El pacte PSOE-UM
Tres anys de Pacte de Progrés.
Just ara començam a copsar el significat profund del que
s'esdevingué l'any 1999 que no va ser més que una continuació,
ampliada, dels acords polÃtics existents a Mallorca entre 1995 i
1999. L'amistat encetada entre l'actual president Antich (aleshores
conseller de medi ambient en el Consell Insular de Mallorca) i Maria
Antònia Munar s'ha anat consolidant amb el temps. Els acords
de 1995 estabilitzaven una situació que s'havia apuntat a partir
de 1994 amb el trencament entre PP i UM, després de governar
plegats des de 1983 a les institucions insulars.
El perÃode 1995-1999, en el qual el conseller de medi ambient
Francesc Antich fou l'encarregat de posar en marxa el projecte
d'incineradora de residus sòlids elaborat per l'anterior
president del Consell Joan Verger, prefigurà quasi fins
al detall més mÃnim el perÃode iniciat a partir de 1999.
L'eix estratègic PSOE-UM ve de molt lluny. Els enteniments entre
el president Antich i Maria Antònia Munar tenen molta més força
i són més sòlids del que podÃem imaginar fins ara mateix. El
PSOE, des dels anys vuitanta, havia cercat la col·laboració amb
UM (hi havia la necessitat estratègica de minar l'hegemonia del
nacionalisme d'esquerra a Mallorca en la qual cosa PSOE i UM
coincideixen a la perfecció). L'any 1995 se'n presentava l'ocasió
de començar a bastir aquest eix estratègic envers el futur. Les
aparents renúncies a favor d'UM —primer la presidència del
Consell i després tota la institució— han anat
acompanyades d'avantatges considerables: en primer lloc
consolidar el desplaçament progressiu del PP del control de les
institucions —no tant, però, dels seus suports electorals—,
d'altra banda tractar d'aturar la consolidació del nacionalisme
progressista.
Els fets de 1994 i 1995 —trencament entre PP i UM i acords
progressistes en el Consell— dugueren a la situació de 1999.
Les eleccions de 1999 evidenciaren un lent creixement d'UM i el
manteniment —o retrocés de PSOE, PSM i EU-Els Verds—.
El PP demostrava una notable estabilitat electoral. Però
l'estratègia del PSOE i UM havia estat, sobretot, una polÃtica
defensiva amb la vista posada en el control de les altres forces
progressistes més que cap altra cosa. Una situació en la qual
els partits progressistes no creixien o si ho feien era a costa
de les altres només afavoria UM. Maria Antònia Munar seguia
esdevenint «frontissa» i amb perspectives de ser-ho per a un
llarg perÃode. El PP no minvava el seu capital electoral. 1999
no obria les portes a un perÃode de pacte plenament
progressistes com ens han volgut fer creure. En el fons s'entrava
en una etapa en la qual UM aconseguia seguir governant —com
ha fet quasi sempre— i, mitjançant un estret acord amb el
PSOE i amb el seu antic conseller de medi ambient, l'actual
president Francesc Antich, Maria Antònia Munar consolidava el
conglomerat d'interessos que aglutina.
Per això la unitat estratègica PSOE-UM és molt més forta del
que hom pugui imaginar i segurament s'ampliarà i consolidarÃ
després de les properes eleccions. Hem de pensar que UM
representa sobretot una manera ben determinada d'entendre la polÃtica,
i també d'entendre la relació entre els negocis i la polÃtica,
que expressa un estadi encara més elaborat d'allò que en certs
moments va representar el canyellisme. Aquesta visió pragmà tica,
gairebé mercantilista, de l'acció polÃtica la configura com a
una aliada ideal per al PSOE, com abans ho era per al PP.
|