|
Per una Diada nacional dels Països Catalans
Sota un pi, de tres branques, reposava el
guerrer. I el rei Jaume I va tenir un somni. En despertar-se veié
reflectit en aquell arbre la unió dels tres països que havia
divisat. La llegenda la féu símbol patriòtic el poeta Jacint
Verdaguer. I el Pi de les Tres Branques (Berguedà –
Catalunya) es convertí en referència mítica dels Països
Catalans als inicis del segle XX. La història espanyola que
coartà llibertats també va voler tallar, d’arrel és clar,
trobades, aplecs, simbologies... Com la del Pi. Fins que fa un
parell de dècades es tornà a instaurar la diada que, a poc a
poc, es va fondre com un terròs de sucre en un vas de llet. Ara,
a l’entorn d’un festival musical juvenil, rebrota. I
amb força. Però és només això el que volem?
La construcció d’una realitat catalana tridimensional no és
fàcil. A voltes, utòpica. Però l’agressió que, en l’actualitat
i cada cop de forma més sovintejada i reiterativa, pateixen els
valors comuns de la nostra aposta política, social i cultural
conjunta, des de Madrid o des d’on sia, fan necessària una
revitalització de l’espai reivindicatiu. Cal dir prou. Hem
de mostrar que hi som. Per què volem ser-hi i per què creiem
que hi podem ser. Seria injust no reconèixer el valor del
treball de recuperació que, a l’entorn de l’organització
independent i independentista Maulets, s’està fent amb la
Diada nacionalista del Pi de les Tres Branques. Alhora, però, s’ha
d’aconseguir foragitar d’una vegada per totes la imatge
de desunió i conflictivitat que encara envolta el pla de
Campllong, on se celebra la festa. Els conflictes semblen ja part
del passat. Les desavinences, no. I és això el que ens perd.
Igual que el nacionalisme independentista català de progrés no
es pot casar amb ningú en concret, el Pi de les Tres Branques,
tampoc. El record del pi vell i l’ombra del pi jove han de
ser el paraigua que aixoplugui, sense mirament ni discussió, tot
aquell que vulgui fer-s’hi un lloc.
El Rebrot musical, l’excusa perfecta per empeltar de saba
nova el Pi de les Tres Branques, és un punt de trobada, de
reflexió, que va una mica més enllà de la música. Però no hi
cap ben bé tothom. Per disfuncions entre grups organitzadors,
per qüestions generacionals... Si Catalunya celebra la seva
Diada l’11 de setembre, les Illes Balears l’1 de març
i el País Valencià el 9 d’octubre, per què no es pot
pensar en el tercer cap de setmana de juliol com la Diada
nacional dels Països Catalans? Una jornada per a tots els
nacionalistes progressistes que apostin per les tres branques d’un
sol país. Penso en una mena de festa de final de curs que
serveixi per posar en comú les experiències de tot un any.
Construir un país no es fa només un dia. Es fa cada dia. Per
això, aconseguir impulsar des de les bases socioculturals de tot
el territori català un ens coordinador que vetlli pels Països
Catalans permanentment i des de tots els punts de vista seria,
també, una agulla amb la qual poder punxar els polítics amb
capacitat de decisió.
Des dels Maulets, la JERC, JNC o els Casals Jaume I, passant per
la Plataforma en defensa de les Terres de l’Ebre, Unió de
Pagesos, la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans,
el Grup Ornitològic Balear... fins a ERC, Partit Socialista
Mallorquí (PSM-Entesa), Bloc Nacionalista Valencià i Bloc Català...
tots dins d’una mateixa olla cuinant un plat comú. Per això,
seria bo aquest ens coordinador. I, alhora, poder fer durant tot
l’any jornades de treball descentralitzades i temàtiques.
Dur a diversos punts dels Països Catalans temes que interessen més
o menys a alguna de les branques del pi però que ens afecten a
tots. Aportar punts de vista, reflexions... I de tots els
treballs que s’hagin anat fent durant tot l’any,
extreure’n, durant la posada en comú en la Diada nacional
dels Països Catalans, un document, ja no de treball si no de
plena reivindicació, que serveixi per anar amb els deures fets
per endavant a buscar tot el suport i compromís de primer ordre
que la gent del territori, que és qui de veritat constitueix el
país, sigui capaç d’arrencar. Sense oblidar els components
lúdics. Per això una Diada nacional dels Països Catalans. Per
això, més que una festa reivindicativa, una reivindicació
festiva. Però punyent.
|
