"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 16/06/2002

15 de juny de 1977: Noces de plata o de llautó?

Moguts a cops de calendari, ara s'escau parlar dels vint-i-cinc anys de les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme, el 15 de juny de 1977. ¿Estava manipulada la Transició des dels seus començaments, per tal que no canviàs res, com diuen alguns? ¿Va ser la Transició un procés de pactes entre l'elit franquista i l'elit antifranquista? Molts historiadors expliquen que l'estratègia de l'Estat, des de l'anomenada Transició, ha perseguit tres objectius: homologar els sistema polític amb les democràcies europees; incloure l'economia espanyola dins els canals internacionals i acabar amb els problemes nacionalistes de l'Estat, principalment el basc. A hores d'ara ja s'haurien assolit els dos primers objectius i, pel que fa al tercer, la cosa és més complicada. El procés de descentralització que va resultar de tot allò, passat per la greu involució de la LOHAPA (filla borda del cop d'Estat del 23-F de 1981), ha acabat per tenir un marcat caràcter administratiu i en cap cas pot declarar-se tancat, com reclama el govern del PP, tenint en compte les possibilitats constitucionals i pel fet que la realitat social es transforma constantment. En efecte, l'statu quo espanyol es resisteix a reconèixer l'especificitat política de les nacions que hi ha a Espanya, per damunt de les «autonomies» administratives.

Això no vol dir que hàgim de donar per bones les tesis oficials amb què ens bombardegen aquests dies. Sobre l'intervencionisme polític del rei, autèntic tabú fins ara, s'apunten les primeres mostres; així el que explica Carlos Garaikoetxea al llibre La Transición inacabada (Planeta, 2002), que és molt fort. Esdevé imprescindiblement higiènic procedir a avaluar el paper de Juan Carlos I en aquest laberint. D'altra banda, si atenem la idea del canvi social com a motor del canvi polític, no es pot marginar, com s'està fent des dels mitjans governamentals, i especialment des de TVE, la mobilització popular de llavors.

Centrant-nos en un àmbit local, el cas de l'illa de Menorca, vull destacar el protagonisme que va tenir-hi el moviment obrer. La modificació del mapa sindical es produeix a les eleccions sindicals del 1975. Hi votaren 7.700 treballadors (92% del cens laboral), corresponents a 409 centres de treball, i foren elegits 611 enllaços sindicals. Només el 30% van ser reelegits, mentre que el 70% responia a nova elecció. Va ser l'inici de l'assalt al sindicat vertical. Les clandestines CCOO, amb just dos anys d'existència a l'illa, es presentaven com a Candidatura Democràtica i, malgrat el boicot que propugnaven grupuscles d'extrema esquerra, van obtenir un èxit important. S'acabava en les relacions laborals el vell esquema paternalista i es treballava ferm cap a la conquesta dels drets sindicals i democràtics.

Arias Navarro repetia que no canviaria res, que ho tenien tot controlat. Però el moviment ciutadà, articulat en l'associacionisme (veïnal, de pares d'alumnes, cultural, recreatiu, juvenil, excursionista, etc.), era hiperactiu. Es pot recordar, a Menorca, l'efervescència sociocultural promoguda per grups activistes que trobaven aixopluc en entitats consolidades com l'Ateneu de Maó (cine-club, OCB, GOB…); l'església catòlica (grups parroquials, Escola de Formació Sindical, grups escoltes, etc.); Joventuts Musicals (concerts, «nova cançó», cursos de català i de cultura menorquina…); la «nova» Delfín Serra, companyia de teatre que va muntar entre d'altres peces d'èxit el Retaule del flautista, de Jordi Teixidor, que fou una autèntica fita en la lluita cultural antifranquista; l'incipient moviment de mestres «per a una escola pública, laica, científica i menorquina», etc.

Durant els mesos que van precedir el 15-J no oblidem tampoc la força catalitzadora que va tenir a Menorca el Congrés de Cultura Catalana, amb actes rellevants en el seu si, com foren el final d'àmbit de Música, l'homenatge a Francesc de B. Moll (gener de 1976) i les Setmanes de Teatre dels Països Catalans (estius de 1976 i 77). Conferències, exposicions, recitals de cançó, muntatges poètics… I una oposició d'esquerres articulada entorn a l'Assemblea Democràtica de Menorca, sense la qual poc s'explicaria la Candidatura Independent al Senat, unitària de l'oposició democràtica sota l'eslògan «Democràcia i Autonomia». El 15-J va representar una martellada contra l'entusiasme de la mobilització popular. El candidat unitari Antoni Anglada (9.105 vots) quedava a només 68 vots d'aconseguir l'escó, que fou per a Guillem d'Olives d'UCD. El PSOE, sense presència a l'illa en la clandestinitat, en el moment electoral no havia volgut afegir-se a la unitat dels demòcrates menorquins i catapultà des d'Alemanya en Josep Moll Marquès, el qual va obtenir 3.201 vots. Il·lusos de nosaltres, que llavors no sabíem res del paper que tocava jugar a la socialdemocràcia europea en la desactivació de marcs d'unitat popular, com el que havia sorgit a Portugal després de la «Revolució dels clavells». El model que «el món lliure» havia decidit per a Espanya passava per un bipartidisme homologable, on el rol de la Democràcia Cristiana l'assumiria una UCD que alternaria amb un socialisme domesticat que representaria —malgrat tots els excessos verbals del moment— el PSOE. La banca, la financiació dels partits, les campanyes electorals de màrqueting, la força dels imperis mediàtics, els errors del PCE, etc. s'encarregarien definitivament d'«europeïtzar-nos». Pendent avall per la corrupció i el descrèdit de la política realment existent, vam entrar a l'OTAN, es va anar minimitzant la democràcia representativa i «…som a on som, més val saber-ho i dir-ho…», com va escriure el poeta Miquel Martí i Pol.

La desmobilització, creient que s'estava en condicions de construir un país només a partir de la negociació partidista, ha anat en contra dels interessos dels ciutadans i de l'autogovern. És molt probable que no s'hagi après gaire dels errors del passat i no hi manquen polítics que qüestionen la força del compromís cívic per garantir projectes polítics capaços de transcendir la misèria que ens envolta. Sigui dit tot açò a les envistes d'una vaga general convocada per uns sindicats, que es mostren actualment tan dèbils com la nostra pròpia democràcia.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: