El PSM opina. 10/08/2002

El canvi de model turístic

* Príam Villalonga és investigador del Ludwig Institute for Cancer Research, Royal Free and University College Medical School Branch (Londres).


Aquestes darreres setmanes hem assistit a diferents posicionaments dels nostres representants polítics, econòmics i socials en relació a la suposada crisi que pateix la indústria turística de les Illes Balears. És innegable que el to crispat d'algunes manifestacions i les acusacions mútues entre els representants empresarials i del Govern no contribueixen a crear el clima que permeti millorar la situació, i tal vegada aquesta falta de concòrdia sigui el pitjor problema que afecta al sector turístic. Tot i que hem d'emmarcar aquesta polèmica guerra de xifres en la politització interessada de la crisi per part dels sectors empresarials i polítics contraris al Govern, no podem deixar d'advertir de la irresponsabilitat que suposa mantenir l'erosiva estratègia del «com pitjor, millor» a tota costa. Tractant-se el turisme de la nostra principal font d'ingressos, el debat sobre la política turística i l'anàlisi de llurs resultats haurien d'estar presidides per un esperit de no agressió mútua, per molt que de vegades les postures siguin extremadament divergents. Sortosament, després de la publicació de les dades oficials d'ocupació turística de l'Instituto Nacional de Estadística, sembla que s'ha moderat una mica la bel·ligerància d'alguns empresaris, escenificant-se en una reunió amb membres del Govern un clima de major entesa.

Una qüestió d'Estat. Aquest apropament, tot just conèixer-se les xifres d'ocupació corresponents al primer semestre de l'any, permet diferents anàlisis. Hi ha gent que hi ha volgut veure un reconeixement implícit de la magnitud de la crisi per part del Govern, que hauria decidit abandonar la seva política tendent a impulsar un canvi de model turístic. Contràriament, no és descartable que siguin els empresaris, a la llum d'unes dades no tan pessimistes com les que intuïen, els que han raonat que era injustificable sostenir per més temps l'estratègia de maximització de la crisi i la culpabilització d'aquesta al Govern. En qualsevol cas, la fractura oberta que hem viscut als darrers temps —i que des d'alguns àmbits s'insisteix en mantenir oberta— comporta una lectura decebedora, perquè la política turística hauria d'esser una «qüestió d'Estat» que suràs per sobre les misèries dels interessos polítics i empresarials. A més de celebrar el tímid apropament produït i d'encoratjar-ne un de més sòlid, aprofitarem per a insistir en una sèrie d'aspectes centrals en el debat sobre el nostre model turístic.

En primer lloc, hem de subratllar que no es poden fer balanços seriosos —ni catastrofistes ni optimistes— sense disposar de dades rellevants, i aquestes només arribaran a final de temporada.

Més promoció. Només amb aquestes dades a la mà es poden fer anàlisis rigoroses i, si és oportú, repartir responsabilitats. En tot cas, les dades oficials de què disposam per ara són prou aclaridores: les Illes Balears pateixen un descens en l'ocupació turística molt similar a d'altres destinacions turístiques de l'estat, d'un 8% aproximadament. No ens correspon des d'aquí definir si aquest descens mereix el qualificatiu de crisi, però el que és indiscutible és que es tracta d'un fenomen general a tot l'Estat. No ens trobam, per tant, davant una «crisi» específica de Balears. Segurament es podrien haver dut a terme mesures promocionals més efectives per tal de combatre aquesta davallada, però és evident que el Govern no és l'únic i malèfic culpable «d'acabar amb la prosperitat dels darrers quaranta anys en tan sols tres anys» com hem hagut de sentir entre la perplexitat i la hilaritat. Només des d'un cinisme indissimulat es pot afirmar que un govern d'una comunitat —de «segona divisió», per més senyes— tengui un grau d'influència sobre l'Economia remotament proper al fabulós poder que atribueixen al nostre govern. Francament, hi hauria d'haver un terme mig entre l'exercici raonable d'oposició al Govern i l'ofensa de la intel·ligència dels ciutadans amb aquests discursos esperpèntics.

El que més ens hauria d'interessar ara és analitzar els motius d'aquesta davallada i aprofitar-los com a elements per a enriquir el debat que ens permeti confegir un model turístic més sostenible. No hauríem de caure en l'error d'interrompre momentàniament aquest debat: l'hem de mantenir viu amb independència de l'actual conjuntura.

Impuls de la reconversió. De fet, aquesta conjuntura no pot fer més que esperonar-nos a impulsar la reconversió del model turístic: totes les anàlisis causals sobre el descens de l'ocupació ens il·lustren dels perills del model turístic que hem practicat als darrers vint anys. Entre les principals causes de la desacceleració hi trobam la recessió econòmica als països emissors, principalment Alemanya, i la reactivació de destinacions competidores que havien patit problemes d'inestabilitat política a la darrera dècada (els Balcans). Això ens ha posat en una situació en què les famílies de classes populars i mitjanes, tradicionals consumidores del paquet turístic del tot inclòs, han hagut de fer comptes i triar altres destinacions més competitives i econòmiques. En aquestes circumstàncies, la pregunta més òbvia és la següent: que potser no havíem previst, temps enrera, que això podia passar un o altre any? Naturalment. Ja fa un caramull d'anys que sentim a dir que estàvem «sobredimensionats» i que un any o altre ho pagaríem. El problema és que al llarg dels anys mai no s'ha trobat el moment oportú per a reconvertir el model turístic, fent-lo més estable a llarg termini. Sostenible, en una paraula. De fet, els darrers anys semblaven una carrera desbocada pel creixement a qualsevol preu. Heus aquí els primers símptomes de la insostenibilitat del model. No ens deixem enganar amb arguments contraris a modificar el nostre model turístic: aquesta «crisi» és filla d'aquest model obsolet de confiar-ho tot únicament a un mercat excessivament volàtil i inestable.

Apart d'engrescar el debat sobre la desitjada transició de «qualitat en comptes de quantitat», la nostra societat hauria de tenir prou recursos per a respondre a la situació actual. Entre les mesures prioritàries ja s'ha destacat la necessitat de fer campanyes promocionals conjuntes entre empresaris i Govern. Un fet que tampoc no es pot obviar és l'increment de preus que s'ha produït per l'entrada en vigor de l'euro, i que ens resta competitivitat. Prova d'això és el fet que els turistes que vénen ho fan per menys dies i realitzant menor despesa que altres anys. Tanmateix però, hem d'insistir novament en que la clau de la nostra prosperitat a llarg termini passa per reconvertir paulatinament el nostre model. Amb el temps no deixaran d'aparèixer noves destinacions més assequibles que puguin temptar als consumidors europeus de turisme de sol i platja, però si apostam per la qualitat del nostre producte mantendrem la percepció en els nostres visitants que les Illes Balears són úniques al món. No negarem que som i serem fonamentalment una destinació turística estacional, de sol i platja, i en bona mesura no podem renunciar a ser més competitius en aquest sector. Però hem de donar prioritat al foment de la desestacionalització i a l'apertura de nous mercats entre sectors de major poder adquisitiu, que ens assegurin un coixí d'estabilitat en el futur. No ens hem de desanimar pel fet que aquesta sigui una tasca els fruits de la qual recollirem a mig i llarg termini. A la llarga, no hi ha res més rendible que els productes la marca dels quals és garantia de qualitat. Aquest ha d'ésser el nostre objectiu: assolir un producte qualitativament més satisfactori per als nostres clients.

Pèrdua de qualitat. La bogeria de mantenir les insostenibles xifres d'aquests darrers anys ha merescut un clar veredicte per part dels ciutadans que, significativament, comparteixen també els nostres visitants: la pèrdua de qualitat. Prou trist és que només arribant al límit —tocant sostre— ens adonem de la fragilitat del nostre model turístic, edificat sobre terreny inestable. En qualsevol cas, millor tard que mai. Però ja no podem comprometre per més temps el benestar de generacions futures conformant-nos amb xapusses que permetin mantenir el model actual més o manco intacte. Ja és ben hora de revisar-ne els fonaments i reconstruir el model, amb criteris moderns de sostenibilitat econòmica i ecològica. Naturalment, hem d'escometre aquesta tasca amb el concurs de tothom, amb el seny i la maduresa que hi pertoquen, però sense perdre més temps. Altrament, podríem —com s'ha qualificat encertadament— «morir d'èxit». Vaja quin consol.