Predicar la bona nova...(educativa?)
No hi ha activitat que m'emprenyi mĂ©s que els diumenges matins, quan encara no he acabat la son i el meu aspecte no Ă©s d'allò mĂ©s decorĂłs, que em venguin a tocar el timbre per predicar–me la bona nova dels testimonis de JehovĂ . Sempre quan se'n van —podeu comptar que a vegades els marx amb no gaires bons modals, sobretot d'ençà que vaig tenir una alumna a COU, brillantĂssima, que no va poder seguir estudiant per mor d'aquestes creences del diable— i veig que es dirigeixen al portal de veĂŻnat de casa em deman la fe o la barra que han de tenir aquestes persones per anar, quan allò que et plau mĂ©s Ă©s mullar una ensaĂŻmada al cafè amb llet, de casa en casa predicant la bona nova dins el desert.
L'altre dia, picat per una curiositat malsana i perquè form part del col·lectiu dels docents i, a mĂ©s, som pare de famĂlia amb infants en etapa d'escolaritzaciĂł obligatòria, vaig anar a escoltar la bona nova. No era la de la redempciĂł eterna per part de JehovĂ , però molt se li assemblava. Era, no sĂ© si ho heu intuĂŻt, una xerrada del Partit Popular explicant la bona nova i els efectes redemptors de la nova llei d'educaciĂł, que ara es tramita a les Corts Generals. Els encarregats de fer mèrits per a la col·locaciĂł eterna eren en Tòfol Vidal, que va dur el pes de l'acte; una altra persona que no vaig conèixer, vaig arribar quan els ponents havien estat presentats, i en Jordi LlabrĂ©s que hi anava, no com a primera espasa —com em pensava— sinĂł com a subaltern, per dir–ho en terminologia taurina. En «modalitat», seria per «fer bulto» i pel que va dir i com ho va dir, vaig pensar que feia tanta planta com un zero a l'esquerra.
La primera cosa que em va sobtar va ser la poca propaganda que es va fer de l'acte. Si ho vaig saber, fou perquè un diari en va treure un breu. No sĂ© si havien convidat personalment a les escoles, a les associacions de pares, però, tractant–se d'un acte obert i de suposada importĂ ncia, cartell pel poble, penjats a les botigues o al cafès, no en vaig veure cap. Ni tan sols a la porta del local que tĂ© el PP a Pòrtol, que Ă©s al carrer Major i per on hi solc passar tres o quatre vegades cada dia. Per ventura era que no hi volien gaire gent. SerĂ per por de guanyar–se mĂ©s enemics? El que sĂ es notava a la llegua era que havia estat un acte fet obeint ordres de Madrid. El raonament fet servir per justificar la llei no tĂ© desperdici: varen fer circular la idea: mostrant grĂ fiques, que l'Estat espanyol va a la coa d'Europa en fracĂ s escolar i, desprĂ©s, mostrant que dins l'Estat espanyol, Balears tambĂ© va a la coa de no sĂ© quins Ăndexs. En resum, es tractava de presentar una situaciĂł suposadament catastrofista per desprĂ©s aplicar–hi els efectes balsĂ mics de la llei. De totes maneres en aquest apartat hi ha una perla: mostrant rĂ nquings de comunitats autònomes, el declinador de la lliçó, va fer notar que la que es trobava en primer lloc era Castella– LleĂł —del sr. Aznar—, però amagaven que, per darrere les Balears, hi havia València —la del sr. Zaplana. A primĂ ria, la gran reforma vendrĂ donada, segons diuen, per la generalitzaciĂł de la gratuĂŻtat al tram de tres a sis anys —cosa que aquĂ ja es fa—, per la introducciĂł de l'anglès des d'infantil —cosa que aquĂ tambĂ© ja es fa a moltes escoles i no ho digueren— i per la introducciĂł de les noves tecnologies —cosa que aquĂ tambĂ© es fa— (respecte a aquest darrer punt, no digueren com les introduirien, vaja quina quantitat tenen prevista abocar–hi tot just quan la llei entri en vigor). Potser tenen tanta fe amb la llei que pensen que els ordinadors plouran a les aules per obra i grĂ cia de dĂ©u!
L'explicaciĂł dels itineraris de secundĂ ria no tĂ© pèrdua. Sobretot el que fa referència al d'iniciaciĂł professional, creat per aquell segment d'alumnat que no es troba motivat per estudiar, però que condueix a l'obtenciĂł del mateix tĂtol, que faculta per estudiar el batxillerat. Tampoc no varen aclarir si tots els centres sostinguts amb fons pĂşblics hauran d'ofertar els tres itineraris o si, com sospitam mĂ©s de dos i mĂ©s de tres, aquest darrer serĂ desviat vers els instituts. Parlant d'aquest itinerari, en el col·loqui que posteriorment es va establir, en Jordi LlabrĂ©s, sense venir a compte, va defensar–lo tot dient que no seria el «pelotĂłn de los tontos». Mala peça tĂ© el teler! Vaig pensar jo. Si algĂş defensa una cosa que no s'ha atacat Ă©s perquè en el fons pensa que serĂ aixĂ, i malalta neix una llei si, abans que s'aprovi, ja l'han de començar a defensar amb una terminologia passadĂssima de rosca. Com que Ă©s hora d'acabar, dirĂ© que la dignificaciĂł del professorat tambĂ© queda molt a l'aire. Al professorat se l'incentiva bĂ sicament amb dos conceptes: nòmina i reducciĂł de cĂ rrega lectiva. Si per ser tutor nomĂ©s t'ofereixen punts en un concurs de trasllat i una misèria cada mes, poca incentivaciĂł es durĂ a terme. La perla final, ho podeu intuir, la va posar en Jordiet amb la resposta que va donar a una pregunta d'un dels pocs assistents. La pregunta era si els professors amb aquesta llei tan redemptora recuperarien el prestigi i l'autoritat suposadament perduda. Ell va respondre per un altre cantĂł, fora de test, tot explicant com els directors de centres serien, grĂ cies a aquesta llei qualque cosa i recuperarien pes especĂfic. I ho va raonar citant textualment un apartat de l'articular que ho possibilitaria. Si el lector endevina la citaciĂł, jo pag el cafè i la copa. Tot i que Ă©s cosa fĂ cil per dues pistes que tĂ© a l'abast: la primera, consabuda, Ă©s la solidesa intel·lectual de qui va fer la resposta; la segona us la dic jo: Ă©s la coeta legal que solen tenir tots els articulats normatius. No em demaneu sopes. Ja he abusat massa de l'espai que em correspon. GrĂ cies i perdonau les molèsties.
ť
|