|
Participació ciutadana
* Andreu Caballero i Romero és president del Consell de la
Joventut de les Illes Balears
M’hauria agradat, més que fer un article, poder
comentar-vos aquestes quatre reflexions sobre participació
ciutadana fent un cafè o fent rotlada a qualsevol indret amable.
No som una persona gaire discursiva i estic convençut que amb
una animada conversa n’hauríem sortit millor parats. Tot
demanant-vos disculpes per la manca de traça i confiant en tenir
ocasió per a la conversa, encet, ara sí, l’article.
Per començar, hauríem de definir, grosso modo, que entenem per
participació. Entre altres possibilitats, he triat la que
defineix participació ciutadana com la voluntat d’acció
col·lectiva en la gestió de conflictes perquè em permet
distingir dues premisses que consider essencials a l’hora de
parlar de participació: la col·lectivitat i la voluntat de
transformació.
El col·lectiu, això és, la suma d’inquietuds individuals,
és indispensable a l’hora de definir participació
ciutadana. Participar en la societat implica alguna cosa més que
la voluntat individual per fer accions que impliquin un bé per a
l’entorn. Tot i que la col·lectivitat no és pròpia només
de les associacions legalment establertes, sinó que també
apareix quan puntualment hi ha punts de connexió entre persones
al voltant de temes determinants, vull destacar el valor de l’organització
perquè, tot i la importància de l’associació puntual, hem
de tenir molt present també el paper de les entitats i
organitzacions; primer de tot en el seva tasca diària, però
també com a necessari punt de referència per a la creació d’espais
de debat, l’organització i la canalització d’aquestes
demandes.
L’altra característica que vull destacar de la participació
és la voluntat, més o manco explicitada, de voler transformar l’entorn.
No podem parlar de participació ciutadana si els col·lectius no
expressen, en part o totalment en el seu dia a dia, una voluntat
de canvi i transformació del medi, d’esperit crític amb
tot allò que els envolta, de compromís i sacrifici per a un bé
col·lectiu. Podríem xerrar-ne molts més d’aquestes qüestions,
però m’estalviaré els comentaris perquè a Menorca, tant
per la mobilització en defensa del Camí de Cavalls com per la
demanda d’un transport aeri digne, per recordar algunes
causes, sabeu millor que ningú de què estam rallant. Permeteu-me
que aprofiti l’avinentesa per felicitar el poble menorquí i
per sumar la meva veu a aquestes dues justes reivindicacions.
Si parlam de col·lectivitat i de voluntat de transformació
alguna cosa haurem de dir també sobre les pautes socials. No
podem obviar que el model predominant, i no és casualitat,
emfatitza les motivacions individuals i fomenta la cultura de l’oci
i del consum, tot i que tampoc no podem oblidar totes aquelles
persones que, dia a dia, li donen altres valors a la vida. També
hem de constatar la progressiva desconnexió entre l’espectre
polític i el social així com l’incipient moviment de
recuperació de l’espai polític per part de la societat
civil. Certament, som conscient que no he fet fins ara gaires
aportacions, però ja ho he advertit al començament: crec que és
més interessant posar els temes sobre la taula i convidar al
debat i a la reflexió.
Tampoc no hi entraré gaire, en aquesta ocasió, en les mancances
de les administracions pel que fa a la promoció de la
participació, de si hi ha veritablement voluntat o no de posar
en marxa polítiques vàlides per fomentar la participació
ciutadana. Aquesta és una qüestió que dóna també per molta més
literatura. Faré, això sí, una puntualització. És possible
que l’impuls de la participació ciutadana per part de l’administració
vagi, en certs moments, en contra d’aquesta. Fomentar l’esperit
crític en la població pot desgastar molt més una particular
acció de govern. Això no obstant, haurem de convenir entre tots
que l’activació de la societat ha de donar necessàriament
fruits més valuosos que desembocaran a mig termini en una
societat més justa, cohesionada i responsable.
Un món millor és possible. De fet, ja n’hi ha que s’han
posat mans a la feina. Ara només és qüestió de crear
sinergies i de sumar-hi esforços.
|
