|
Les conseqüències de la globalització (i 2)
Parlàvem a l'article de dilluns passat del complex fenomen de
la globalització, aprofitant la coincidència temporal amb el
seminari Blanquerna, que es duu a terme a Lluc i enguany tracta
sobre «Participació ciutadana i nous moviments socials». Una
de les sessions està encapçalada pel suggeridor títol «globalització
i identitat», un tema tan interessant com espinós. És
innegable que es tracta d'una qüestió intel·lectualment
estimulant, i que segurament deu esser a sobre de la taula de
molts sociòlegs i antropòlegs d'avui dia. Després de parlar de
la globalització i les seves conseqüències de caire econòmic,
no podem deixar de mossegar aquest ham que suposa analitzar les
conseqüències culturals del procés globalitzador.
Dèiem que la recepta per a pal·liar alguns dels excessos de la
globalització podria esser, paradoxalment, impulsar encara més
aquest procés. El concepte que volíem transmetre era que la
globalització ha creat desigualtats socials perquè fins ara ha
estat patrimonialitzada en exclusiva pels poders econòmics. Per
a lluitar contra aquestes desigualtats, s'hauria de globalitzar
el control democràtic sobre decisions que fins ara s'han pres «a
les fosques», massa lluny d'institucions a on els ciutadans hi
puguem incidir directament. Es tractaria d'anivellar el grau de
globalització que han mostrat fins ara els mercats financers amb
els d'àmbits que han anat moltes passes enrere: la justícia i
la política, fonamentalment. En termes culturals, és obvi que
la globalització tendeix a difuminar les diferències entre països,
produint allò que podríem anomenar «homogeneïtzació cultural».
La recepta per a evitar això, si hem d'esser fidels a les idees
vessades dilluns, seria quelcom així com «globalitzar les
identitats». Crec que es tracta d'un punt de partida —i de
reflexió— prou interessant, però per força ens hem
d'estendre per a intentar destriar l'embull de tòpics i mitges
veritats que es manegen en parlar d'aquestes qüestions.
Per començar, certifiquem l'evidència que la globalització,
tal i com la definíem —producte dels avenços tecnològics—
també impacta clarament en l'àmbit de la cultura i identitat
dels pobles. Emperò aquí hem de fer per força un matís molt
important. Malauradament, la globalització —contràriament
al que podria semblar— no està facilitant de forma innocent
una major permeabilitat entre cultures. Dèiem en l'anterior
article que la globalització havia conduït a una major
interdependència a escala mundial, que feia petites les
limitacions geogràfiques. Les implicacions culturals d'aquesta
interdependència haurien d'esser, per força, molt grans. Però
la realitat, com comentàvem en el cas de l'economia, és que ens
trobam davant una globalització patrimonialitzada per uns pocs,
esbiaixada cap a un cantó. No som davant una realitat passiva
que, senzillament, hauria canviat el marc de relació entre
pobles i cultures. Si aquest fos el cas, seríem davant un procés
encara més complex i certament més enriquidor del que vivim.
Quina és, idò, la traducció més evident de la globalització
en termes culturals i identitaris? La conquesta del mercat global
per part d'una cultura i una identitat «made in USA»,
naturalment. Una conclusió tan frustrant com previsible, per
altra banda, però que comparteixen milions de persones. Una
visualització d'això —molt visceral, d'acord— la
tenim en la croada antiamericana del francès Jose Bove,
atemptant contra establiments de fast-food. Una croada que
per aquí desperta moltes simpaties pel fet d'atacar allò de l'American
way of life que tal vegada irrita més als pobles
mediterranis: el menyspreu pel valor de la bona taula. Conclourem
que qui més qui manco comparteix que seria molt trist veure
desaparèixer aquesta riquesa producte de la diversitat de
cultures a mans d'una uniformització global al modus vivendi
nord-americà. Aquest és, sense dubte, el principal perill que
ofereix la globalització en termes culturals. Tot i això, no
volem minimitzar l'escletxa d'esperança que ens ofereix la nova
realitat, la d'una major comunicació entre diferents cultures.
Però no som davant una situació en la que els pobles i cultures
del món —d'igual a igual— es puguin enriquir gràcies
a la gradual desaparició de les fronteres. Parlem clar: la
globalització, en termes culturals, no aporta gaire cosa més
que una victòria definitiva de la cultura anglosaxona sobre la
resta. Per tant, primera conclusió: «aquesta» globalització,
de moment, s'esdevé nefasta per a la diversitat cultural.
Com podem aturar aquest procés? El més raonable sembla
reivindicar la riquesa de la diversitat d'identitats: globalitzar
les identitats, com dèiem abans. Però vius, defugint la panacea
universal de moda, l'absurd tòpic del «mestissatge cultural»
que reivindiquen individus de pelatge divers, però sempre de
talla intel·lectual dubtosa. En amollar-ho —fixau-vos-hi—
solen quedar-se ben amples, conscients d'esser ultramoderns i políticament
correctes. I ja tenim la Seu plena d'ous. Perquè, anem a veure,
s'han aturat a pensar un moment en el que suposa el «mestissatge
cultural»? Fa pocs dies llegia una entrevista a un antropòleg
que estava indignat amb aquest terme, adduint que la cultura,
conceptualment, ja és mestissa per definició. Té tota la raó.
La cultura és precisament això: interaccions i bescanvi en
evolució constant. No hi ha cultures pures, totes ho són, de
mestisses. O la nostra cultura, hereva d'una història plena
d'invasions i conquestes, no és una barreja de diferents
aportacions —jueva, islàmica, catalano-cristiana?— El
«mestissatge cultural», referit a l'acceleració forçada d'un
intercanvi que sempre ha requerit el pas del temps, sembla una
aportació dirigida a vendre més discs de música ètnica que
altra cosa. Amb tot el respecte, és un concepte que ha fet
fortuna mediàtica en temps de sequera i prou, llenguatge
insubstancial de suplement dominical. Ara bé, una altra cosa ben
diferent es la idea d'engrescar l'apropament respectuós entre
cultures i pobles. I aquí, en el respecte i l'interès per
l'altre —i no en la fusió esbojarrada de tot el que soni a
exòtic— pens que hi ha la clau de volta de tota la qüestió.
Només des del respecte neix la valoració que totes les cultures
mereixen la supervivència. Cada poble ha bastit una forma
particular de veure i interpretar el món, i aquest és un valor
que hauríem de preservar. És important, en aquest sentit,
desmitificar l'antagonisme que alguns han volgut veure entre
local i global. Un altre tòpic ridícul. El localisme duit a
l'exageració és certament empobridor, però no ho és menys la
idea que, per a esser «modern», hom ha de trencar els lligams
amb la terra que l'ha vist néixer. Que potser és més digne o
legítim identificar-se com a «ciutadà del món» que esser de
Sencelles? No fotem, home. Només des de la dignitat i el
respecte a un mateix es pot apreciar veritablement als altres.
Per això, reivindiquem la riquesa que aporta la diversitat començant
per nosaltres mateixos: la nostra identitat illenca i
profundament mediterrània —la nostra particular
interpretació del món— és tan valuosa com qualsevol altra.
Hem de trobar un terme mig entre el xovinisme i aquesta malentesa
modernitat que rebutja totes les identitats. Sovint la
interpretació del món que ens envolta, en clau local, ha estat
passaport d'universalitat. Si amb Cien Años de Soledad García-Márquez
ens ha llegat una obra intemporal, a on el que menys importa
és l'existència o no de Macondo, de forma consemblant Baltasar
Porcel —a Cavalls cap a la Fosca— converteix
Andratx en un escenari de passions humanes d'abast universal. Al
capdavall, no hi pot haver mostra més clara d'identitat global
que l'admissió que, amb independència del prisma local des del
que fitam la realitat, en descobrim les mateixes qüestions que a
tots ens afecten essencialment. Per tant, voler anorrear les
identitats dels pobles no conduirà enlloc més que a
l'empobriment i avorriment globals. Ningú millor que el nostre
insigne Miquel Costa i Llobera —un pollencí
universal— ens ha indicat com assolir aquesta desitjable
cohabitació d'identitats. Fora bo fer-ne cas de les seves
paraules, tan actuals i plenes de lucidesa: «Siau qui sou; mes
no us tanqueu, ombrívols, dins una llar històrica... Volau
sobre les terres enfora, amunt, com l'àguila!... Mes no
transmuda d'essència l'au indòmita. Ans bé, de tot lo que
trescant aferra, gustant-ne fibres íntimes, se n'assimila la potència,
i torna a son niu més àguila».
|
