"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 28/09/2002

M'exalta el nou i m'enamora el vell!

Hores abans d'escriure aquest article vaig assistir a un ofici de difunts. Com que no havia posat mai els peus en aquella parròquia no vaig saber si es donava el condol abans o després. Com que tampoc no vaig poder endevinar —això és un altre misteri de la Santíssima Trinitat Terrenal, STT— el grau d'embús que hi hauria a la Via de Cintura en una hora quasi punta, ni si allà on anava faria bon aparcar o no, vaig partir amb un temps prudencial, no fos cosa —i mai més ben dit— arribàs misses dites. Amb aquestes precaucions podeu comptar que vaig arribar d'hora però com que l'esglesiona era petita no hi havia lloc per seure, cosa que si bé els meus ossos no varen agrair, sí que ho va fer el meu coll que podia observar, fent les oscil·lacions pertinents, a dreta i esquerra amb més llibertat. Què voleu que us digui, una manera qualsevol de matar l'aranya! Molt millor i d'esperit més cristià que no posar–se a parlar mentre el capellà desgrana —escapolla seria un tel impúdic— el llibre sagrat. Els meus entreteniments són múltiples: des de mirar si entre la concurrència hi ha algun amic i conegut que fa temps que no he vist, passant per observar la fonètica del capellà i endevinar de quina zona és de Mallorca, posar a prova la meva capacitat mnemotècnica tot comprovant si encara record amb precisió les parts de la litúrgia —no debades vaig ser escolà durant un grapat d'anys!— i, sobretot, observar les curiositats.

Així vaig poder comprovar que en aquesta parròquia la modernitat i la tradició es troben ben ensamblades. M'explicaré: el capellà fa servir durant l'ofici un comandament a distància d'una forma —no sé si per dur la pila fluixa o per la poca connivència amb els sants— ostentosa i no gens dissimulada. No, no el fa servir per alçar Déu —cosa que, si em permeteu, ja seria l'hòstia— ni per adulterar en res la màgica transubstanciació sinó per accionar l'equip de música —les restriccions vocacionals també afecten els cors parroquials, es veu que aquest negoci d'ànimes, inferns i paradís és tan terrenal com la borsa que, en dia de pèrdues, els grans valors arrosseguen les «pecatta minuta»— i posar, ni més ni menys, que Gregorià. La sofisticació tècnica més absoluta per fer aparèixer el càntic més antic. Em va venir al cap aquell vers de J.V. Foix que diu «M'exalta el nou i m'enamora el vell». A més de la poesia també m'hi va venir l'actualitat: si els capellans són capaços de fer servir en públic un aparell modern que Sant Vicenç Ferrer trobaria que és obra com a mínim del mateix Belcebú, com és que no són capaços d'adaptar certes teories a la realitat actual? La pecaminositat del condó, o la no nul·litat matrimonial per mor dels maltractaments, per posar dos exemples, un de comú i l'altre de rabent actualitat. És clar que aquesta reflexió me'n va portar a una altra: l'església, o una altra institució, ha de ser dogmàticament fidel als seus principis o, en canvi, té dret a adaptar–se als temps que corren? És això, aquesta adaptació, incórrer en incoherència? O en el revisionisme? —terminologia insultat amb què eren definits els comunistes que no eren de l'extrema esquerra devers els anys setanta i un poc—. Fins a quin punt adaptar–se a la realitat no és abaixar–se el calçons —i perdonau–me la transcendència— davant el judici de la història? És clar que la resposta la vaig trobar en el mateix gest del capellà: usava un accessori, un accident —el comandament a distància—, per donar pas a la substància, a les arrels, al tret d'identitat: el gregorià. Per tant, si algú manifesta que era més creient abans, quan hi havia funerals d'altar fumat i missa de tres, encens, càntics i gori–goris, que no ara vol dir que és un hipòcrita perquè no combregava amb l'essència de la doctrina, només ho feia amb els accessoris i ara pot ser pres com una excusa fàcil per no comportar–se com a creient. De la mateixa manera, mirau per on, em va venir a la bolla, en Matas. El ministre de Medi Ambient es comporta com un hipòcrita, si no el fa deliberadament per substància o accident, quan diu que en el seu moment li hauria estat com a simpàtic afiliar–se o simpatitzar amb el PSM pels seus ideals, etc. etc., però ara —que s'ha adaptat a la realitat i és una alternativa de govern, això darrer és la traducció meva particular d'un gest críptic que va fer— li fa com agrura. I amb tot això vaig tenir un petit moment per pensar en l'ànima del difunt. No en la del difunt polític que aspira a ressuscitar, sinó amb la de la pobra persona que la va retre, barres estretes i de mala gana, al Creador.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: