El PSM opina. 21/07/2002

L'homenet verd i el julivert

Què succeiria si un extraterrestre interessat a dur la democràcia al seu planeta vingués a ca nostra i ens demanàs com prenem decisions col·lectives els terrícoles? Li explicaríem que per determinar els nostres governants votam i que es vota per aprovar lleis, per decidir com gastam els pressuposts públics i per fixar imposts i per… Però si, de cop i volta, el cavaller intergalàtic s'aturava davant un mapa del món i ens deia: —«Supòs que per canviar les fronteres que hi ha en aquest mapa també votau, no és ver?», li hauríem de contestar: —«No! Les fronteres només es poden canviar a bufetades!» Amb aquesta resposta, el senyor del més enllà es tornaria del color del julivert (si és que el verd no era ja el seu color original) i plegaria a corrents exclamant que som uns bàrbars.

De manera semblant comença un article de Xavier Sala i Martín, professor de la Columbia University i de la UPF, publicat a La Vanguardia el passat dia 17 de maig. I continua més o manco així: Per poc que ho pensem, una mica bàrbars sí que ho som els humans: per una banda, quasi tots els Estats que inclouen més d'una nació dins les seues fronteres solen parlar de la sagrada unitat de la pàtria, comuna i indivisible, que l'exèrcit defensarà vessant sang si cal, etc. Així de metafísics arriben a ser alguns Estats posats a fer nacionalisme ranci. Quasi tots també solen prohibir la secessió de les seves «regions», encara que aquesta sigui la voluntat de la majoria dels ciutadans d'aquells territoris. I, d'altra banda, aquests mateixos Estats, paradoxalment, acaben reconeixent països que aconsegueixen, no sense molts patiments, la independència (Bòsnia-Hercegovina i Timor Oriental com a dos exemples recents). És una barbaritat perquè, de qualque manera, estam dient als països que cerquen la seva llibertat que només hi ha un mètode reconegut internacionalment per aconseguir-la: la violència. I la conseqüència és —que no ho endevinau?: més violència.

Em venia al cap l'article del professor Sala dilluns a vespre mentre escoltava el Debate sobre el estado de la Nación en els moments que el protagonitzaven el president José M. Aznar i el portaveu del PNB Iñaki Anasagasti. La contundència de l'absolutisme que conformen el nombre de vots del PP i el PSOE a les Corts Generals era esgrimida pel president com a aval per derrotar el terrorisme (llei de partits, satanització del nacionalisme democràtic, manipulació informativa, etc.). Anasagasti, al seu torn, en un dels discursos més densos i tensos que li hem sentit, argumentava per què considerava equivocada l'estratègia del nacionalisme espanyol a Euskadi i recolzava la seua argumentació en la voluntat del poble basc, expressada reiteradament a les urnes (el 13 de maig de 2001 per darrera vegada) i que majoritàriament dóna suport als partits que estan a favor d'exercir el dret d'autodeterminació en aquella nació. D'altra banda, i només a tall indicatiu, cal considerar la prospecció sociològica, els resultats de la qual es van fer públics fa una setmana, segons la qual el 62% dels bascos voldria que l'Estatut de Gernika recollís el dret del poble basc a decidir lliurement el seu futur i la relació amb Espanya. Mentre que a les Corts la força del PP i PSOE ateny el 95% dels escons contraris a aquella posició, al Parlament basc s'expressa una majoria del 65% favorable. Així mateix, al País Basc només un 12% es mostra d'acord amb la posició de no reformar l'Estatut.

Les coses es veuen, doncs, de manera molt diferent segons a on es situï el prisma d'observació. Qui seria el subjecte de sobirania en cas que s'arribàs a poder fer un referèndum sobre la independència del poble basc? Tota la població espanyola, des de Canàries, Ceuta i Melilla fins al mar Cantàbric, o els ciutadans d'Euskadi? Vet aquí el pot del sucre! Els líders del PP i del PSOE expressen, amb raó, que la Constitució actual no permet aquesta mena de referèndums, perquè l'espanyola no reconeix el dret d'autodeterminació. Tanmateix, si aquest fos un dret raonable, la solució no passaria per reprimir-lo, sinó per modificar la Constitució i adaptar-la al que es considera més just. La pregunta és, doncs, si aquest és un dret raonable.

Mentre en raonam la resposta, per la zona de l'Estret de Gibraltar Espanya i el Marroc es barallen per acampar aquest estiu a un illot pelat i hom pensa que allà s'hi deu estar jugant quelcom més important que no dirimir qui és l'amo del julivert… Pens en les fronteres del Regne de Mohammed VI a la zona del Sàhara i hom esperaria del govern espanyol la mateixa contundència en la defensa dels legítims drets del poble sahrauí que la desplegada en defensa d'un pressumpte statu quo de Leila / Julivert. Que si aquell indret de cabres a 150 metres de la costa marroquina no és ni d'uns ni d'altres, doncs resultarà que cabres, cabrons i cabrits seran lliures i independents. (O no?). L'homenet verd, visitant de la ultragalàxia, diria tot observant la facècia i borinant les seues antenes trompeteres: —Aquests humans..., són uns bàrbars!