El PSM opina. 20/11/2002

«Avui enyor la mar, la meva mar»

«Coses meves. Mamà. Des del més recòndit dels meus endintres, hi sorgeixen unes vegades mals i altres bons, unes vegades rars, i qualque vegada confusos sentiments./ La simplicitat de la vida en si de vegades es torna tan complexa que et confon, t'atordeix, fins i tot t'arriba a ensurtir./ Si pens en l'ahir sent ràbia i tristesa, i si pens en l'avui, incertesa; i si pens en el demà, il·lusió i por./ On és el vertader camí? No sempre allò correcte és l'encertat, i no sempre allò encertat és el millor./ Es pot viure amb els mals records? Diuen que el temps ho cura tot, altres afirmen que, almanco, alleugereix; i jo em deman: Qualcú creu això, o és simplement una forma d'intent d'autoconvèncer–nos? Jo pens que alguns records jamai es curen, però d'una o altra manera un s'acostuma a viure amb ells, no queden més collons, ‘c'est la vie'. Un s'ha de fotre./ De la llibertat i dels alts vols cap a l'esclavitud i al final del pou, sols existeix un simple trajecte. Vull presentar–te dues col·legues meves. Aquesta nom Heroïna i aquesta altra nom Cocaïna. Em qued amb la llibertat, els vols controlats i la realitat. Avui enyor la mar, enyor la seva olor, enyor el renou de les seves relaxants ones, enyor l'anar i venir de les barques, enyor totes aqueixes coses de la meva lucidesa. Avui enyor la mar, la meva mar./ Principi i final, final i principi, així és la puta vida, un lloc de passada en el qual cadascú hi forja d'una o altra manera la seva transició cap a ella. Principi i fi d'una existència materialista i de vegades afectiva, principi i fi d'infinites vivències, bones i dolentes, principi i final dels que poden elegir i dels que no poden fer–ho, principis de guerres i finals de mort, principis d'amor i finals d'odi. I a la fi, en tot hi ha un principi i un final./ La lluita interior entre la ment i el cor, la lluita contra la droga, és sense cap mena de dubte una lluita a mort».

Aquest és el darrer escrit d'un home que va morir de sobredosi el mes de juny d'enguany. El dissabte de Sant Joan, per cert. Tenia trenta i un parell d'anys. Era jovial, intel·ligent, ben plantat, fins i tot bell. El seu nom era i serà sempre Antoni Janer Forteza.

La seva mare, l'amiga Maria, impossible destí d'aquest el seu escrit, va morir de càncer fa potser ja devers deu anys. Vivien els dos i la resta de la família nombrosa aquí mateix, al passeig de Cala Gamba. Els darrers temps en Toni estava internat voluntàriament al centre de desintoxicació anomenat CITAL, a la localitat barcelonina de Dos Rius. D'aquí el seu enyorament de la «seva» mar. Va venir de permís el cap de setmana de Sant Joan. El vaig poder veure caçant crancs peluts (fent crancs, com deia ell) just davant ca seva, crec recordar que era el dissabte a migdia, aigua fins els genolls i un tros de canya amb l'esca a una punta. Era molt fi en això de fer crancs, dels més destres que he conegut. Quan a ca seva havien de fer un arròs o una fideuà, apa, Toni, i en mitja hora en duia una bona embosta. A la nit va sortir una mica de gresca amb els seus amics de tota la vida. Potser aquest va ser el seu darrer i definitiu error. El dia següent els seus germans el trobaren mort. L'autòpsia va ser incontestable, que venia a confirmar de manera absoluta les dues línies finals del seu manuscrit: «La lluita interior entre la ment i el cor, la lluita contra la droga, és sense cap mena de dubte una lluita a mort».

Public aquesta columna d'avui, com veis escrita a mitges entre en Toni i jo, havent demanat expressament permís per fer–ho al seu pare, en Bartomeu Janer, més que res perquè, entre els dos hem arribat puntualment a la conclusió que, si de qualque manera aquests paràgrafs poden servir de parallamps a un sol enganxat al reputa vici, mirin, la mort d'Antoni no haurà estat del tot baldera. Tant de bo.