|
Lliure mercat
L'altra migdiada, i hi ha que dir que anava una mica entabanat
per la calor i el sofà de ca nostra, vaig sentir parlar per la
TV un senyor d'una seixantena, americana clara, corbata a joc,
tranquil però afuat, anava esmicolant arguments que em semblaren
ben interessants, me deixondiren.
Sembla ser que resultava que aquest personatge era cosa de la
patronal de benzineres i protestava de manera pública, altiva i
notòria que, per una d'aquestes genialitats aznarianes (o
Brussel·les?) els volien fer posar de manera ben vistable a les
benzineres un panell que especificàs el següent: en primer lloc
el preu propi de les seves varietats de combustibles, després la
localització concreta de les dues benzineres més properes amb
especificació de distàncies en quilòmetres, i el que més coïtja
li feia, el preu dels mateixos productes als altres establiments
de la seva competència més directa.
I ell deia, més o manco, que la cosa era ben igual que si al
forn de Can Mir, per exemple, hagués d'exposar al carrer els
preus de les seves ensaïmades, explicar on hi havia els dos
forns més propers i publicitar a quin preu les venien els altres.
Que això era una barbaritat. Que l'únic que s'aconseguiria amb
aquest sistema seria que, en contra dels reglaments de lliure
competència es posassin d'acord totes les distribuïdores per
vendre al mateix preu, i llavors vendrien els rots i els cruixits
de camella.
El primer que vaig arribar a pensar va ser que, aquest propietari
de benzinera que pogués vendre–la sense plom deu centimets
més barata que els dos assortidors més propers, tampoc li
sabria tant greu publicitar–ho a un panell lluminós. En
segona, referent a això de posar–se d'acord davall–davall
amb els preus, mirin, no em contin més històries, que les sé
gairebé totes.
I sí, reconvenir que aquesta ordenança o el que sia, pareix
feta pel bidell dels ministeris, les coses així com són. O així
com a mi em semblen.
|
