El PSM opina. 14/09/2002

No, gràcies, Sr. Aznar

Hola senyor Aznar. Què vol que li digui! Ha començat el curs polític i vostè em té una mica astorat. Em sembla que com més avançam en el seu instant de glòria, perquè vuit anys en el govern, comparat amb la immensitat de l'univers no és més que això: un instant, un polsim de glòria. Bé idò com li deia, com més avançam en la conclusió d'aquest instant més ens acostam a la resurrecció de les velles essències franquistes. En el fons i en les formes.

Com que el meu grau de profunditat és més aviat llosc, no entraré en qüestions de fons sobre si és legítim o no il·legalitzar un partit polític que té un suport popular prou considerable, un suport popular que emana, en alguns casos, de les essències del poble. Però, ja ho sap, que el meu fort no són les grans qüestions, que m'agrada més descloscar les evidències. Què vol que li digui, però les noces de la seva fillona, creu que s'usa ara casar fillones als denou anys?, em va semblar un engranatge més de tota una tramoia electoralista, la pompositat de l'indret, les essències ocultes, els vestits llargs... i tantes coses que em rememoraren les noces de na Carmeta Franco o tota la caterva de Martínez Bordiu, que ara s'han amacebat, destrempat, tornats a trempar segons no sé quina música celestial o quin ordre cosmològic.

La sort de la seva fillona és que, si no ens enganya com de costum, vostè se n'haurà anat, no com el vell general que va viure fins que la mort es va apiadar dels seus ossos i la seva pellerofa massa magre per poder orquestrar una petita venjança dels cucs. Si és cert que no es torna a presentar a les eleccions, la seva filla, si en acabar–se el pa de noces se li acaba la flama de l'amor – ja sap que avui aquestes flames són com a orades, van com el temps d'aquest estiu– podrà desjunyir–se amb llibertat condicional i no ocuparà portades sinó un racó de les cada dia més abundants notes de societat. Per aquesta part tendrà més sort que totes les Martínez Bordiu que degueren resar un parenostre perquè el vell eixamplàs els potons i elles poguessin eixamplar alguna cosa més. Perquè havien servit, com la seva filla, d'exemple patriòtic, de família unida, de valors.

Em sap greu, José Maria, que m'hagi embarrancat amb una cosa que no em va ni em ve. I la veritat no era d'això que et volia parlar. Però m'ha vengut al cap i no m'he pogut contenir. La incontinència és el meu pecat capital. El que em va espantar fou la promesa que ens feres l'altre dia: si no vaig gaire errat vares prometre que ens abaixaries els imposts. No ho facis, José Maria, t'ho deman per favor, amb la part més suplicant de la meva pecadora ànima. Deixa'ls tal com estan. Al cap i a la fi, allò que dius que faràs, si és que ho fas, mai no afavoreix l'autèntica classe passiva del país – passiva perquè sustenta sense motar l'entramat públic. Tanmateix, llavors ens apuges els impostos indirectes i sempre, aquests ens toquen de ple. No hi guanyam res, nosaltres amb aquesta promesa, ans al contrari, hi sortim ben escaldats. Deixa'ns enrabiar una vegada a l'any quan feim la declaració d'hisenda o quan pagam a les arques municipals i no ens facis emprenyar cada dia quan anam a la benzinera, o quan fumam un cigarret, o quan ens rebentam el cafè amb una tímbola de conyac. Al cap i a la fi, acabam pagant més. I els únics que es beneficien de les teves promeses són aquells que guanyen els diners a palades, i aquests sí que són pocs i tu dius, t'ho poses a la boca com un infant un sugus, que ets el president de tots els espanyols, fins i tot, dels catalans i dels bascos... per tant hauries de mirar per tots, no només per uns quants...

No siguis com Telefònica dels meus pesars que també ens ha promès que l'any que ve no apujarà les tarifes de les cridades, però en canvi no ha dit que apujarà les quotes fixes i els qui han fet comptes, els economistes, diuen que més valdria que ens apujassin les cridades segons l'IPC teòric, que és allò que ens apugen al funcionaris i als treballadors en general, i que deixassin en pau les altres tarifes, que hi ha molta gent que té el telèfon per fer–li companyia i sols no l'usa. Millor així, no ho troba, Sr. Aznar?