El PSM opina. 22/06/2002

Nores i gendres reials

El meu amic Xesc Bujosa, si es miràs la vida —o millor dit, el prosceni tan honorable com necessari, no caiguem en la temptació de somiar escenaris diferents, de la cosa pública— si s'ho miràs amb la mateixa passió com retransmet una correguda de cavalls el dia del gran premi nacional, diria, probablement amb unes paraules més tècniques i més ajustades al llenguatge dels cavallistes, que la correguda va llançada quan encara tot just no s'ha entrat en el darrer revolt.

Si en comptes de parlar en un llenguatge tan nostrat i d'un esport que ens singularitza, el Gran Premi Nacional, deu ser l'únic que té aquest apel·latiu i que és tot nostre, si parlàs en un argot més globalitzat —tant que fins i tot els coreans i els japonesos han arribat a embogir— com és el del futbol hom diria que encara no hem entrat en el darrer quart i hi ha un equip que, en comptes de jugar amb la pilota controlada, d'una manera freda i efectiva, ha optat per una tàctica molt més primària i amilocada, que no és altra, com saben els afeccionats en general, que penjar pilotes a l'àrea, tot fent pujar les torres centrals de la defensa, a rematar de cap —de cella o de colze, s'hi val tot— una pilota perduda. I no només s'exhibeix aquest joc primari quant a tècnica, tàctica o estratègia sinó que a més, modals poc ortodoxos —no vull dir que no siguin lícits— s'exhibeixen a l'hora de fer–se amb la pilota quan la disputen a un contrari. Si a un espectador, de les antípodes del món però que hagués vist algun partit de futbol en la seva vida, el duguessin ulls clucs a presenciar aquest darrer quart d'hora de partit podria endevinar quin equip va davant en el marcador i qui té la necessitat més que imperiosa de millorar el resultat. També sabria que els nervis són mals companyons de viatge i en alguna d'aquestes folles accions els en poden acabar donant amb la maça i el cullerot i certificar–los la derrota.

Dic tot això perquè sembla que a les files del PP hi ha nervis. I les darreres ofensives, per no dir atzagaiades, del ciutadà Rodríguez i els seus companyons així semblen corroborar–ho. Potser, en comptes d'anar a ficar el nas pertot, convendria que anunciassin quin dia s'acabaran les obres al centre de Palma. I també que contestassin la següent pregunta: què faran amb tants de pàrquings soterrats al centre de Palma si tanmateix llavors els cotxes no s'hi podran acostar, o sortir–ne quan hi siguin, perquè només tenen un carrer estret per anar–hi. Passarà com em va passar a mi que per anar d'un pàrquing del centre fins a la perifèria, en hora punta, un dia vaig estar–m'hi una hora? De totes maneres, sembla que la millor defensa —tornem a les tàctiques futbolístiques— és un bon atac. I ells així ho pensen encara que diguin coses que van en contra dels propis interessos polítics. Així, m'arriba un paper sindical davant el nas, i hi llegesc, amb sorpresa, que el PP ha impugnat el concurs de trasllat dels funcionaris CAIB perquè reclama un major grau d'exigència de coneixements de llengua catalana. Justament ells que tres dels seus asos s'expressen en castellà: Jaén Palacios, González Ortega i també na Mabel Cabrer. Justament ells que tot manant mai no saberen exigir–ne ni un borrall, de català. Però tornem al ciutadà Rodríguez. Ell i els seus han fet una mena de panegíric per la decapitació de no sé quants de xiprers —noble causa, al costat també del golf de Puntiró que serà ecològic i biodegradable—. I no content amb aquest espectacle usen la demagògia i l'alarmisme, tot esperant que els diguin allò de «perquè vós sou l'únic sant, vós l'únic senyor», tot esperant a esdevenir redemptors de desvalgudes criatures. I aquest alarmisme l'han coronat de desgràcia reial tot dient que el govern construeix un pont o un túnel amb un mur germà del qual s'empotrà i finí Diana de Gal·les. Segurament la culpa fou del mur. Si hagués estat de plastilina no hi hagués hagut mort, ni altíssimes velocitats, ni paparazzis, ni alcohol ni la mà de Belcebú. Tots els ciutadans de Palma i els que no ho som però hi circulam ens podem agermanar, encara que sigui amb l'infortuni, amb la nora de la reina d'Anglaterra. Tots som, gràcies a l'oratòria Rodríguez, hipotètics gendres i nores reials. Hauran de fer l'Hola de cel·lulosa per poder donar cabuda a tanta proliferació de sang blava vessada innocentment.