El PSM opina. 18/11/2002

Mateu Morro abans el PSM

Per l'hivern de 1976, a la presó de Ciutat, a part dels seminaris d'història, ens entreteníem com podíem. Sovint els companys de fora em demanaven que els escrivís algun llibre de poesia combativa. Com és de suposar, en aquelles alçades de la nostra existència —a punt de fer els trenta anys!— érem a milions d'anys llum de qualsevol herència del noucentisme. Els conceptes de «l'art per l'art» a començaments dels anys setanta ens sonava —i ens sona encara!— a trampa, a amagatall covard de la consciència, a servitud envers els poders establerts.

Parlant amb en Francesc Mengod —l'estrateg de les nostres finances en temps de la militància antifranquista!—, em suggerí la idea de fer algun llibret per a vendre¡l i així ajudar l'organització econòmicament en sortir de la presó. És així que Poemes de la presó, el llibre de poesia militant que més es va vendre en temps de la transició, sorgí d'aquestes circumstàncies tan especials. La necessitat de diners que tenia el partit per a pagar les fiances, la bona disposició —malgrat els atemptats de la Brigada Social— de Teresa Nieto, pel que fa a l'edició dels materials que li portàvem... tot ajudà a animar-me en la tasca. Quan el vaig tenir enllestit, Mateu Morro, aleshores el màxim dirigent del comunisme illenc i bon amic, m'escriví un sentit i combatiu pròleg que, amb una cita de Vladímir Ilitx Lenin, explicava una mica quina era la nostra concepció de la literatura i de la poesia en aquelles alçades de la lluita per la nostra llibertat.

El pròleg de Miquel Ferrer (Mateu Morro) concretava una concepció del fet cultural que ens era comuna a tot dos: «Avui tothom parla de la penúria cultural existent a les Illes, de l'ensopiment generalitzat que regula l'activitat creadora, gairebé de tant de parlar-ne se n'ha arribat a fer un lloc comú, s'ha convertit en un tòpic que no ens ajuda a descobrir la realitat del problema, en la disculpa d'una inhibició no justificada. No valen excuses, si existeix un desert cultural és en gran part, perquè hi ha mancat un decidit esforç col·lectiu, la capacitat dels pobles dinàmics i creadors, als que ni dictadures ni feixismes aconsegueixen sotmetre».

A començaments dels anys setanta en Mateu Morro em vengué a veure. Fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu. Després hem militat junts tant a l'OEC com al PSM. Aquell dia de 1973 venia enviat pel partit. Tenia la missió de citar-me a una reunió secreta amb el secretari general, el menorquí Josep Capó (un dels actuals dirigents de la PIMEM) i convèncer-me de la necessitat d'entrar a formar part de l'organització on ell ja militava.

La primera decisió que prenguérem conjuntament en Mateu, en Josep Capó i jo mateix fou estudiar on seria més rendible la meva militància per a l'activitat del partit. Finalment creguérem convenient que m'infiltràs a l'Escola Normal de Magisteri per anar consolidant la nostra influència entre els estudiants. Els altres fronts (barris, pobles, sabata, hostaleria, fusta, metall) ja estaven ben coberts i no era qüestió d'obligar-me a una absurda proletarització forçosa en un ram de la producció aliena als meus interessos. Aleshores estaven de moda entre els partits d'esquerra certs suggeriments vers la proletarització. Hi havia alguns quadres dirigents provinents de la petita burgesia amb gran complex de culpabilitat per no portar calls a les mans.