El conte
Hi havia una vegada, a un paĂs molt llunyĂ , on les gallines
treien dents cada primavera, com si fossin margalides, i els
pagesos portaven un ròlex d'or al canell, un reietó mig de pedaç,
mig de matèria ingrà vida que es deia Satam i que, segons conta
la tradiciĂł oral -això sĂ, Ă©s una mĂ©s de les versions que
corren-, era conegut amb el sobrenom de «el sense terra». Perquè
heu de creure i pensar i pensar i creure que, quan l'havien
d'investir com a rei, la terra que havia de governar es va fer
cinc o sis passes enfora d'allĂ on tenia els peus i va quedar
com si suràs no se sap ben bé si dins la pròpia aurèola, dins
la ingravidesa que el defineix o com a art d'encanteri, el cert
era que va mostrar els peus i tot i que va esperonejar molt i va
començar a cridar «aquesta terra és meva», «jo som el rei
d'aquesta terra, per què no és sota els meus peus?». I ningú
no li va respondre. Tanta sort que, no se sap ben bé, però per
l'olor de socarrim que feia devia venir prop de l'infern, va
comparèixer una espècie rara d'ocellot amb un nom tan poc faunĂstic
com «Analpau», que el va rescatar del seu quasi embogiment i
se'l va endur a quatre passes del cel, que era una ciutat com
afamegada de nom Didram que engolia i xuclava tota la saba de la
perifèria i necessitava reietons per administrar-la.
I heu de tornar a pensar i creure, creure i pensar que, com si
fos un eclipsi o una rissaga, hi havia la creença que aquella
terra que s'havia decantat de sota els peus de Satam al cap d'un
cicle, que ben bé podien ser allò que nosaltres entenem per
quatre anys, es tornaria resituar. Llavors, el gurĂş de Didram li
va dir: «convendria que tornassis, ni que sigui a levitar, al
lloc exacte on la terra et fugi de davall els peus perquè, si és
cert allò que diuen els nostres doctors de la llei, la terra
tornarĂ a son lloc i llavors tu 'zas' pegues un botet i t'hi
deixes caure. Ell no volia partir perquè s'havia acomodat a
viure en aquella meseta alta que, com a mĂnim, tenia l'avantatge
que era mĂ©s difĂcil que es moguĂ©s de lloc, com la terra que
legĂtimament mai no va posseir. «I si no hi torna, al seu lloc?»
va gosar a preguntar. «No passis à nsia Satam, que no hi ha
temps que no torn». «Però quant de temps hi haurà d'estar,
allà com a penjat?» «Em tornareu voler a Didram?». No va
sentir cap resposta, però com si vengués d'un incògnit infinit
un brunzeig de paraules varen confegir l'eco d'aquest missatge:
«per ventura no hi serem...». A Didram no havia tengut, com
aquell qui diu, gaire èxit. No era difĂcil tenir-ne però es va
entossudir a torejar les dues lleis fĂsiques mĂ©s important de
l'aigua: la que diu que l'aigua sempre va per avall i la que
enuncia que la mar fa forat i tapa. I ell en va sortir esquitxat
de crits, renous i d'una substĂ ncia viscosa i aferradissa que li
deien, segons les contrades, vernis. Quan va arribar va trobar un
panorama desolat. La terra es mantenia immòbil set o vuit llegos
dels seus peus. La seva confraria d'acòlits que l'havien esperat
com qui venera una relĂquia s'havien com a condormit, nomĂ©s uns
pocs, tot lluitant amb els propis fantasmes, mantenien viu
l'esperit i les ganes de reconquesta. No feia cap gana esperar
que la terra tornàs a ocupar el seu lloc. «Com ho farem, com no
ho farem» remugaren els quatre que encara no havien desertat. I
mentre s'ho pensaven una veu des del cel va dir «cridau el
decapitat!, cridau el decapitat». I a tothom li va pegar com un
tremolor d'ossos i de fetge i de pĂ ncrees i fins i tot la bufeta
se'ls va remoure. Es miraren uns als altres amb cara
d'estranyesa, com si tenguessin un pes just davall la post del
pit. «El decapitat has dit, veu?» Però la veu no els va tornar
a respondre. El decapitat era un rei legĂtim que ells mateixos
havien destronat i abjurat. Algú va dir: «però deu fer pudor».
I un altre va respondre: «ja ho veurem, na Catalineta li va
cosir el cap i l'hi ha untat amb mecromina blanca cada setmana
perquè sigui presentable». Tots la miraren. Ella va fer la
mitja tot torçant el coll com una beata. «I si no vol venir?»
-va demanar en Satam. I tots miraren els ullons de na Catalineta,
que es posaren en blanc, com si haguessin estat rescatats de
l'Anunciació del Senyor, i digueren «Vendrà , no passeu à nsia».
I en Satam va cobrar una mica de coratge i va dir cerimoniós: «Si
en nostre Cid va guanyar batalles després de mort, nosaltres,
amb el decapitat, que encara té un fil de vida, també en
guanyarem, ell serĂ el nostre mascarĂł de proa, que dic jo! Ell
serà la nostra major proposta per cridar la terra perquè torni
sota els nostres peus! I tothom va esclafir en mamballetes. I
llavors els va contar un conte de fades per encisar-los a tots.
Només a un o a dos, mentre dormien -segons conten els cronistes
oficials- i en un inoportú deliri nocturn, varen exclamar: «No
el testamenageu molt, al decapitat, no fos cosa se li escapĂ s
algun punt i es posàs a xerrar pels descosits».
ť
|