El PSM opina. 01/06/2001

Sanitat pública i llits hospitalaris

Conegut que no és la nostra intenció crear un pla de futur que
serveixi per a sempre, és ben segur que el que hem de fer és una
valoració crítica i intransigent de tot quant existeix, intransigent
en el sentit de que la nostra crítica no tem als seus propis resultats
ni a xocar amb les autoritats constituïdes.
(Karl Marx, carta a Arnold Ruge, 1844).


La frase a dalt escrita fa segle i mig, pren més força avui, quan estam arrossegats per la inèrcia d’una política supeditada a uns criteris econòmics neoliberals i globalitzadors a escala mundial, quan no centralistes o subjectes al nacional liberalisme de Madrid, a nivell del nostre estat.

I això, de manera quasi espontània, podria ser assumit mecànicament pels grups i partits polítics a l’hora d’aplicar els mètodes que creuen adients, per dur endavant la planificació i gestió dels serveis públics que el poble lliurement els hi ha delegat.

No podem ser aliens al fet que, tan si governa la dreta com si ho fa l’esquerre, en moltes àrees, no en totes, es continua aplicant la mateixa línia econòmica referint-nos a mètodes i que d’una forma u altra no trenca amb les directrius marcades per aquesta política neoliberal importada dels Estats poderosos i imposada per la força i el poder inherent al capital. Això, tal vegada sigui el repte més important en que ens trobem al inici d’aquest nou mil·leni.

No podem arribar a perdre les referències fins arribar al absurd del sentit comú. “Val més un grampó d’un F-18 de la força aèria que un llit hospitalari”.

A Mallorca s’està discutint si hi ha que tancar llits públics per obrir-ne uns altres, a més assumint , imposicions centralistes quan qui tindria que realment planificar l’assistència hospitalària és el Govern de les Illes Balears .

L’article 143 de la Constitució de l’Estat Espanyol al nº 17 de l’apartat 1, manifesta que la Legislació bàsica i règim econòmic de la Seguretat Social és competència de l’administració central, sens perjudici que les Comunitats Autònomes n’executin els servei. La Llei General de Sanitat diu que les CCAA poden dictar normes de desenvolupament i complementàries per assolir els objectius de l’article 43 de la Constitució dels quals en parlarem més endavant. De la mateixa manera, l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears en l’article 10.14 remarca com a competència exclusiva l’Acció i Benestar Socials; el Desenvolupament Comunitari i Integració; Sanitat i Higiene. Per la qual cosa, l’Administració Autonòmica, sense haver rebut encara les transferències, pot exigir fermament la seva presència a l’hora de planificar el futur immediat de la sanitat de les nostres illes.

Per tant, no oblidem que les decisions polítiques que ara es prenen poden hipotecar seriosament el futur, no ja pensant en les transferències que, lògicament, es tindrà que ser rigorós i exigent pel que fa a dotació econòmica, sinó amb el que se està decidint pel Govern de Madrid en aquests moments.

Actualment, la mitjana de llits de l’Insalud a nivell de l’Estat és de 2.7 llits per 1000 habitants, actualment a Mallorca tenim una mitjana de 2.85 per 1000 habitants (sumant els de l’Insalud i els propis de la Comunitat Autònoma). Sembla que estem per damunt de la mitja, però es parteix d’una població de 609.150 habitants i referida al cens de 1996, avui estem al 2001 i la població actual es molt més alta –entre 750.000 i 800.000 habitants- i a més no s’ha tingut en compte la població flotant, la immigrant, ni la turística.

Segons les previsions del “hipotètic” mapa sanitari, a l’any 2006, on s’ha calculat una població de 680.000 habitants (evidentment molt per sota de la real), en que estarà en funcionament l’hospital de Son Llàtzer i “suposadament” ja estarà finalitzat l’hospital d’Inca, amb els llits que s’aniran tancant a l’hospital Son Dureta (entre 70 i 100), Hospital General (189), Hospital Joan March (156), H. Psiquiàtric (82) , Sant Joan de Déu (103) i Creu roja (86), ens trobarem amb una mitjana de llits públics de 2.41 per 1000 habitants, es a dir, menys llits que en l’actualitat.

Per mostrar l’agreujament comparatiu que patim en aquest moment en relació a la dotació de llits públics per a malalts aguts per Comunitats Autònomes, on l’assistència sanitària encara no està transferida , Aragó té una mitjana de 3.1, Astúries 3.3, Cantàbria 4.0 i Balears, contant tots els hospitals públics i amb una població inferior a la real, té una mitjana de 2.7 llits per 1000 habitants i, si les coses no canvien, a l’any 2006 serà de 2.29. Es a dir, a Balears patim un fort dèficit ja històric en matèria de despesa sanitària, que l’arrosseguem des de fa anys i encara augmentar.

Que vol dir tot això?. Doncs, primer, que les inversions en sanitat pública a les Balears han estat manco que a la resta de l’estat quan la creació de riquesa és de les més altes. Segon, que no em tingut gaire sobirania ni hem sabut aprofitar els pocs recursos legals al nostre abast a l’hora de planificar les nostres necessitats assistencials. Tercer, s’ha planificat la sanitat pública sempre amb el condicionant de l’oferta de la sanitat privada – evidentment, i usant el sentit comú, si no hi hagués la xarxa d’hospitals privats que hi ha a aquesta illa, no sols tindríem els hospitals públics col·lapsats sinó que hauríem de instal·lar tendes de campanya per ubicar als malalts -.

S’aconsegueix, amb aquesta situació, el que diu l’article 43 de la Constitució de l’Estat Espanyol que tots els ciutadans, sense distinció de cap mena, tenen el dret a la protecció de la seva salut o el que diu la Llei General de Sanitat en el seu article 1 que són titulars del dret a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària tots els ciutadans i estrangers que tinguin establerta la seva residència a tot el territori estatal? Cal reflexionar.

Hi ha que canviar els sistemes de gestió que funcionen o hi ha que millorar-los?. També cal reflexionar.

No entrarem ara a analitzar els nous sistemes de gestió de la Sanitat Pública a Mallorca (fundacions, empreses de gestió, etc.), veurem el resultats. L’única cosa que sabem, és que intranquil·litzen prou als treballadors de la sanitat i als ciutadans i que els seus criteris economicistes no tenen perquè ser sinònims de més qualitat. En aquests moments, gaudim d’una xarxa sanitària primària d’alta qualitat i està gestionada directament per l’Administració Pública. Davant d’això, l’administració té que ser valenta i informar sincerament a treballadors i ciutadans el que es proposa fer. La societat civil es mereix aquest respecte ja que és la qui amb el seu vot, l’hi ha delegat el poder per administrar els instruments per tal de donar-hi la millor sanitat possible.

Per concloure, pensem que la sanitat es té que planificar des d’aquí que és on coneixem la realitat de les nostres necessitats i on creem riquesa suficient per tenir recursos propis ,cal estar alerta i utilitzar les eines adequades per negociar les transferències per tal de no penedir-nos-en més tard, que no és precís importar necessàriament sistemes de gestió del món global i que l’ona neoliberal no ens ha de tancar els ulls a possibles injustícies socials.