A tot drap!
Rafel Crespí. Escriptor.
Avui em sent com aquells futbolistes que es troben sols davant
la porteria, sense ningú que els estorbi i acaben enviant la
pilota a fora. El tema de la setmana té massa caires per no
poder espipellar un poc d'aquí i un poc d'allà. I podeu comptar
el tràngol que pas amb la vocació de tastaolletes que tenc. No
hi ha temps que no torn! Va exclamar, quan un moix, tot
estarrufant la coa, li va fregar la punta de l'apèndix per la
pentafena. Ho va dir una vella del meu poble, ja fa estona, una d'aquelles
dones que no duien bragues i per fer les feines les
corporals i menors, heu de llegir o olorar entre línies s'estiraven
un poc les foldetes i, de dretes, amb una postura iniciàtica de
ioga separaven les cuixes i deixaven regalimar vora qualsevol cap
de cantó les aigües residuals. No hi ha temps que no torn! Ho
deia molt bé aquell acudit que circulava per internet i on el
Generalíssim comprovava que tots els mateixos llinatges que li
feren costat ara comanden la nau patriòtica. No hi ha temps que
no torn i si abans teníem els primers divendres de mes, ara
tenim, sum vermis et non homo, el darrer dimecres de mes i
aquella immensa pista de tennis tova a l'aire, aquells tres-cents
metres quadrats de tela lluenta, voleien en honor i glòria de no
sé qui.
També cal fer esment de les paraules de n'Álvarez del
Manzano, el batle de Madrid, que va voler, ni que fos en Blai
la parella de n'Epi alliçonar-nos sobre la diferència
entre incloent i excloent. No la diferència semàntica, sinó la
diferència moral. Com si les paraules fossin bones o dolentes
per elles mateixes. Segons aquest prohom, els bons són ells, els
incloents, perquè no discriminen ningú, perquè, sempre segons
la seva interpretació divina de la història, ningú no s'hi
troba inclòs per la força, ni «por derecho de conquista», ni
per res d'això davall aquell drap immens; tots hi estam per
naturals voluntats; en canvi els altres, els dolents en el seu
malabar joc de paraules, són excloents perquè no els volen a
ells, que volen ser-hi tant si hi tenen dret o no i que no els
basta allò que tenen (l'ampla Castella, el verger andalús, la
dehesa extremenya amb tots els porcs i els cuixots que se'n
deriven), no, no els basta això sinó que volen allò i allò
altre i a més han de bavejar, com a llimacs famèlics, les
costures resseques del juevert.
Però a mesura que han avançat les hores d'ençà d'aquest
mange «sucedido» vocable encunyat per la ministra Palacio
les postures es van clarificant i comença a admetre's des de
cercles propers a la presidència del govern allò que és una
evidència des d'un principi: els tres-cents metres de bandera són
la resposta mediàtica de n'Aznar a la proposta de n'Ibarretxe.
Els mitjans de comunicació madrilenys han parlat d'«ordago»
llançat pel Lehendakari, davant això n'Aznar ha respost amb un
farol, la bandera. Però alerta, no és un farol frívol, s'ha
permès fer un farol quan sap que té la majoria de trumfos a les
mans (des d'un parlament que és capaç de declarar il·legal
qualsevol que no besi un centímetre quadrat d'aquest solar
immens que voleia, fins a un exèrcit que podria intervenir-hi).
Però també és un farol amb mala fe. N'Aznar sap que no trigarà
gaire a aparèixer una capitaleta de província que també farà
la seva hissada particular i així, per efecte dòmino, fins al més
ínfim dels llogarets de l'Espanya profunda. Vaig veure alguns
resums de la Volta Ciclista a Espanya i quan començaven es
tallava una cinta. Sempre era del mateix color, no hi havia
ambivalència, ni distincions localistes. No vaig poder observar
quina cinta es tallava quan es va passar per Catalunya. Però
pels altres indrets sempre la mateixa. És clar, ells no en
senten d'altra i volen que els altres, els excloents que diria n'Álvarez
del Manzano, tampoc no en sentin d'altra. Per això, dins
aquestes estretors mentals n'Aznar no entén com hi ha algú dels
declarats llegiu per força espanyols que no se
senten còmodes amb aquests actes o, fins i tot que els rebutgen.
Poster és també una maniobra electoralista, per guanyar més
vots a l'Espanya de «pandereta i xirigota», però conscients
que els poden perdre, majoritàriament, a Catalunya i al País
Basc, i en menor quantia però alguns sí a Galícia, les Balears,
València i qui sap si Aragó o Astúries, vaja, la perifèria,
que en diuen. Ja em veig na Catalineta Cirer tot presidint una
hissada monumental de faldetes patriòtiques i gargamellant una
veuarra «castrense» i cassallera. Ho esper amb candeletes. M'hi
jugaria una ungla, si en Trillo és capaç d'entendre petites bucòliques
dissidències, que hi anirà amb rebosillo. Per contrastar.
|