El Leviatan
Ben bé podria
ser aquest el nom amb el qual ens podríem referir al desastre
que pateixen els nostres amics de Galícia en aquests dies. Ja
que les connotacions que conté implícites dit nom, inclou les
característiques necessàries de amenaça tenebrosa, sorgida de
la marítima foscor de les profunditats, en aquest cas, foscor
que no aconsegueix -segons totes les informacions de països
europeus, no sotmeses a dictadures accionarials de hipotètiques
privatitzades-, mantenir en el fons les brutors de una
civilització -sic-, que ha fet de l'economia de mercat el seu
bou sagrat, al qual rendeixen amb sospitosa complicitat, servitud
i pecaminosa genuflexió, polítics i empresaris, entestats els
uns i els altres en aconseguir que la massa, de innecessaris
votants o costos ineludibles, segons demanem, es creguin allò
que a ells els convé.
Hi ha una sèrie de noms que surten d'aquesta crisi amb el títol
de cadàvers polítics, però això és tan ximple i clar, que
encara no se'n han adonat, i per això encara caminen i es fan
fotos, a poder ser, a llocs paradisíacs, per mirar de dissimular
la pudor de putrefacció que la corrupció de la carn i la ment,
escampa allà on van.
Mirin, en aquest petit país nostre, hi ha coses que les ens hem
guanyades a costa de perdonar greuges gravíssims, a costa de no
trescar a les cunetes de les carreteres, a costa de no passar
contes amb els que dècades enrera, varen fer bocins les il·lusions
i les vides de tants dels nostres majors. Amb tot això, i tantes
altres coses amb les quals podríem fer una llista inacabable,
hauríem de concloure que la llibertat de tots i cadascun de tots
nosaltres té uns fonaments que tots hauríem de respectar, el
que s'ha forjat amb la sang de tots aquells que han donat la seva
vida al llarg dels anys al servei de la llibertat. ¿Hi ha formigó
més sòlid o acer més resistent que el regal de la pròpia
vida?
Per això, cada vegada que sento criticar la legítima expressió
de qualsevol projecte defensat amb les úniques armes de sa
paraula, no ho oblidin, ses úniques armes legítimes per a
qualsevol ésser civilitzat, se'm regira l'estómac.
Em sembla esgarrifós que coneguts ciutadans, que es negaven a sa
promulgació de sa Constitució, avui ens vulguin fer creure que
son els adalids, d'una creuada de sa Llibertat, a sa qual hem
arribat a pesar d'ells, i els que son, i potser algun dia podrem
dir eren, com ells.
Quan es xarra de llibertats individuals, hem de ser vigilants i
coherents, ¿com es pot demanar a un republicà, jurament de
lleialtat a la Corona?, El jurament veritable és el de lleialtat
al poble, i aquest és el que molts d'ells, i en successives
ocasions, algunes ja demostrades judicialment, i d'altres en
curs, s'han passat per s'Arc de Sant Martí.
Per finalitzar, recordin que la criminalització dels dissidents
i s'atribució de falsedats als mateixos, són precisament els
signes més coneguts, i després perseguits i condemnats com a
crims contra la humanitat, d'aquella desfeta mundial en que va
acabar el malson nazi, hi ha paral·lelismes esgarrifosos.
|