|
Els papers de Salamanca
Ja han passat vint-i-cinc anys d'ençà les eleccions del 15-J
i els hereus del franquisme encara no han tornat a les forces
democràtiques la documentació que ens va ser robada en temps de
la guerra civil. Convé que reflexionem una mica en el profund
significat d'aquest fet. No cal dir que tots els demòcrates hauríem
de participar en les activitats que, per recuperar la documentació
que ens va ser robada per l'exèrcit de Franco l'any 1939, porta
a terme de manera incansable la Comissió per la Dignitat. Totes
les persones que estimin la nostra terra i la nostra història
s'haurien de mobilitzar, com ja ho han fet nombrosos col×lectius,
partits i les més diverses organitzacions socials per acabar amb
la vergonya que ha significat aquesta espoliació per les armes.
El dossier "Els papers de Salamanca" que ens ha fet
arribar la Comissió per la Dignitat ens informa de les
intencions que ens empenyen vers aquesta mobilització activa
contra les restes del feixisme que encara campa arreu,
menyspreant els símbols de la nostra història: "El retorn
de la documentació sostreta a Catalunya i retinguda actualment a
l'Arxivo General de la Guerra Civil de Salamanca, constitueix una
legítima aspiració amb la finalitat de normalitzar l'anòmala
situació produïda durant la Guerra de 1936-1939 per l'actuació
del règim franquista en disgregar per la via de l'espoli els
arxius".
Nosaltres, i moltes de les personalitats i institucions signants
de la "Declaració" contra l'espoli militar de la
nostra història pensam que, tant des del punt de vista de la tècnica
arxivística com del polític el seu acompliment [el que ens
retornin els nostres documents] seria un acte democràtic i just
d'acord amb la línia iniciada des de l'inici de la
democratització a Espanya que va compensar alguns greuges del
franquisme, com la Llei d'Amnistia política, les indemnitzacions
econòmiques a particulars pels serveis que prestaren a
institucions de la Segona República (1931-1939), o la devolució
d'alguns immobles requisats pel règim de Franco. Recordem que
aquest retorn de documents espoliats seria d'acord amb el
practicat per altres estats de dret de la Unió Europea, com és
el cas dels arxius confiscats pels nazis i retornats pels aliats
a França, Bèlgica i Països Baixos el 1945, o els fons del
Ministeri d'Afers Exteriors i de la Cancelleria del III Reich
restituïts pel Regne Unit a Alemanya entre 1956 i 1958. I en època
més recent el 1992 Estats Units va restituir a Polònia el fons
del Ministeri d'Afers Exteriors (1918-1940).
Cal recordar que l'espoli franquista va ser d'una importància
considerable. La Generalitat de Catalunya i diferents
institucions públiques i privades van ser desposseïdes dels
seus arxius i documents. Com explica a la perfecció el dossier
que ens ha enviat la Comissió de la Dignitat a més de la
Generalitat de Catalunya (1931-1939), quedaren afectats diferents
municipis catalans, com els de Barcelona, Lleida, Reus, Sort,
Tarragona, entre d'altres. També foren espoliades organitzacions
polítiques i sindicals com la CNT-FAI, JL, PSUC, JSU, CADCI,
UGT, USC, POUM, ERC, Sindicato de Profesiones Liberales, Unión
Repúblicana de Valls, Sindicato Único de la Sanidad, Sindicato
Único Regional de Luz y Fuerza de Cataluña, Asociación de
Trabjadores Agrícolas, etc. I les associacions com Socors Roig
Internacional (SRI), i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Convé aclarir que darrere la negativa a retornar tota aqueixa
documentació arxivística hi ha motius polítics, i no pas tècnics.
Recodem que si interessa conservar aquella documentació a
Salamanca a títol informatiu, n'és igualment útil la
microfilmació, que, a més, ja està feta. El que hi ha és la
voluntat manifesta de no alterar la victòria de 1939, ni, menys
encara, les seves conseqüències. No oblidem que aqueix arxiu de
Salamanca, és a dir, l'actual Archivo Histórico Nacional, Sección
Guerra Civil, no és altra cosa que l'antic Archivo de la Causa
General contra el Marxismo, el Separatismo y la Masonería,
convenientment rebatejat arran de la Transició postfranquista.
Segons m'ha informat el company Enric Borràs, un dels
responsables d'aquesta lloable campanya de reivindicació de la
nostra història espoliada pel feixisme, fins dia 14-V-02 (data
del correu electrònic enviat per l'amic abans esmentat) les
organitzacions, partits i sindicats dels Països Catalans que ja
donen suport a la iniciativa cívica que comentam són: ACCAT,
ACP, ALP, Amics de Josep Sunyol, APPEC, Associació Josep Narcís
Roca i Farreras, Associació Lluís Companys, CADCI, CAL, CAOC,
Centre d'Estudis Campus Jove, Col×lectiu 1714, Comissió Obrera
Nacional de Catalunya, Consell Nacional Català, Esquerra
Republicana de Catalunya, FCCC, Free Catalonia, Heràldica
Catalana, Intersindical-CSC, IPECC, JERC, JNC, Nou Congrés de
Cultura Catalana, Òmnium Cultural, Regidoria de Drets Civils de
l'Ajuntament de Barcelona, Sindicat de Professors de Secundària,
Un País Una Bandera, Unió General de Treballadors de Catalunya,
Unitat Nacional Catalana, Veu Alternativa, Xarxa d'Entitats dels
Països Catalans.
Disgregar els fons històrics de les nostres institucions i
organitzacions culturals i polítiques forma part igualment
d'aquesta campanya contra el nostre poble i la nostra història.
I no és estrany que determinats hereus de la victòria ens
neguin la documentació que permetria poder reconstruir
esdeveniments cabdals de la història.
Com deia el document de la Comissió de la Dignitat: "Avui
resta per resoldre per l'actual Govern democràtic espanyol, el
greuge de l'espoli infligit a Catalunya i a diferents
institucions, personalitats i entitats pel règim franquista, no
aplicant de forma adient els principis reconeguts
internacionalment en matèria de restitució de fons traslladats
com a conseqüència d'una guerra. En contrast amb el cas de la
retenció dels documents a Salamanca cal citar l'exemple de la
documentació de la Generalitat de Catalunya que s'havia guardat
entre els documents històrics del PNB a Vil×la Izarra (Baiona,
Lapudi, Estat francès). Un cop localitzat per Abertzaletasunaren
Agiritegia (l'Arxiu del Nacionalisme Basc), els acords entre la
Fundació Sabino Arana i organismes catalans van assegurar la
prompta devolució d'aquests documents previ el seu estudi i
digitalització de documents per part de la Generalitat de
Catalunya. La majoria havien estat generats en els darrers temps
de la Guerra i des de la Layetana Office a París. Un acord
signat el 9 de febrer del 2001 cedia els documents definitivament
als catalans dins les iniciatives promogudes per la Comissió
President Companys. El febrer del 2002 es formalitza el retorn".
|
