|
Espaaaañññña
Si el mundial de futbol es fes cada dia de cada mes de cada
any, me n'aniria a una illa deserta a recollir els cocos de les
palmeres. Si cada gol d'Espanya fos una flor, jo voldria tenir un
ram pansit. Cada cop que J. J. Santos obre la boca, s'hauria de
mossegar la llengua. Per cada gota de suor de Camacho voldria uns
metres de llibertat per a la meva terra. L'Espaaaañññña de
toros i pandereta reviu en les pilotes de futbol. En les botes de
Raúl. En les retransmissions d'Antena 3. En aquelles camises
impregnades del seleccionador estatal. El nacionalisme espanyol
profund i radical gira entorn de la garra i els cojones dels
camachitos i el seu seguici, una colla capaç de convertir en qüestió
d'estat onze homes multimilionaris corrent darrere una pilota. Si
Espanya guanya el mundial (Déu no ho vulgui), Aznar es proclamarà
sobirà de l'imperi pels segles dels
segles. I el decretàs serà una anècdota. El retrat d'aquesta
Espaaaañññña és borrós. Tèrbol. Veure tanta bandera i
tanta faràndula fa mal d'ulls. Sentir com ressonen l'orgull i la
raza fa venir arcades, vomitera. Espaaaañññña pot escriure
una pàgina històrica en el món del futbol. Però no escriurà
pas tot un llibre. Perquè si aquesta Espanya fos un llibre,
voldria ser analfabet per no poder tenir ni la més mínima
temptació de llegir-lo. Sortosament no ho és. Ni tan sols no
s'hi assembla. I tot aquell removiment que em provoca a l'estómac
haver de suportar tots aquests crits de suprema impunitat
espanyola, de somos los mejores, no és res més que l'enèsima
reafirmació. Jo no sóc d'ells. La pilota, per al brou. I
l'Espaaaañññña... que se la quedin.
|
