Tornar les coses al seu lloc
Aquestes festes semblen un frenesí.
Tot són correlimes orquestrades sota les notes d'un gingenbels
mecànics -o tinc un pèl al cul, segons la versió irreverent
que canten els meus fills-. Un navegar dins l'abundància. Des de
l'opulència de les besades, mai, en cap altra època de l'any
les criatures ens besam tant -tot un equinocci per les persones
com jo, poc besadores per naturalesa- i ara un a cada galta perquè
quan ens tornarem a veure ja haurà passat Nadal, i ara dos més
perquè no ens tornarem a veure fins l'any que ve. I la nit de
Cap d'Any, besades a tort i a dret, com si en duguéssim endarrer
d'untar-nos les darreres baves enraïssonades de raïm. Però les
besades rai! que hom en pot donar i salar tantes com en vulga.
Que me'n direu de les panxades! La pell del ventre tensa i tibada
com un tam-tam de la selva; ben a punt de ser percutida per
cridar en auxili perpetu els diurètics, els comprimits digestius
-almax i tota la colla de sinònims, germans de llet i clònics
quant a composició- ; les tissanes de camamil·la amb herballuïsa;
i també, com un eco llunyà, aquests tam-tams imaginaris criden
la dieta quaresmal que rebaixi aquests quilos, fins a mitja
arrova els més agraciats, que ens hem posat de més. Tenc un
amic que està molt disgustat amb el calendari. No troba el
moment bo per aprimar-se de debò. El seu cicle vital no li ho
permet. Ara, perquè les festes de Nadal tenen vuitena i s'ha de
complir amb els sopars -frugals per no dir pantagruèlics- que
s'han ajornat perquè no quedava bé atendre'ls durant el període
de festes i han estat traslladats passat Sant Antoni i Sant
Sebastià, llavors sí que ve una quaresma esquifida que alguna
cosa es pot fer sempre i quan, tanta grisor i tanta poquedat
calorífica, no es compensi amb alguna ferocitat estomacal envaïda
per una estranya síndrome d'abstinència. Llavors les panades i
robiols pasquals, menjars familiars sense tant de frenesí però
amb la mateixa quantitat de porcella i de fritura. Llavors ve una
petita treva, un meset o cosa així, perquè més tard amb l'estrés
de final de curs -la majoria dels meus amics són docents- no
convé mortificar el cos amb règims i altres privacions. I amb
dos bots som a l'estiu on sempre s'hi escau fer un tremponet, amb
cuixot tot sucant-hi pa, un poc de tumbet. I no en parlem si en
acostar-se la Mare de Déu té la sort que el convidin a pescar i
enganxa mitja dotzena de raors; llavors vénen les llampugues,
que és producte Balear i cal fer cas als nostres caps de fila,
total queda un meset esquifit abans que les matances tornin a
encetar el cicle hivernenc. Basten aquests dos perellingos
temporals, engrunats entre tanta eclosió calorífica, per
emprendre una seriosa dieta?
De totes formes hi ha uns altres excessos que també són
notificables. Els de la tarja de crèdit que llisca falaguera per
l'escletxa i sempre deixa llevat posat. I ara els regals, els
amics visibles -i els invisibles, que aquests són els pitjors
perquè has de quedar bé no fos cosa que et descobreixin- les
nebodes, filloles, sogres i sogreses, i algun veïnat que, pobret
no té ningú. Paquets d'un vent i de l'altre. El Pare Noël, el
Pare Noël coix i els reis i també el rei coix (els coixos, dins
l'imaginari personal d'aquest amic meu són aquests personatges
fantàstics que per estretor o poc dinamisme d'un conco o d'una
conca no arriben el dia previst, però sí ho fan dins la vuitena).
I tot això només en quinze dies. Com va dir una comare a una
partera després d'haver infantat: «Ara, nineta, el teu cos s'ha
enduit un daltabaix molt gros i tot s'ha de tornar a posar al seu
lloc...» I nosaltres també hi hem de tornar al nostre lloc. I
mirar per on hem d'enfilar l'agulla ara que les taques dePrestige
semblen navegar per aigües internacionals i ataquen les costes
de França. Ara, el rebombori pot ser més gros. Perquè les
parrussades internacionals fan més mal que les casolanes. I pot
rebre tot quisqui, fins i tot en Matas, que, pobret, els
dirigents estatals ja estan una mica preocupats per tal que no
sigui esquitxat per les taques dePrestige. I quan comencen a
donar símptomes d'estar una mica preocupats vol dir que hi estan
molt i que deuen maleir no haver-lo nomenat candidat abans, quan
era llustrós com una patena. Ara, el nomenaran, si tot va bé, a
finals de gener, tot tacadet de quitrà i també tacadet per la
mala imatge que ha donat en Mayor Oreja al País Basc, la imatge
d'un que no sap perdre. I això també els pot fer mal als
ministres que tenen la santa missió de reconquerir les colònies
perdudes. I com qui no vol la cosa hem aterrat a la dura i inhòspita
realitat....
|