|
Més seguretat no vol dir més policia
Cada cert temps s'obre un debat públic al voltant de la (in)seguretat
ciutadana. És un debat en el qual, tradicionalment, la dreta
s'hi ha sentit molt còmoda i ha basat qualsevol proposta de
solució a l'augment d'efectius policials i a polítiques de
repressió. Potser per això, cal preguntar-se cada vegada que
ressorgeix el debat, si aquest respon a un augment real de la
inseguretat o si aquest es pot explicar més per una lectura
alarmista de la realitat social (amb això no volem negar que es
produeixen delictes, ben al contrari, allò que volem dir és que
sempre n'hi ha). O encara més: a falta d'èxits en la lluita
contra el crim organitzat i els grans delictes, s'està caient el
la temptació de cercar alguna cortina de fum que els amagui o
dissimuli?
És, a cas, un nou estratagema per continuar avançant en el procés
degeneratiu, altres vegades descrit, de pas de l'estat de dret a
l'estat de dretes?
Sigui com sigui, actualment, som immersos de ple en un nou debat-psicosi
sobre la qüestió, amb l'afegit (no gaire nou, la veritat, que
el debat s'entrellaça amb el de l'allau immigratòria). Aquesta
vegada, a més a més, ocupa totes les dimensions: des del perill
llunyà i incomprensible de morir víctima d'una animalada de
qualsevol terrorista fanàtic i dement, a la de trobar-nos la
botiga desballestada, que ens atraquin o ens peguin una estirada
a la bossa quan passejam. I com que el debat existeix i no és la
nostra voluntat ni minimitzar-lo, ni ignorar-lo, sinó que
pretenem aprofundir-hi, en la mesura de les nostres
possibilitats, i així evitar quedar-nos en la «fàcil» però
superficial i poc realista solució de demanar «més policia».
Solució que, d'altra banda, és la que segrega el discurs únic
oficial i de la qual semblen haver-se'n xopat fins i tot els
partits polítics més progressistes, dels quals hem sentit entre
sorpresos i confusos, que ofereixen la mateixa medecina que els
seus, diguem-ne rivals. O sigui, xarop de branca. O sigui «més
policia». No som ningú per dir-los el que han de fer, però no
ens podem reprimir d'advertir-los que amb propostes com aquestes
estan jugant fora camp. Per molt que hi hagi no-sé-quants-milers
de policies i de famílies d'aquests que «també voten». Per
molt que qualsevol persona (i jo el primer) allò que vol sentir
quan ha estat víctima d'un delicte és que «posarem més
policia» o per molt que tenguin tota la raó del món els
botiguers de Palma que després de tot el que han hagut de patir
aquests darrers anys, la delinqüència pot esdevenir l'estocada
definitiva que precipiti la seva desaparició.
Si tot això és cert, no ho és menys que tothom és conscient
que la inseguretat ciutadana no es resol posant «més policia».
Els partits progressistes, a més de saber-ho, estan obligats a
dir-ho i a aportar solucions. Aquestes podrien ser unes quantes
passes en aquesta direcció: —Cal partir, en primer lloc,
que la seguretat pública consisteix no en el manteniment de la
seguretat de l'Estat, sinó en la defensa dels interessos,
llibertats i drets de la ciutadania.
—Cal reclamar per a les institucions de les Balears la
competència exclusiva en matèria de seguretat.
—És necessari que els policies encarregats de la seguretat
pública siguin ciutadans del país on exerceixen i veïns de les
ciutats que patrullen, coneixedors del medi i de la gent. La
manca de relació amb l'entorn i d'integració a la societat a la
qual, en teoria, serveixen, els pot convertir en servidors
d'interessos particulars amb molta més facilitat i obstaculitza
la col·laboració ciutadana.
—Cal desmilitaritzar les estructures dels cossos policials i
fer-ne desaparèixer el seu component bel·licista, repressiu i
autoritari. L'encarregat de la seguretat pública no ha de ser ni
un militar, ni una autoritat. Ha de ser un ciutadà i un bon
professional en la seva feina. Ni més ni pus.
—Cal combatre de manera eficient el tràfic de droga. Com és
possible que es trobi amb relativa facilitat els defraudadors
d'hisenda i els milers de milions que mou el tràfic il·legal de
drogues romanguin opacs?
—Cal evitar la reincidència en el delicte, amb vertaders
programes de reinserció social i no amb cursets accelerats de
noves maneres de delinquir que són les presons.
—Per damunt de qualsevol altra consideració, cal realitzar
polítiques de justícia social que, al mateix temps, són les
millors polítiques de prevenció del delicte: invertir més
doblers en educació i integració social, establiment del salari
social, que asseguri a tots els ciutadans un mínim d'ingressos...
I un seguit de mesures que resulten, probablement, més
complicades que oferir «més policia», però que són més
realistes i progressistes. I més segures, segur.
|
