El PSM opina. 21/06/2002

'Pio, pio", Cabanillas

Si tingués un lloro malcarat, d'aquells que tot el dia piulen sense sentit, que aprenen a dir el més barroer que senten, però que són fidels al seu amo, el batejaria amb el nom de Cabanillas. Faria pío pío, el Cabanillas. Com el seu homònim governamental. El fill del seu pare. El ministre portaveu de l'actual règim franquista. El serrell més maquiavèl·lic de l'estat. Aquell que porta veu uns cops. I d'altres, molta mala llet. Per justificar l'injustificable són capaços de vendre's la pell al diable. O les plomes. El serrell no li deixa veure la realitat. O els gens no li ho permeten. Però el cas és que en Cabanillas fa pío pío. I del bec n'hi surt verí. La vaga no és general, diu. Xavalla. Quatre gats que s'avorreixen. La gent vol treballar. No se sent seves les reivindicacions. A en Cabanillas li creixerà el bec, de tant mentir. La immensa majoria va veure una vaga general. Massiva. Això sí, tranquil·la. Democràtica. Pío pío hauria volgut esvalotar el galliner. Llavors, ell i la seva colla de gallets hauria jugat en terreny propi. En la femta, com les gallines, s'hi mouen a la perfecció. I haurien tingut excusa per treure els tancs al carrer i tot. En tenien unes ganes...

Però no. La gent es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. Molts, moltíssims d'aquells que ahir van dir prou, no tenen ni idea de què són els contractes discontinus. Ni els salaris de tramitació. Però van fer vaga convençuts. Pel decretàs. I per la LOU, i la llei de qualitat, i la de partits. I per la impunitat que gasta el segon règim franquista. N'estan tips. Com jo. Farts d'haver-los d'aguantar. Farts que ens jorobin. Farts de sentir-los PPiular.