordinats i no sobre els seus
companys de viatge fins el poder, ja que senzillament en voldran
més, i per aconseguir-ho hauran de debilitar els anteriorment
esmentats. És, en definitiva, el triomf de la doctrina de les
quotes de poder intrapartidista i aquí podríem escriure
un llibre sobre com es pot arribar a elaborar una Executiva o
unes llistes electorals sobre la doctrina de la ideologia
pròpiament dita. És a dir, del repartiment de poder per
controlar la formació al preu que sigui més raonable per
afavorir el braç executor, és a dir, l'aparell.
El segon punt que hauríem de destacar és que, en anar-se'n els
ideòlegs del partit per engreixar la nòmina de gestors de la
cosa pública, l'aparell no farà un discurs ideològic, ja que
no pot: el qui l'ha de fer està gestionant, i per tant és
esclau de les seves obligacions governamentals. Per tant, es
donarà una simbiosi, un canvi, una transformació, que molt
probablement l'antic aparell no ha previst, però que quan s'ho
troben veuen que els va bé («la mar de bé», com diuen a València),
i normalment s'hi recolzen. M'explico: es farà servir el nou
aparell per al discurs institucional tot anul·lant
qualsevol símptoma de desviament polític que no posi en
entredit la gestió del líder, clar està i poca cosa més.
És a dir, s'haurà caigut a una atonia volguda o no,
aquest és un altre tema que mantindrà el militant dient
allò de «caram tu, que bè que ho feim», en comptes de dir «caram
tu, en què pensam?»...
Lleig, molt lleig, si arribam a aquest extrem. Però hi arribam,
demostrat està. I tots: que ningú ho dubti. Conservadors,
ecologistes, nacionalistes, suposats socialistes, suposats
nacionalistes... Tots. Aleshores, on quedaran tots aquells que
se'n donaran compte que l'esperit es va perdent per la gestió?
On seran ubicats aquells que amb certa educació aniran dient allò
de «no és això, companys, no és això»? Mirin, el primer que
farà l'aparell serà intentar endur-se'ls cap el seu raonament
en forma de càrrec oficial, de prebenda, de favors en una
paraula. Si en una segona fase encara hi ha algú que continua
insistint en la denúncia, es posa al díscol entre l'espasa i la
paret: o amb nosaltres o contra nosaltres. Més o menys, aquí
tothom cau: una insinuació sobre com li pot anar el futur, el
buit, la indiferència envers l'individu, citacions de reunions
que no arriben mai o tard... Tot té un límit, i normalment se
cedeix. Ara bé, si aquesta etapa no serveix perquè el valent de
torn no és ni persona ambiciosa ni necessitada, aleshores ve el
problema, el gran problema: què fer amb aquell abnegat militant?
Aleshores, senzillament, ve la demonització, la persecució,
l'amenaça i, en alguns casos, la humiliació congressual. Tots,
fent una mica de memòria, podem localitzar en les nostres
retines algun o altre cas dins la política espanyola, però si
gratam una mica, també el podrem localitzar en la política
si se li pot dir així illenca.
Moltes gràcies.
|