|
Discursos perillosos
Supòs que arribaríem a un acord no gaire difícil a l'hora
d'establir la diferència entre un luxe i una necessitat. Allò
que és necessari —com a mínim en els nostres cànons
occidentals— és viure sota un sòtil, a una temperatura ni
tòrrida ni gelada, a un habitatge que tengui una extensió
confortable de metres. En canvi, el luxe el trobaríem segurament
en variables més subjectives però que, si les anunciàvem,
tampoc no ens costaria gaire arribar a un consens. Així, si la
tapadora de l'estri que serveix per fer-hi les deposicions és
d'or, d'argent o d'un material noble, convendríem que és un
luxe, mentre que si és de plàstic és una cosa funcional,
recordem que les moixines en tenien, de tapadores. Per tant, el
material emprat per vestir, revestir o edificar el nostre
habitatge pot ser un baròmetre que indiqui el grau de luxe. També,
aquest pot venir donat per la ubicació de l'habitatge. No és el
mateix viure en un lloc on es tenen vistes al mar, a la muntanya
o a qualsevol altre fotesa, que viure en un altre lloc on la
millor vista la donen el grau de netedat de les verdoses
persianes de l'enfront, la delicada xabacaneria de la roba
interior estesa, o el renou que s'escola a través d'una via de
circumval·lació. Una vegada establerta la diferència entre
necessitat i luxe —com si fossin dos conceptes dignes d'en
Blai i de n'Epi— , és de fàcil comprensió que els luxes
siguin més cars, que les persones que l'usdefruiten, sempre
entenent que el poden pagar d'una manera neta, blanca i sense una
onerosa explotació de l'espècie humana, paguin més per assolir-los
i també, això no és tan clar des dels paràmetres que ens
aplica el PP, que també paguin més a la hisenda pública.
Ara bé, tenir una llengua i fins i tot una pàtria, això és un
luxe? A primera vista sembla que no, que és la cosa més normal
i natural, que totes les persones humanes en tenen, com a mínim
una, si parlam de llengües, i no sé si fins i tot de pàtries,
malgrat aquesta postura tan sentida de tant en tant de certes
cuques de llum inquietes, de considerar-se apàtrides. Parlant de
llengües, fins i tot, hom podria establir que és un luxe voler
mantenir la llengua pròpia en un territori que no li és propi.
Tothom entén que un finès que se'n va cap al sud hagi de pagar
més —haurà de cercar una escola finesa, que per ventura no
serà pública— per conservar la seva llengua. Però seria
ben absurd pensar que això és un luxe quan aquesta llengua
materna actua dins un territori que li és propi, el finès a
Finlàndia, per no anar més lluny. Aquestes coses que de tan òbvies
arriben a fer oi, jo escrivint-les i tu sofert lector llegint-les,
resulta que certs cappares del Partit Popular no les acaben
d'entendre bé. Així en poc temps han coincidit en una mateixa
teoria dos dels més alts dignataris del PP Madrileny, que
governa la comunitat autònoma de l'estat —el que sí deu
ser difícil és establir, com si fos el misteri de la santíssima
trinitat, la difèrencia entre Madrid capital d'Espanya, Madrid
província i Madrid comunitat autònoma—. Crec que el primer
fou el conseller d'economia o alguna cosa així que va dir que
ells es preocupaven de gestionar bé la cosa pública, de ser
eficients i que ells no perdien el temps i la llavor amb consciències
diferencials ni amb llengües, com passava a Catalunya. Aquest
mateix clau el va reblar, crec que el president, en Ruiz Gallardón,
que tot inaugurant aquest metro que et permet en 10 minuts anar
des del centre de Madrid a l'aeroport amb l'equipatge facturat i
tot, que va dir si fa no fa el mateix que ells gestionaven els
diners a diferència d'altres que només es lamentaven per la
identitat i per la llengua. No deixa de ser un discurs perillós,
aquest. Una arma més contra la desnacionalització dels Països
Catalans, una mena d'argument propi d'Operación Triunfo, que
cala en el sentiment de la gent, de la que viu a fora dels Països
Catalans, perquè els en transfereix una opinió negativa, i també
alimenta la resistència interna, la dissidència interna dels
que hi viuen, però que emparats en allò que tots ja sabem, no
han volgut aprendre la llengua pròpia del territori i els fa
olor de ranci qualsevol cosa que parli de pàtria que no sigui
Espanya. I tant deu ser així, que es perpetua sempre el greuge.
Les matrícules unificades, l'euro no parla català, i ara,
segons diuen, preparen una nova llei d'estrangeria que obligarà
els nouvinguts a aprendre espanyol per obtenir els miraculosíssims
papers. No bastaria aprendre castellà o qualsevol altra llengua
de l'estat espanyol? Ja els ho anireu a contar. Ells, que tenen
protegida la seva necessitat «manu militari» o «manu
legislandi» o «manu garzonandi», poden pensar alegrement, com
qui fa una gràcia, que els altres es fotin, o com a molt que
sigui considerada, la seva dèria, un bé sumptuari, un luxe...
|
