"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 18/09/2002

Munar contra el Pacte

Si cercau el rostre de l'amic Mateu Morro entre els espectadors de l'esperpèntic espectacle de la Diada munarista de dia dotze, ben segur que no el trobareu. Sembla que, d'entre tots els polítics de les Illes, el secretari general del PSM és qui més coneix la presidenta i, amb molt bon criteri, no volgué patir escoltant un discurs que, més o manco, ja imaginava per on aniria.

Recordem que ara farà just un any que Maria Antònia Munar obrí la caixa dels trons iniciant un tipus de discurs radical molt especial contra els pobres de Mallorca, els sectors de treballadors i treballadores que amb el seu esforç han contribuït que les Illes aconsegueixin el seu actual nivell de vida. Mateu Morro no hi era present, sentint la ruixada contra l'esquerra progressista, la nit de la Diada i, ben segur, devia fer la seva acostumada mitja rialleta, en veure el rostre crispat o babau d'alguns dels seus companys de govern. Mai de la vida no hem vist espectacle tan lamentable com aquell. Quins rostres de circumstàncies! Quines mirades al cel quan s'atacava el Pacte! Quins ulls en blanc en determinats sindicalistes i consellers de Treball quan criminalitzaven els treballadors!

Determinats membres del govern de les Illes, asseguts en primera línia al pati de la Misericòrdia, constataven, sense arribar a creure-ho i obrint els ulls com un plat, que Maria Antònia Munar els atacava d'una forma més violenta que el PP al Parlament. Un titular dels diaris encertava plenament quan definia la intervenció de Munar com «el millor discurs de l'oposició» (oposició al Pacte de Progrés, evidentment).

En aquest article no vull parlar del contingut del discurs de la presidenta. L'any passat, en els treballs Munar contra Benestar Social i UM s'hauria de centrar ja vaig analitzar els perillosos continguts d'unes intervencions tan poc serioses i tan mancades de rigor (pel que fa referència a la necessària cohesió social d'una societat democràtica). Els partits del Pacte de Progrés ja han dit la seva. Tothom, des del PSOE al PSM passant per EU-Verds, mitjançant els seus portaveus o enviant cartes indignades a UM, ja ha expressat públicament la seva disconformitat amb el discurs de Maria Antònia Munar.

El que més m'ha preocupat de l'esperpèntica obra de teatre contra el Pacte de Progrés muntada a la Misericòrdia és el menyspreu a les institucions. Cap comentarista ha destacat aquest detall, però jo el consider el més greu de tot el que s'esdevingué el passat dia dotze.

Reflexionem una mica. Des de quina prepotència, des d'on, amb tants pocs vots i diputats, pot Maria Antònia Munar humiliar les nostres institucions i els nostres diputats? Què significa políticament tenir el president Antich, màxim representat de les Illes, a un racó, entre els vellets del pati de la Misericòrdia? O és que ella és més que el nostre màxim representant? D'on surt aquesta desmesurada egolatria de Maria Antònia Munar? Per què en un acte institucional de la importància del que comentam, el president no pot estar dalt la tribuna, al costat de la presidenta del Consell? S'ha vist mai humiliació més gran?

Aquest acte tan simple, col·locar-se per damunt de tot i de tots, és, sens dubte, un dels insults més greus que s'han fet a les institucions de les Illes d'ençà que s'inicià l'actual legislatura. I els ciutadans de les Illes i, sobretot, els que donam suport al Pacte de Progrés, per dignitat, per coherència i respecte als principis democràtics, per amor a la nostra terra, no hauríem de consentir cap mena d'atac a les nostres institucions.

Nosaltres hem encoratjat sovint la presidenta (moratòria urbanística, etc). N'hi ha constància escrita a les hemeroteques. Però no podem estar al seu costat quan gira envers l'extrema dreta, quan ataca sense miraments el Pacte de Progrés, quan criminalitza els nostres partits nacionalistes (vegeu els atacs forassenyats contra el PSM), quan esdevé l'avantguarda en la lluita contra el progressisme, contra els treballadors i treballadores més desfavorits, quan ataca el nacionalisme d'esquerres, quan menysvalora les institucions democràtiques.

«UM s'hauria de centrar», escrivíem a començaments d'octubre de l'any passat. Estam a les mateixes. Maria Antònia Munar hauria de mudar d'assessors, recuperar el tarannà constructiu de començaments de la legislatura.

Pel que fa a la immigració, no siguem demagogs. Prou de jugar amb els més baixos instints de les persones, com sempre ha fet la reacció. Els sectors progressistes d'aquesta societat, una societat madura i culta, no compartim les idees, tan properes a l'extrema dreta, que és la immigració extracomunitària la causant de la pressió urbanística i l'excés de la construcció. Ni molt manco! Això són dois d'ignorants. Qualsevol economista seriós explica que, al contrari del que digué Munar, la immigració massiva és l'efecte, no la causa del creixement exorbitant.

Qualsevol partit i organització democràtica explicarà que la lluita per la transformació del model econòmic, la batalla per aturar la insostenibilitat del model actual de creixement il·limitat, ha de ser compatible amb una política social solidària, amb la preservació dels drets ciutadans i socials, i sempre s'ha d'evitar que en surtin perjudicats els sectors socials més febles i vulnerables.

Maria Antònia Munar s'hauria de centrar. Com dèiem l'any passat: «De continuar amb aquesta radicalització sense sentit contra el Pacte l'únic que aconseguirà la presidenta serà crear-se més enemics, rompre el Pacte de 1999 amb les forces progressistes i perdre tot el que ha aconseguit fins ara mateix».






      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: