La vertadera prova
Us contaré una història que jo mateix vaig viure. Com diuen
els tòpics, en vaig ser testimoni d'excepció. Hi ha diferents
maneres de vendre el producte dels ametlers. Com poden suposar,
fins i tot els més pocs rústics lectors, allò que té valor és
el bessó. Una d'aquestes maneres és allò que se'n diu fer la
prova, que és una cosa tan senzilla com fer una regla de tres.
S'agafa un quilo d'ametles, s'enceten o es trenquen segons
la contrada i llavors es tria el bessó de les clovelles,
es pesa el bessó i llavors ja es pot fer la regla de tres: si
per un quilo d'ametles surten dos-cents vuitanta grams de bessó,
per una tona i mitja en sortiran... Llavors el mercader et paga
el resultat final al preu que va el bessó com si l'haguessis
triat. Quan les ametles encara valien qualque cosa en relació a
la feina que comportava tenir cura dels arbres i collir-les, tot
i que ja començaven a anar a la baixa, el meu pare, com molts
altres pagesos, amb la balança que ma mare emprava per pesar la
farina i el sucre a l'hora de fer coques, feia tot il·lusionat
la prova casolana i si hagués estat una mica gallet i bravejador
se n'hauria anat pels cafès tot gojós explicant que els seus
ametlers eren dels més retents perquè la prova li sortia gairebé
a tres-cents (tres-cents grams per quilo, per als profans).
Tanmateix, amb aquesta il·lusió sorda i continguda agafà rem
els sacs d'ametles i a l'hora convinguda ens presentà rem a cal
mercader. Allà els và rem pesar i els và rem buidar dins els que
duia el mercader per fer la tara (descomptar del pes total el pes
dels sacs). Mentre els buidà vem, un pic de la part de damunt del
nostre sac i un pic de la que hi quedava al del mercader (que per
tant eren del cul dels nostres), en un intent de cercar
l'aleatorietat perfecta, agafava amb un potet de llauna una
embosta d'ametles i les posava dins una senalla. Quan haguérem
buidats tots els sacs, va remenar les ametles de dins la senalla
i en va fer un quilo o dos, no ho record, i començà rem la
prova, les va trencar i començà a triar. Podeu comptar que quan
trobava un bessó una mica corcat o defectuós també
l'eliminava, sempre cercant amb la vista, la paraula o tota
l'ossamenta, l'assentiment del meu pare, que, jobianament, deia sÃ.
El resultat, podeu comptar, fou bastant allunyat de les
previsions inicials, i la meva decepció, jo canari jove i
inexpert, més que grossa perquè mentalment ja havia calculat,
abans de la prova definitiva, els guanys que podrÃem tenir
d'aquell producte. Acceptà rem la prova perquè després d'haver
fet tota aquella feinada i haver perdut el jornal hauria estat més
costós refer-ho que el guany que podrÃem tenir si la prova ens
hagués sortit segons les nostres previsions. Aixà mateix, el
meu pare dins la seva dosi d'escepticisme agnòstic va gosar a
demanar al mercader: «Com aixà emprau un pot per triar les
ametles?». Ell tot gustós li va entimar la resposta: «perquè
la mà , inconscientment, sempre tria les més bones...» Dit
d'una altra manera, el pot era una estratègia per cercar
l'aleatorietat perfecta.
Dic tot això, perquè l'altre dia, gairebé ja de pagès, unes
enquestes electorals varen fer alçurar algun polÃtic i algun
altre el va fer navegar dins un mar de sabonera. De tot d'una
vaig pensar que no se'ls ha de donar gaire importà ncia perquè
solen ser uns instruments més del mà rqueting electoral, com fer-se
una foto engronsant un porcellà o recitant «polls venturers»
de na Maria A. Salvà davant la flor i nata socialista calvianera.
Sobretot, després de la solemne patinada, amb despropòsit inclòs,
que varen tenir aquesta mena de prospeccions electorals a les
darreres presidencials franceses. Però no només és el fet de
ser un element més de mà rqueting electoral allò que em fa
desconfiar de les enquestes, sinó també perquè la prova
definitiva és la que surt de les urnes el dia de les eleccions;
i també, perquè estic segur que el mètode, rústic si voleu,
que emprava el mercader de les ametles té més fiabilitat que no
tota la ciència que hi posen aquests estudis d'opinió. I, entre
d'altres raons, per una de ben senzilla: en la fiabilitat i la
precisió del mètode del mercader hi anava el biaix de tenir o
no guanys, hi podia perdre diners dels seus, mentre que aquesta
gent no hi exposa res, ni tan sols el prestigi de la casa, per
tant, és més de fiar el pot rústic del mercader que les
sofisticades enquestes telefòniques o com les facin dels
sondejadors d'opinió.
|