"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 21/09/2002

Les mil i una nits

Narrar un conte escapullat cada nit fou l'argĂşcia literĂ ria que emprĂ  la princesa Xerezade per salvar el coll davant els Ă­mpetus famèlics del sultĂ  Shariar. Una xètxera ben recompensada, al cap i a la fi, car en tot aquesta teringa de contes i mots s'hi jugava la vida. Una altra princesa, mĂ©s moderna —el pressupost de Xerezade en perruqueria i estètica no ens consta—, menys submisa, mĂ©s Ă gil i picardiosa —per no dir un mot molt modalitari nostre que bĂ© se li escau però que acĂ­ restaria un xic indecorĂłs—, sols necessita una nit a l'any, un capvespre —millor dit— per salvar el coll i aixĂ­ encadenar tres–cents seixanta–cinc dies sencers de pau i de glòria.

El lector assidu podria endevinar, per la crosta que acompanya aquesta molla, de qui parlam. SĂ­, les intuĂŻcions sĂłn certes. Parlam de la nostra princesa o de la que se'ns ha afillat en un difĂ­cil i meritori exercici de subsitència. D'una princesa que, per obra i grĂ cia de sĂ­ sĂ© qui però no sĂ© ben bĂ© per què tot i que malèvolament ho intuesc, esdevĂ©, dins les setembrors marianes, reina per un dia. Com aquella setmana de glòria que va tenir Sanxo Panza envescat dins el mirall de la ficciĂł que suposava la «ínsula de BaratĂ ria». Aquest dia, la dama catapultada a Princesa du totes les messions, els asos, els calçons, la paella pel mĂ nec i el que li faci falta per demostrar que ningĂş mĂ©s que ella tĂ©, dins el setembre que ensuma tardors, cera del Corpus. I com que sap que pot dir el que vulgui o allò que convĂ© que digui, que en aquest cas Ă©s el mateix, perquè sap que ningĂş no li farĂ  contrari —i quan dic ningĂş Ă©s ningĂş—, que no l'empitonaran per molt que la bataionada no hagi tocat, encara que sigui vestida de murtra i roses, Mallorca. I com que sap que no l'agafarĂ  cap bou —unes altes cinc–centes sĂłn esbrinar per què aquest dia els bous no envesten— pot amollar la frase que talment cagarada de colom damunt el vestit de nĂşvia, o com a taca d'oli, va estenent–se com l'eco d'un orgasme reflectit dins un mirall de sons.

BĂ©, sĂ­, per ventura no som rigorosos i cal dir que alguns dels seus sĂşbdits d'aquest dia —no sĂ© si ostatges la resta de dia de l'any— grinyolen una mica però aquests grinyols, que tenen la forma de mots de censura, esdevenen com una caixa de ressonĂ ncia que amplifica l'efecte de les paraules que la senyora, perdĂł la princesa esdevinguda reina per un dia, ha dit. I aixĂ­, d'una festa fada, que no Ă©s ni carn ni peix, se'n parla una setmana de tira i li dĂłna ales per prendre carrereta i fer un petit salt mortal, que vendria a ser com fer els ous a terra si no fos que tĂ© tres diputats que sĂłn la mesura quasi exacta que fa decantar la balança cap a un costat o cap a l'altre. Com que som de memòria fluixa, no me'n record què va dir l'any passat. BĂ© Ă©s cert que al lector no li llevarĂ  gaire la son. DiguĂ©s el que diguĂ©s, el vent fa estona, ni que haguĂ©s fet una bufa, que se n'ha emportat les paraules i les ha esvaĂŻt. Ara ha dit una cosa a mitges, sense matisar, com les que diu sempre. (I posats que hi som m'agradaria fer un comentari: quan a la dècada dels setanta i els moments d'eufòria econòmica dels vuitanta i dels noranta arribaven allò que, sense que ningĂş se m'enfadi, en dèiem «forasters» —ara posats a ser mĂ©s polĂ­ticament correctes en podrĂ­em dir mesetaris i submesetaris, en correspondència amb magribins i subsaharians—, bĂ© quan venien aquests i hi havia algĂş que deia que les presons eren plenes de persones d'aquesta procedència geogrĂ fica, tot d'una eren catalogats, els que això deien, pensaven o insinuaven, de racistes i de xenòfobs. Ara es diu el mateix alegrement, fins i tot n'Aznar crec que en parla, dels «altres emigrants» i ningĂş no Ă©s catalogat de res.

BĂ©, la princesa oriental salvava el coll cada nit amb una història tot just ripuntada. La princesa que venguĂ© de per on es pon el sol basta que ens conti un coverbo ple de buidors i mancat de tot enginy cada any per subsistir, no nomĂ©s per subsistir sinĂł per prendre embranzida i fer una cucavela a l'aire des d'on, ara, tot mostrant un pam, de la part de d'alt, de cuixa, ha fet l'ullet a en Matas i als seus i, aquests, ni que haguessin vist l'esperit sant han tornat a regular i a controlar els esfĂ­nters que ja amenaçaven altre cop d'esboldregar–se. Els ha estès la mĂ  com qui acarona un ca aperduat i alhora ha pegat dues potadetes seques a terra per espantar els que fins ara tambĂ© la hi han llepada, a la mĂ . Ho ha fet amb la vuitena —com els efectes beneficiadors dels sants— de qui ha estat reina per un dia. Alerta però que, si mai la veuen indefensa, que no li enverguin una mossegada. Cans sĂłn cans.

ť




      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: