El PSM opina. 12/11/2002

El pacte PSOE-UM

Tres anys de Pacte de Progrés. Just ara començam a copsar el significat profund del que s'esdevingué l'any 1999 que no va ser més que una continuació, ampliada, dels acords polítics existents a Mallorca entre 1995 i 1999. L'amistat encetada entre l'actual president Antich (aleshores conseller de medi ambient en el Consell Insular de Mallorca) i Maria Antònia Munar s'ha anat consolidant amb el temps. Els acords de 1995 estabilitzaven una situació que s'havia apuntat a partir de 1994 amb el trencament entre PP i UM, després de governar plegats des de 1983 a les institucions insulars.

El període 1995-1999, en el qual el conseller de medi ambient Francesc Antich fou l'encarregat de posar en marxa el projecte d'incineradora de residus sòlids elaborat per l'anterior president del Consell Joan Verger, prefigurà quasi fins al detall més mínim el període iniciat a partir de 1999.

L'eix estratègic PSOE-UM ve de molt lluny. Els enteniments entre el president Antich i Maria Antònia Munar tenen molta més força i són més sòlids del que podíem imaginar fins ara mateix. El PSOE, des dels anys vuitanta, havia cercat la col·laboració amb UM (hi havia la necessitat estratègica de minar l'hegemonia del nacionalisme d'esquerra a Mallorca en la qual cosa PSOE i UM coincideixen a la perfecció). L'any 1995 se'n presentava l'ocasió de començar a bastir aquest eix estratègic envers el futur. Les aparents renúncies a favor d'UM —primer la presidència del Consell i després tota la institució— han anat acompanyades d'avantatges considerables: en primer lloc consolidar el desplaçament progressiu del PP del control de les institucions —no tant, però, dels seus suports electorals—, d'altra banda tractar d'aturar la consolidació del nacionalisme progressista.

Els fets de 1994 i 1995 —trencament entre PP i UM i acords progressistes en el Consell— dugueren a la situació de 1999. Les eleccions de 1999 evidenciaren un lent creixement d'UM i el manteniment —o retrocés de PSOE, PSM i EU-Els Verds—. El PP demostrava una notable estabilitat electoral. Però l'estratègia del PSOE i UM havia estat, sobretot, una política defensiva amb la vista posada en el control de les altres forces progressistes més que cap altra cosa. Una situació en la qual els partits progressistes no creixien o si ho feien era a costa de les altres només afavoria UM. Maria Antònia Munar seguia esdevenint «frontissa» i amb perspectives de ser-ho per a un llarg període. El PP no minvava el seu capital electoral. 1999 no obria les portes a un període de pacte plenament progressistes com ens han volgut fer creure. En el fons s'entrava en una etapa en la qual UM aconseguia seguir governant —com ha fet quasi sempre— i, mitjançant un estret acord amb el PSOE i amb el seu antic conseller de medi ambient, l'actual president Francesc Antich, Maria Antònia Munar consolidava el conglomerat d'interessos que aglutina.

Per això la unitat estratègica PSOE-UM és molt més forta del que hom pugui imaginar i segurament s'ampliarà i consolidarà després de les properes eleccions. Hem de pensar que UM representa sobretot una manera ben determinada d'entendre la política, i també d'entendre la relació entre els negocis i la política, que expressa un estadi encara més elaborat d'allò que en certs moments va representar el canyellisme. Aquesta visió pragmàtica, gairebé mercantilista, de l'acció política la configura com a una aliada ideal per al PSOE, com abans ho era per al PP.