El PSM opina. 11/01/2003

M'hi afegesc: Josep Maria Llompart

Dilluns passat, en Joan Marí escrivia un article a les pàgines d'aquest mateix diari per recordar-nos que el 27 de març d'enguany farà deu anys que va morir l'excel·lent poeta valencià, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993). En Marí ens advertia de la necessitat que aquesta efemèride no passi desapercebuda en la mar d'homenatges que es faran enguany a nivell internacional.

A l'endemà, en Guillem Frontera des de la contraportada del Diari s'afegia a la demanda de Marí i ens recordava els efectes terapèutics que tenen aquest recordatoris.

Modestament, m'hi afegesc.

I m'agadaria fer-ho amb el recordatori d'una altra important efemèride que es compleix aquest 2003, que estic segur que no passara desapercebuda, i que crec que pot servir per fer justicía a un il·lustre fill d'aquesta terra.

Dia 28 d'aquest mes farà, també, deu anys de la mort d'un dels grans patriarques de les lletres catalanes i de la nostra terra, Josep Maria Llompart.

En Llompart sobresortí com a impulsor d'activitats cíviques (president de l'Obra Cultural Balear, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, professor universitari, conferenciant...), i a més a més, un gran poeta.

Possiblement, la faceta d'home públic, ha postergat a un segon pla, de manera injusta, la seva obra poètica, de gran intensitat i qualitat, així com la seva tasca de traductor poètic, especialment de poesia galaicoportuguesa.

El Llompart poeta (i també excel·lent assagista) ha estat decantat de la primera línia de les nostres lletres, immerescudament, perquè entre una bona part dels nostres lletraferits hi perviu un prejudici que fa entendre com a incompatibles l'excel·lència literària amb la cívica.

Encara que alguns s'hi entestin, no té perquè estar barallat ser una persona compromesa amb la societat que l'envolta, i amb uns ideals polítics o nacionals, amb el compromís amb la recerca constant de la bellesa escrita.

Llompart ens llegà versos tan bells com els següents:

«He vist uns homes
de sang agadigada,
ossos humiliats d'enllà els segles;
uns homes amb els ulls com ganivets
per fitar el cel amarg».
«Aquests homes
no diuen mai: la nostra terra
perquè ells són
la nostra terra.»


Josep Maria Llompart en parlà molt de la nostra terra, patí molt per la nostra terra.

Però en Llompart, com en Vicent Andrés Estellés, també són la nostra terra.