"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 24/06/2002

Nou laborisme i crisi de la socialdemocràcia

* Príam Villalonga és investigador al Ludwig Institute for Cancer Research, Royal Free and University College Medical School.

Aquestes darreres setmanes hem comprovat com les forces polítiques de caire liberal-conservador consolidaven la seva conquesta del mapa polític europeu, en detriment dels partits socialdemòcrates, actualment en regressió. Al recent terratrèmol polític i social que ha viscut França hem d'afegir-hi, de moment, les victòries conservadores a Holanda i Irlanda. En aquest context, molts analistes polítics i intel·lectuals socialdemòcrates estan intentant explicar els motius d'aquest canvi del mapa polític europeu, a l'hora que procuren oferir receptes per a recuperar el suport electoral perdut. Hi ha alguns missatges que són comuns a la majoria de diagnòstics, com són la idea que els partits socialdemòcrates tradicionals s'haurien allunyat de les inquietuds quotidianes dels seus electors —abocats a l'abstenció o a d'altres opcions, en els pitjors casos d'ultradreta—, i que és necessària una profunda reorganització de les caduques estructures d'aquests partits per tal de connectar de bell nou amb la realitat dels ciutadans. Un altre element comú que trobam a la majoria d'opinions publicades és l'anàlisi del com i els perquès de l'extraordinari moment polític del principal partit socialdemòcrata que governa a la UE: el partit laborista britànic de Tony Blair. Des d'aquí voldríem apuntar algunes apreciacions sobre el procés que ha conduït al «Nou Laborisme» al poder, i reflexionar sobre la seva gestió, en el context del moment actual per a la socialdemocràcia europea.

En primer lloc, és necessària una mica de perspectiva històrica per tal de desmitificar alguns arguments que sovint circulen quan sentim parlar del nou laborisme i la tercera via. Molts analistes obliden —sobretot a fora de la Gran Bretanya— que la gran victòria del partit laborista a les eleccions de 1997 fou qualsevol cosa menys sorprenent. En realitat, el partit laborista va perdre les anteriors eleccions (1992) —quan ja estaven pràcticament guanyades— per mor d'una desastrosa campanya electoral, fet que perllongà el període conservador —fins als 18 anys— en mans d'un John Major i un partit absolutament esgotats. Malauradament, l'any 1994 es produí la tràgica mort del líder i candidat laborista, John Smith, fet que va forçar la candidatura a darrera hora de Tony Blair. Blair, per tant, va arribar al lideratge del seu partit en un moment en què només calia comptar els dies per entrar al número 10 de Downing Street. El mèrit de Blair és que no va romandre mans plegades i va saber transformar una victòria previsible, fruit del moment del cicle polític, en el principi d'una etapa que, ara per ara, promet ésser llarga i positiva pel seu partit. Entre les claus de l'èxit de Blair hi ha indubtablement l'adopció del discurs de la Tercera Via i la transformació del vell partit laborista en un partit amb una innegable imatge de solvència i modernitat, però aquesta és una idea una mica massa simplista que requereix d'algunes matisacions addicionals.

És evident que els postulats del director de la London School of Economics, el prestigiós sociòleg Anthony Giddens, coneguts amb el nom de la «Tercera Via» —una socialdemocràcia que incorpora aspectes clarament neoliberals— han impregnat profundament el discurs del partit laborista dels darrers temps. Tanmateix, el que defineix la línia política d'un partit en el Govern, mes enllà dels eslògans i les estudiades manipulacions mediàtiques, no és altra cosa que el balanç de la seva gestió. Precisament, malgrat que l'opinió més ortodoxa segueixi considerant que l'actual partit laborista és radicalment diferent de l'anterior, hi ha veus que assenyalen moltes semblances entre les polítiques actuals i les del laborisme en el passat. David Rubinstein, a un excel·lent article (Politics, 2000) analitza en profunditat les diferències entre el Govern de Blair i els seus predecessors laboristes Attle i Wilson. La seva conclusió és que el «nou laborisme» és la resposta lògica d'un partit i uns principis a una societat que ha canviat profundament, i a la que ja no serveixen les solucions del passat, però nega rotundament que s'hagi produït una ruptura ideològica profunda al si del laborisme britànic. En conclusió, rebutja totalment la dualitat «vell/nou laborisme» que tanta fortuna ha fet en els medis britànics, i que és un concepte premeditadament engrescat pels propis ideòlegs laboristes. És cert que el laborisme ha canviat el seu discurs, sobretot l'econòmic i social —acceptant realitats com la globalització econòmica i el poder dels mercats: hi ha alternatives reals?—, però no és menys cert que no ha renunciat als seus objectius finals: igualtat d'oportunitats per a tothom, lluita contra la desigualtat social, major democratització i participació ciutadana, millora dels serveis públics...

La Gran Bretanya d'avui dia ja no és el país eminentment industrial de temps enrere, on els sindicats gaudien d'una influència política molt poderosa, però fins i tot en el passat els governs laboristes ja practicaven polítiques més moderades que les que reclamaven les seves bases. I en determinats camps com la política exterior —clarament proamericana— no hi ha a penes diferències entre els governs laboristes del passat i la línia actual. Avui dia és innegable que amb una economia fortament globalitzada s'han acurçat les diferències reals entre la dreta i l'esquerra, si ens atenem a la limitada capacitat d'intervenció dels governs en l'economia dels països. El que marca la diferència entre partits avui és principalment la gestió dels recursos públics. En aquest sentit, el Govern Blair s'ha marcat com a principal fita de la present legislatura la reforma de la Sanitat, en un estat desastrós després del període Thatcher. Per tant, malgrat que alguns aspectes del discurs laborista puguin esser xocants per a l'ortodòxia socialdemòcrata, les principals diferències que aporta el nou laborisme són més formals que altra cosa: si ens atenem a aspectes substancials com l'aposta per uns serveis públics i universals de qualitat o el compromís amb les polítiques de protecció social, no hi ha divergències de fons.

L'aspecte més característic del nou laborisme, fins i tot per damunt la reformulació del seu discurs econòmic, és la seva habilitat en el maneig dels medis. El fet que experts analistes discuteixin encara avui sobre fins a quin punt el nou laborisme és una ruptura amb el passat del partit és una bona mostra de la vitalitat mediàtica d'aquesta nomenclatura. En aquest sentit, la tasca dels ideòlegs i els experts en imatge ha estat magnífica. Tenguem present que fa uns anys el laborisme mantenia una imatge pública negativa —degut a les recessions econòmiques quan eren al govern als anys 70—, que els identificava amb una certa incompetència per a manejar l'economia. No oblidem, com ja hem dit, que degut al cicle polític tenien la victòria electoral a la vista. Amb aquesta conjuntura política, els ideòlegs del partit —en particular, Peter Mandelson—, van oferir als electors britànics exactament el que volien: un partit laborista que es presentava al públic totalment renovat, trencant amb la imatge negativa del passat i oferint —amb les benediccions de la City— una imatge de solvència en l'economia. No es tractava per tant del vell partit de l'esquerra tradicional i dels sindicats miners, sinó d'un partit modern, quintaessència de la «cool Britannia». A més, el primer ministre que havia de retirar al gris i avorrit John Major era un carismàtic Tony Blair, que representava a la perfecció l'esperit del «New Labour, New Britain». Vist així, qui es podia resistir?

És obligat reconèixer per tant que en l'espectacular ascens i popularitat del nou laborisme hi ha molta feina soterrada d'imatge i màrqueting polític. Cert és que el partit s'ha renovat ideològicament, però quin partit que hagi patit 18 anys a l'oposició no ho hauria fet per tal de tornar al govern? Tampoc no podem oblidar, entre les raons de l'èxit laborista, que avui el partit conservador britànic és considerat pel comú dels ciutadans com una opció política antiquada i retrògrada, molt lluny d'ésser una autèntica alternativa de govern. Potser la lliçó més clara per a la socialdemocràcia europea és que no existeixen fórmules màgiques per a recuperar recolzament electoral. Aquestes, en tot cas, no vendran de l'anàlisi de l'experiència britànica, a on s'han conjugat el moment polític adequat amb una renovació profunda i una bona campanya d'imatge. Hem de tenir present que l'arribada de l'alternança sempre depèn més dels desencerts d'un govern que dels encerts de l'oposició. És en aquest moment quan un partit ha de tenir ben engreixada la maquinària, convertint la victòria electoral en el començament il·lusionant d'una nova etapa, en comptes d'un recanvi rutinari per esgotament del govern anterior. Tal vegada siguin conclusions desencoratjadores per als temps que corren, però la recepta és, al cap i a la fi, infal·lible.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: