El PSM opina. 19/06/2002

Galetes, perles i futbol

No passa vegada que algú gosi dir que Madrid no es porta gaire bé amb les Illes Balears, que no rebi una furibunda acusació de victimisme, o de tirar pilotes fora per amagar la incapacitat de les nostres institucions autonòmiques. Això, quan no apareix algun malalt d'Anschluss espanyol, que invariablement satanitzarà qualsevol reivindicació de tracte just de l'estat cap a les Illes Balears amb l'arxiconeguda bubota del catalanisme: éstos lo que quieren es vender las Baleares a Cataluña.

Idò mirau, últimament s'han produït dos esdeveniments que no tenen res a veure amb Catalunya —ni amb la llengua, perquè no diguin— sinó que són propis i ben propis de Mallorca, i que il·lustren perfectament com està el pati: l'estat espanyol ens tracta com una colònia d'ultramar. En el millors dels casos, qualsevol cosa que passi en aquestes illes és una qüestió regional, que no importa poc ni gens a l'altra banda de la mar.

Tots recordareu l'ampli ressò mediàtic de l'afer de les galetes Fontaneda. Quan va esclatar la crisi, tots els mitjans de comunicació espanyols van dedicar grans espais per manifestar el suport als treballadors afectats, reivindicar la continuïtat d'aquesta fàbrica de Palència, i dedicar àcides invectives a la multinacional britànica United Biscuits (ai, la pèrfida Albión!), culpable de la crisi. Per la mateixa època hi va haver altres casos d'empreses importants amb greus crisis relacionades amb la seva adquisició i mala gestió per part de multinacionals, però no van merèixer ni una dècima part de l'atenció dedicada a Fontaneda. Una d'aquestes altres empreses és Majorica, la fàbrica manacorina de perles. Per què aquesta desproporció? És que els treballadors de Majorica no tenen els mateixos drets que els de Fontaneda? Què tenen les galetes que no tenguin les perles? La raó ens la donava una locutora radiofònica: «¿Quién no ha desayunado cientos de veces con las entrañables galletas María? ¡No nos podemos dejar hacer esto!». Heus aquí el quid de la qüestió. Les galetes Maria són un símbol nacional. Les perles Majorica, un souvenir turístic regional. Així de senzill. Fins aquí arriba el nacionalisme espanyol.

I ara, amb el Mundial de futbol, un nou episodi. Els que hi entenen diuen que davant el partit Espanya-Irlanda la defensa espanyola havia d'estar reforçada per jugadors capaços de fer front al joc aeri dels irlandesos, i que la millor opció era el mallorquí Miquel Àngel Nadal. Però vet aquí que, com reconeixen avui diversos comentaristes de la premsa mallorquina, Camacho ha sucumbit a les pressions de la premsa madridista, deixant fora el mallorquí per col·locar dos defenses madridistes, Hierro i Helguera. Fantàstic. La vessant esportiva del nacionalisme espanyol, que durant la temporada de Lliga s'ha canalitzat a través del Real Madrid, ara s'expressa pressionant la Selección Nacional. No fos cas que algú es pensàs que aquesta selecció no és la seva. Dels comentaristes radiofònics espanyols que ahir vaig poder escoltar, ningú no va fer cap referència a aquesta envestida. Els comissaris político-radiofònics tenien prou feina a exaltar «San Iker Casillas» (sic) i la gesta de nuestros hombres, que lucharon como jabatos para regalarnos, no sin sufrimiento, una nueva tarde de gloria.

En voleu més? Idò en tindreu, no passeu ànsia... �