El PSM opina. 21/09/2002

Les mil i una nits

Narrar un conte escapullat cada nit fou l'argúcia literària que emprà la princesa Xerezade per salvar el coll davant els ímpetus famèlics del sultà Shariar. Una xètxera ben recompensada, al cap i a la fi, car en tot aquesta teringa de contes i mots s'hi jugava la vida. Una altra princesa, més moderna —el pressupost de Xerezade en perruqueria i estètica no ens consta—, menys submisa, més àgil i picardiosa —per no dir un mot molt modalitari nostre que bé se li escau però que ací restaria un xic indecorós—, sols necessita una nit a l'any, un capvespre —millor dit— per salvar el coll i així encadenar tres–cents seixanta–cinc dies sencers de pau i de glòria.

El lector assidu podria endevinar, per la crosta que acompanya aquesta molla, de qui parlam. Sí, les intuïcions són certes. Parlam de la nostra princesa o de la que se'ns ha afillat en un difícil i meritori exercici de subsitència. D'una princesa que, per obra i gràcia de sí sé qui però no sé ben bé per què tot i que malèvolament ho intuesc, esdevé, dins les setembrors marianes, reina per un dia. Com aquella setmana de glòria que va tenir Sanxo Panza envescat dins el mirall de la ficció que suposava la «ínsula de Baratària». Aquest dia, la dama catapultada a Princesa du totes les messions, els asos, els calçons, la paella pel mànec i el que li faci falta per demostrar que ningú més que ella té, dins el setembre que ensuma tardors, cera del Corpus. I com que sap que pot dir el que vulgui o allò que convé que digui, que en aquest cas és el mateix, perquè sap que ningú no li farà contrari —i quan dic ningú és ningú—, que no l'empitonaran per molt que la bataionada no hagi tocat, encara que sigui vestida de murtra i roses, Mallorca. I com que sap que no l'agafarà cap bou —unes altes cinc–centes són esbrinar per què aquest dia els bous no envesten— pot amollar la frase que talment cagarada de colom damunt el vestit de núvia, o com a taca d'oli, va estenent–se com l'eco d'un orgasme reflectit dins un mirall de sons.

Bé, sí, per ventura no som rigorosos i cal dir que alguns dels seus súbdits d'aquest dia —no sé si ostatges la resta de dia de l'any— grinyolen una mica però aquests grinyols, que tenen la forma de mots de censura, esdevenen com una caixa de ressonància que amplifica l'efecte de les paraules que la senyora, perdó la princesa esdevinguda reina per un dia, ha dit. I així, d'una festa fada, que no és ni carn ni peix, se'n parla una setmana de tira i li dóna ales per prendre carrereta i fer un petit salt mortal, que vendria a ser com fer els ous a terra si no fos que té tres diputats que són la mesura quasi exacta que fa decantar la balança cap a un costat o cap a l'altre. Com que som de memòria fluixa, no me'n record què va dir l'any passat. Bé és cert que al lector no li llevarà gaire la son. Digués el que digués, el vent fa estona, ni que hagués fet una bufa, que se n'ha emportat les paraules i les ha esvaït. Ara ha dit una cosa a mitges, sense matisar, com les que diu sempre. (I posats que hi som m'agradaria fer un comentari: quan a la dècada dels setanta i els moments d'eufòria econòmica dels vuitanta i dels noranta arribaven allò que, sense que ningú se m'enfadi, en dèiem «forasters» —ara posats a ser més políticament correctes en podríem dir mesetaris i submesetaris, en correspondència amb magribins i subsaharians—, bé quan venien aquests i hi havia algú que deia que les presons eren plenes de persones d'aquesta procedència geogràfica, tot d'una eren catalogats, els que això deien, pensaven o insinuaven, de racistes i de xenòfobs. Ara es diu el mateix alegrement, fins i tot n'Aznar crec que en parla, dels «altres emigrants» i ningú no és catalogat de res.

Bé, la princesa oriental salvava el coll cada nit amb una història tot just ripuntada. La princesa que vengué de per on es pon el sol basta que ens conti un coverbo ple de buidors i mancat de tot enginy cada any per subsistir, no només per subsistir sinó per prendre embranzida i fer una cucavela a l'aire des d'on, ara, tot mostrant un pam, de la part de d'alt, de cuixa, ha fet l'ullet a en Matas i als seus i, aquests, ni que haguessin vist l'esperit sant han tornat a regular i a controlar els esfínters que ja amenaçaven altre cop d'esboldregar–se. Els ha estès la mà com qui acarona un ca aperduat i alhora ha pegat dues potadetes seques a terra per espantar els que fins ara també la hi han llepada, a la mà. Ho ha fet amb la vuitena —com els efectes beneficiadors dels sants— de qui ha estat reina per un dia. Alerta però que, si mai la veuen indefensa, que no li enverguin una mossegada. Cans són cans.