«Avui enyor la mar, la meva mar»
«Coses meves.
Mamà . Des del més recòndit dels meus endintres, hi sorgeixen
unes vegades mals i altres bons, unes vegades rars, i qualque
vegada confusos sentiments./ La simplicitat de la vida en si de
vegades es torna tan complexa que et confon, t'atordeix, fins i
tot t'arriba a ensurtir./ Si pens en l'ahir sent rà bia i
tristesa, i si pens en l'avui, incertesa; i si pens en el demà ,
il·lusió i por./ On és el vertader cam� No sempre allò
correcte és l'encertat, i no sempre allò encertat és el millor./
Es pot viure amb els mals records? Diuen que el temps ho cura
tot, altres afirmen que, almanco, alleugereix; i jo em deman:
Qualcú creu això, o és simplement una forma d'intent
d'autoconvèncernos? Jo pens que alguns records jamai es
curen, però d'una o altra manera un s'acostuma a viure amb ells,
no queden més collons, c'est la vie'. Un s'ha de fotre./
De la llibertat i dels alts vols cap a l'esclavitud i al final
del pou, sols existeix un simple trajecte. Vull presentarte
dues col·legues meves. Aquesta nom Heroïna i aquesta altra nom
Cocaïna. Em qued amb la llibertat, els vols controlats i la
realitat. Avui enyor la mar, enyor la seva olor, enyor el renou
de les seves relaxants ones, enyor l'anar i venir de les barques,
enyor totes aqueixes coses de la meva lucidesa. Avui enyor la
mar, la meva mar./ Principi i final, final i principi, aixà és
la puta vida, un lloc de passada en el qual cadascú hi forja
d'una o altra manera la seva transició cap a ella. Principi i fi
d'una existència materialista i de vegades afectiva, principi i
fi d'infinites vivències, bones i dolentes, principi i final
dels que poden elegir i dels que no poden ferho, principis
de guerres i finals de mort, principis d'amor i finals d'odi. I a
la fi, en tot hi ha un principi i un final./ La lluita interior
entre la ment i el cor, la lluita contra la droga, és sense cap
mena de dubte una lluita a mort».
Aquest és el darrer escrit d'un home que va morir de sobredosi
el mes de juny d'enguany. El dissabte de Sant Joan, per cert.
Tenia trenta i un parell d'anys. Era jovial, intel·ligent, ben
plantat, fins i tot bell. El seu nom era i serà sempre Antoni
Janer Forteza.
La seva mare, l'amiga Maria, impossible destà d'aquest el seu
escrit, va morir de cà ncer fa potser ja devers deu anys. Vivien
els dos i la resta de la famÃlia nombrosa aquà mateix, al
passeig de Cala Gamba. Els darrers temps en Toni estava internat
voluntà riament al centre de desintoxicació anomenat CITAL, a la
localitat barcelonina de Dos Rius. D'aquà el seu enyorament de
la «seva» mar. Va venir de permÃs el cap de setmana de Sant
Joan. El vaig poder veure caçant crancs peluts (fent crancs, com
deia ell) just davant ca seva, crec recordar que era el dissabte
a migdia, aigua fins els genolls i un tros de canya amb l'esca a
una punta. Era molt fi en això de fer crancs, dels més destres
que he conegut. Quan a ca seva havien de fer un arròs o una
fideuà , apa, Toni, i en mitja hora en duia una bona embosta. A
la nit va sortir una mica de gresca amb els seus amics de tota la
vida. Potser aquest va ser el seu darrer i definitiu error. El
dia següent els seus germans el trobaren mort. L'autòpsia va
ser incontestable, que venia a confirmar de manera absoluta les
dues lÃnies finals del seu manuscrit: «La lluita interior entre
la ment i el cor, la lluita contra la droga, és sense cap mena
de dubte una lluita a mort».
Public aquesta columna d'avui, com veis escrita a mitges entre en
Toni i jo, havent demanat expressament permÃs per ferho al
seu pare, en Bartomeu Janer, més que res perquè, entre els dos
hem arribat puntualment a la conclusió que, si de qualque manera
aquests parà grafs poden servir de parallamps a un sol enganxat
al reputa vici, mirin, la mort d'Antoni no haurà estat del tot
baldera. Tant de bo.
|