|
«Vergüenza de ser español»
No, el títol no és meu, és manllevat al senyor Rafel
Company, que diu que és president de l'Asociación de
Empresarios del Polígono de Marratxí y vicepresidente de
Febade, i ho hem de creure. Això darrer no sé què és i potser
tampoc m'importa gaire, a la vista de l'article que signa a la
publicació «Gran Empresa, revista independiente, precio 1'5
euros, 250 pts., (arrodoniment a l'alta, clar), página 26, nº 8,
julio 2002». Fins i tot la seva columna duu títol genèric: «Las
mil y una», que sona a concurs. Al titular segon, ja saben vostès,
aquell requadre on es solen remarcar els paràgrafs més
singularment ben trobats, hi podem llegir: «Durante el partido
del Mundial entre España y Paraguay, Antich sale a pasear por
Palma para demostrar que el españolismo popular del balonpié (oh,
quina troballa, ni a Atapuerca, tu, recordau Matias Prats?) no va
con sus aspiraciones nacionalistas». I he continuat llegint el
text pròpiament dit, on he pogut fer troballes molt curioses,
almanco pels psiquiatres. Com és ara: «Otro caso (no por ello
el último) resulta de un patetismo, de una inmadurez política,
de un infantilismo institucional que ni siquiera preocupa, a lo
sumo produce una resignada sonrisa. Imagínense a todo un
presidente de comunidad autónoma como puede ser Antich que,
durante el partido del Mundial de Fútbol...». Des d'aquí vos
torn a remetre a l'entrecometat anterior.
Home, he pensat jo tot d'una, agranant arreu deu ser un suposar
per part seva, don Rafel, o és que el senyor Antich ha fet
alguna declaració pública en aquest sentit? O no podria ser que
li vengués de gust fer un voltí per Ciutat i, jo què sé,
beure una orxata de xufleta a la terrassa del Bar Bosch, amb
partit de futbol o sense? Cony, que sovint emmerdam les coses
sense motiu, també! Miri, jo mateix tampoc no el vaig veure, el
partit dels enagos, més que res perquè, la poca afició que jo
des de sempre he tengut pel futbol, s'acabà exhaurint quan
s'americanitzà la cosa i en lloc d'un esport resultà un ball de
xifres multimilionàries. Miri, que no, i a més afegesc que: qui
circumscriu un possible sentiment d'espanyolitat al partit d'una
selecció espanyola, pens que s'ho ha de fer mirar, necessita mà
de metge. Repetir a qui ho vulgui tornar a sentir que jo pens (he
dit, jo pens, vostè senyor Company faci el que vulgui, el senyor
Antich també, aquell que passa pel carrer, igual) que,
estalviant–li fondes raons històriques, amagats instints de
supervivència com a poble (de Mallorca parl), injustícies
diverses i agravis comparatius amb altres comunitats autònomes
que canten a les totes, com és ara el País Basc, Navarra,
Catalunya, fins i tot Canàries..., l'evident, indiscutible
espoli fiscal a què ens sotmet Madrid, a mi em deixondeix alguna
cosa més escatològica i aromàtica que abstenir–me de
veure un partit de la selecció futbolera espanyola. I abunda,
ell: «Enseñar una historia falseada y mutilada en las escuelas
hipoteca nuestro futuro». Aiaiaiai, això sí que té ferro!
Damià Pons, senyor Conseller de la cosa educativa, com continuï
ensenyant mentides als al·lots a les escoles, pots estar segur
que li retiraré el bon dia. On s'ha vist mai, això!
Quasi al final encara amolla qualque càrrega de profunditat. Com
aquesta: «¿Debemos seguir culpando a los Borbones por su
despotismo con Cataluña? Si pensamos así deberíamos prohibir
la visita de los turistas alemanes por su responsabilidad con el
holocausto». Al final de tot de l'article, concilia, es torna
paternalista i diu: «El pasado no se puede cambiar aunque nos
disguste: debemos aceptarlo y aprender a vivir con él. Historias
hay muchas dependiendo del narrador. Seamos buenos escritores de
nuestro pasado y no vulgares charlatanes de feria».
O sia que, segons don Rafel, el que ens toca fer és continuar
posant–hi el llit i la vaselina, mans dins butxaques, un mac
dins la boca, oblidar greuges i magnificar alguns dels històricament
poquíssims encerts de la dinastia borbònica. I callar. Sobretot
callar i acalar el cap. Ell, no. Ell parla i ens renya, als que
no sentim cap motiu especial per sentir–nos espanyols. Però
vaja, tot plegat ajuda a viure. Gràcies per existir, senyor
Company, sense persones com vostè la quotidianitat resultaria
molt avorrida. Que molts anys puguem dissentir.
|
