15 de juny de 1977: Noces de plata o de llautó?
Moguts a cops de calendari, ara s'escau parlar dels vint-i-cinc
anys de les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme,
el 15 de juny de 1977. ¿Estava manipulada la Transició des dels
seus començaments, per tal que no canviàs res, com diuen
alguns? ¿Va ser la Transició un procés de pactes entre l'elit
franquista i l'elit antifranquista? Molts historiadors expliquen
que l'estratègia de l'Estat, des de l'anomenada Transició, ha
perseguit tres objectius: homologar els sistema polític amb les
democràcies europees; incloure l'economia espanyola dins els
canals internacionals i acabar amb els problemes nacionalistes de
l'Estat, principalment el basc. A hores d'ara ja s'haurien
assolit els dos primers objectius i, pel que fa al tercer, la
cosa és més complicada. El procés de descentralització que va
resultar de tot allò, passat per la greu involució de la LOHAPA
(filla borda del cop d'Estat del 23-F de 1981), ha acabat per
tenir un marcat caràcter administratiu i en cap cas pot declarar-se
tancat, com reclama el govern del PP, tenint en compte les
possibilitats constitucionals i pel fet que la realitat social es
transforma constantment. En efecte, l'statu quo espanyol
es resisteix a reconèixer l'especificitat política de les
nacions que hi ha a Espanya, per damunt de les «autonomies»
administratives.
Això no vol dir que hàgim de donar per bones les tesis oficials
amb què ens bombardegen aquests dies. Sobre l'intervencionisme
polític del rei, autèntic tabú fins ara, s'apunten les
primeres mostres; així el que explica Carlos Garaikoetxea
al llibre La Transición inacabada (Planeta, 2002), que és
molt fort. Esdevé imprescindiblement higiènic procedir a
avaluar el paper de Juan Carlos I en aquest laberint.
D'altra banda, si atenem la idea del canvi social com a motor del
canvi polític, no es pot marginar, com s'està fent des dels
mitjans governamentals, i especialment des de TVE, la mobilització
popular de llavors.
Centrant-nos en un àmbit local, el cas de l'illa de Menorca,
vull destacar el protagonisme que va tenir-hi el moviment obrer.
La modificació del mapa sindical es produeix a les eleccions
sindicals del 1975. Hi votaren 7.700 treballadors (92% del cens
laboral), corresponents a 409 centres de treball, i foren elegits
611 enllaços sindicals. Només el 30% van ser reelegits, mentre
que el 70% responia a nova elecció. Va ser l'inici de l'assalt
al sindicat vertical. Les clandestines CCOO, amb just dos anys
d'existència a l'illa, es presentaven com a Candidatura Democràtica
i, malgrat el boicot que propugnaven grupuscles d'extrema
esquerra, van obtenir un èxit important. S'acabava en les
relacions laborals el vell esquema paternalista i es treballava
ferm cap a la conquesta dels drets sindicals i democràtics.
Arias Navarro repetia que no canviaria res, que ho tenien
tot controlat. Però el moviment ciutadà, articulat en
l'associacionisme (veïnal, de pares d'alumnes, cultural,
recreatiu, juvenil, excursionista, etc.), era hiperactiu. Es pot
recordar, a Menorca, l'efervescència sociocultural promoguda per
grups activistes que trobaven aixopluc en entitats consolidades
com l'Ateneu de Maó (cine-club, OCB, GOB
); l'església catòlica
(grups parroquials, Escola de Formació Sindical, grups escoltes,
etc.); Joventuts Musicals (concerts, «nova cançó», cursos de
català i de cultura menorquina
); la «nova» Delfín
Serra, companyia de teatre que va muntar entre d'altres peces
d'èxit el Retaule del flautista, de Jordi Teixidor,
que fou una autèntica fita en la lluita cultural antifranquista;
l'incipient moviment de mestres «per a una escola pública,
laica, científica i menorquina», etc.
Durant els mesos que van precedir el 15-J no oblidem tampoc la
força catalitzadora que va tenir a Menorca el Congrés de
Cultura Catalana, amb actes rellevants en el seu si, com foren el
final d'àmbit de Música, l'homenatge a Francesc de B. Moll
(gener de 1976) i les Setmanes de Teatre dels Països Catalans (estius
de 1976 i 77). Conferències, exposicions, recitals de cançó,
muntatges poètics
I una oposició d'esquerres articulada
entorn a l'Assemblea Democràtica de Menorca, sense la qual poc
s'explicaria la Candidatura Independent al Senat, unitària de
l'oposició democràtica sota l'eslògan «Democràcia i
Autonomia». El 15-J va representar una martellada contra
l'entusiasme de la mobilització popular. El candidat unitari Antoni
Anglada (9.105 vots) quedava a només 68 vots d'aconseguir
l'escó, que fou per a Guillem d'Olives d'UCD. El PSOE,
sense presència a l'illa en la clandestinitat, en el moment
electoral no havia volgut afegir-se a la unitat dels demòcrates
menorquins i catapultà des d'Alemanya en Josep Moll Marquès,
el qual va obtenir 3.201 vots. Il·lusos de nosaltres, que
llavors no sabíem res del paper que tocava jugar a la
socialdemocràcia europea en la desactivació de marcs d'unitat
popular, com el que havia sorgit a Portugal després de la «Revolució
dels clavells». El model que «el món lliure» havia decidit
per a Espanya passava per un bipartidisme homologable, on el rol
de la Democràcia Cristiana l'assumiria una UCD que alternaria
amb un socialisme domesticat que representaria malgrat tots
els excessos verbals del moment el PSOE. La banca, la
financiació dels partits, les campanyes electorals de màrqueting,
la força dels imperis mediàtics, els errors del PCE, etc.
s'encarregarien definitivament d'«europeïtzar-nos». Pendent
avall per la corrupció i el descrèdit de la política realment
existent, vam entrar a l'OTAN, es va anar minimitzant la democràcia
representativa i «
som a on som, més val saber-ho i dir-ho
»,
com va escriure el poeta Miquel Martí i Pol.
La desmobilització, creient que s'estava en condicions de
construir un país només a partir de la negociació partidista,
ha anat en contra dels interessos dels ciutadans i de
l'autogovern. És molt probable que no s'hagi après gaire dels
errors del passat i no hi manquen polítics que qüestionen la
força del compromís cívic per garantir projectes polítics
capaços de transcendir la misèria que ens envolta. Sigui dit
tot açò a les envistes d'una vaga general convocada per uns
sindicats, que es mostren actualment tan dèbils com la nostra pròpia
democràcia.
|