|
Els 11 de setembre i les seves víctimes
No sabem per quina estranya conjunció astral el dia 11 del
mes 9, o sigui, l'onze de setembre, és una data tràgica. Va ser
en aquesta data que es produí la capitulació definitiva de
Barcelona, el 1714, i amb ella, la derrota definitiva dels
catalans davant les forces borbòniques, que significà el
principi d'una etapa, encara no conclosa, d'opressió i repressió
dels nostres trets identitaris i culturals.
La mateixa data fatídica, però de 1973, va tenir lloc a Xile,
la pinochetada, el cop d'estat militar, que amb el suport de la
CIA va enderrocar el govern legítim i democràtic del país sud-americà
i el substituí per una dictadura que no va dubtar a emprar els mètodes
més sàdics i cruels per a reprimir una bona part del poble xilè,
a través del sinistre CNI pinochetià.
Molt més recentment, l'any passat, el 2001, es produí un nou
atemptat contra la humanitat: l'atac contra diversos punts dels
Estats Units amb avions prèviament segrestrats, sembla ser que
per integristes islàmics. Aquell dia hi morí molta gent als
EUA, però també cal recordar que fou l'inici d'una guerra, que
encara no ha acabat i que ha provocat i continua provocant,
encara, molta més mort i destrucció.
L'ombra de les torres bessones de Nova York és molt allargada,
especialment ara que ja no hi són. I ho és tant que el seu
record ha enfosquit la resta de commemoracions. És veritat que
els efectes de l'atac d'ara fa un any als EUA són encara molt
vigents, i que la ferida, oberta aquell fatídic dia, encara no
ha cicatritzat, però no és menys cert que les ferides dels «altres»
11–S, el xilè i el català, continuen obertes. I sagnen.
Sagna mig Xile per les ferides obertes de tants desapareguts dels
quals no es sap res, ni tan sols si foren enterrats. Sagna la
nació catalana, encara per les continues discriminacions que
pateixen els seus fills, pel sol fet de ser–ho.
I pels més escèptics o, fins i tot incrèduls, agafarem dos
exemples al vol. Es va quedar algun xilè indiferent, davant la
farsa que es va muntar, amb guió de l'aspirant a premi Nobel,
que ben mirat sí que mereix el Nobel, però no de la Pau, sinó
de literatura, quan Pinochet viatjà a Anglaterra?
D'exemple catalans en tenim tants que agafarem el més recent,
per bé que el més anecdòtic. La repugnant manipulació del
diari de la grapa contra Esquerra Republicana de Catalunya i el
seu secretari general, Josep–Lluís Carod–Rovira, en el
marc d'una nova operació politicomediàtica, cuinada pel CNI–aznarià
i vomitada per aquesta mena d'arma de manipulació massiva amb
forma de petit diari.
Encara que, un servidor, que com cada any va ser als actes
commemoratius de la Diada de Catalunya, pogué comprovar com
aquesta vegada se'ls ha notat massa «el cuidado» i la reacció
dels milers de barcelonins que participaren als actes de la Diada
va ser unànime: matí, horabaixa i vespre, Carod–Rovira va
ser agombolat amb crits de «president!, president!» i ovacionat
per allà on passava. Com escrivia un cronista d'El Punt, «la
claca va escollir nou president».
Tres 11 de setembre que, al seu moment, representaren un fort
impacte i que han marcat la història. Tres 11 de setembre que
encara, per desgràcia són ben vigents. Tres 11 de setembre per
a no oblidar. Tres 11 de setembre paradigma de la pèrdua de
llibertat. Que l'11 de setembre sigui la Diada mundial dels drets
col·lectius.
|
