"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 02/11/2002

La telefonada de Madrid

El famós i tan anomenat cafè per a tothom, a les Illes Balears ens arribà descafeïnat, amb llet descremada i una sacarina.
I fred.

O sigui que, mentre hi ha alguns llocs on consideren exhaurit el seu estatut d'autonomia, que, per cert, dit sigui de passada i amb la dosi justa d'enveja que pertoca, són bastant més «generosos» que el d'aquí, el govern de les Illes Balears continua pidolant descomptes en els viatges entre illes...

Aquestes boires actuals són en bona part el fruit dels pocs fums que mostràrem durant la Transició. Sembla cert que en aquells moments de debilitat de l'estat, els nostres polítics no tengueren la suficient fermesa o la necessària força (i suport popular), per treure alguna cosa més que el raquític marc estatutari que patim en l'actualitat.

Aquesta feblesa en la demanda de l'autonomia política i en la posterior negociació tenia molt a veure amb la fràgil unitat de les forces democràtiques de les Balears. I amb la poca fe que tenien les forces conservadores en l'autonomia.

Un servidor, aleshores, era massa jove, no ja per participar en la moguda, sinó per recordar-se de res. Però he llegit algunes coses sobre el tema i n'he parlat amb gent que sí que hi era. Algunes de les persones que varen participar en la preparació de la manifestació a favor de l'autonomia del 29 d'octubre del 1977, recorden com el representant de la UCD a la comissió organitzadora estava permanentment penjat al telèfon del local de l'OCB, on es feien les reunions (encara que a alguns els pugui semblar mentida, no hi ha hagut telèfons mòbils sempre), per tal de consultar cada passa que es feia. «Cada telefonada de Madrid era una retallada en les demandes», m'ha explicat algú. Al final, la manifestació es va fer i els tres portaveus que s'havien consensuat parlaren, encara que a un d'ells l'hagueren d'anar a cercar a ca seva a darrera hora, perquè no feia comptes anar-hi, a causa del qüestionament a què havia estat sotmès pels representants de les forces de dretes.

Dimarts passat celebràrem el 25è aniversari de la que s'ha anomenat com la mare de totes les manifestacions. Un acte senzill i un recordatori permanent en forma de placa fan d'aquest tribut un dels més dignes de tots els que s'han fet aquestes darreres setmanes amb motiu del 25è aniversari de tantes coses importants que succeïren el 1977.

L'homenatge no pogué ser complet, ja que hi faltaren els representants del Partit Popular, el partit més representatiu a l'actualitat. Les excuses esgrimides pels seus dirigents per fer aquest lleig són totalment incongruents. No poden al·legar no conèixer la convocatòria, perquè feia mesos que es va anunciar en un acte a la seu de l'ONCE de Palma. No poden al·legar no estar convidats, perquè se'ls convidà per fax a una reunió celebrada el 9 d'octubre. No poden al·legar no estar informats perquè els resultats de la reunió aparegueren a la premsa a l'endemà. No poden negar legitimitat als portaveus, perquè un la té per ser un dels oradors de fa 25 anys i l'altre per haver estat suggerit pel mateix PP. Menys, encara, poden culpar l'entitat que coordinà la convocatòria, que va fer tot allò que estava a les seves mans per facilitar la participació del PP en l'acte.

Compartim l'opinió que escrivia en Pep Melià Ques, en el sentit que el PP no és l'hereu de la UCD, però potser els sectors més centristes i autonomistes del PP haurien de demanar responsabilitats als dirigents del seu partit que decidiren no participar en l'homenatge a uns fets que són patrimoni de tota la societat i no només dels que dimarts passat hi participaren. És massa fàcil escudar-se en qüestions de forma quan la realitat és molt més inconfessable. I es diu «telefonada de Madrid».

En això sí que són hereus de la UCD.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: