|
El llenguatge no és neutral
Algú pot creure
que ens pensam descobrir la sopa d'all quan feim l'afirmació que
encapçala el present article. No és aquesta la intenció que
guia el nostre esperit.
Només ho volem deixar escrit aquí, a efectes de recordatori.
De la mateixa manera que el periodista tria un fet d'entre uns
quants i el converteix en notícia, cadascú de nosaltres tria i
utilitza un llenguatge que, en si mateix, ens identifica i
defineix i, indirectament, parla de la nostra ideologia i de la
nostra visió del món.
Pens que, desgraciadament, és pertinent escriure aquestes
obvietats, perquè vivim immersos en una sorda batalla
politicomediàtica en la qual els contendents es dediquen a
pervertir una vegada i una altra el llenguatge, les paraules i el
seu significat.
Fa uns anys, el llenguatge militant era reservat als articles
d'opinió, i en la informació només en feien ús els mitjans de
comunicació més extremistes tipus El Alcázar o Nuevo Rumbo.
Ara, la immensa majoria de mitjans de comunicació, incloses les
agències de notícies (i d'aquesta aigua en bevem tots) han
assimilat aquest llenguatge i parlen com El Alcázar (que, lògicament
ha desaparegut per innecessari).
No es consideri aquest article cap primera pedra. Ni els que ens
hi miram una mica estam lliures de culpa. Però crec que val la
pena reflexionar-hi i, sobretot, no deixar-nos enganyar. Els
poderosos tenen els mitjans de comunicació per fer-nos arribar
el seu missatge. Nosaltres tenim la possibilitat de no creure'ns
tot allò que ens diguin, i l'obligació de defensar l'aplicació
exacta del llenguatge si no volem morir lapidats de mentides.
Anomenem les coses pel seu nom i no ens deixem manipular ni
arrossegar per la calumnia fàcil. Si transigim amb això haurem
perdut una important batalla.
Quan algú, per exemple, es refereix a aquesta terra com a «regió»;
està fent una tria, quan un militant d'un partit espanyolista es
refereix a si mateix com a «no nacionalista» és un impostor;
quan un defensor de la imposició de la llengua espanyola a llocs
on aquesta llengua no és la pròpia defensa la «llibertat de
triar» està apuntalant el genocidi impulsat pels seus
antecessors; quan algú acusa un nacionalista defensiu de nazi
està falsejant la història i preparant el terreny als neonazis.
Cal anar amb compte amb tota la propaganda mediàtica tipus «neteja
etnica de baixa intensitat», perquè, com bé saben tots aquests
aprenents de Gobbels, «una mentida repetida moltes vegades,
esdevé veritat».
És clar que entre aquests Gobbels de baixa intensitat (cerebral),
en podem trobar algun que conserva cert pudor a l'hora
d'utilitzar segons quins termes contra l'enemic. Per exemple el
bufó de la cort espanyola, Alfonso Ussía, a qui, per cert, el
cantant i també poeta, Joaquín Sabina en el seu recomanable
llibre de poesia Ciento Volando, li dedica un sonet antològic
del qual el primer quartet intraduïble diu: «¿Ramplón? ¿no
es esa la autobiografia de un comemierdas a un borbón pegado? ¿ordinaria?
su lengua de lenguado, y cursi... ¿no es sinonimo de Ussía?»
Sabina remata la seva venjança rimada, per tota una sèrie
d'insults que li havia dedicat l'ajuntaparaules major del regne
dels veïns, amb un darrer tercet també digne de reproducció:
«Comprendo que se esconda tras su abuelo viéndome derrochar (sirvase
fría) la gracia que no quiso darle el cielo.»
Doncs, a allò que anàvem: el tal Ussía ja escrivia en un
article publicat al diari ABC el 4 de juliol de l'any 2000, que
«anomenar feixistes als assassins de la ETA no fa més que col·laborar
amb la confusió i en la ignorància».
I amb això cal fer-li cas, perquè el senyor Ussía de feixisme
en sap molt.
|
