|
La dama que sorgí dels peixos
Ara que tu i jo, amic lector, som empresaris de les nostres
vides, que és l'única manera de tenir un àngel de la guarda
governamental que miri mínimament per nosaltres, convé que
facem algun bon propòsit per encarar el futur amb optimisme i
mirar si, dins la línia de l'horitzó, s'aixequen, desbocades o
subtils, fúries enceses que ens facin percebre que la proa està
ben orientada. I res millor, ara que ve l'estiu, que situar-se de
cara al mar, on l'embat de les ones pot atorgar-nos la serenor
necessària i ens faci desvetlar la imaginació per dibuixar
aquesta il·lusió, encara que fugissera, que ens empelti la
rialla.
M'agradaria, és una opció personal i no sé si intransferible,
trobar-hi la silueta tangible de la dama que sorgí dels peixos.
És una vella quimera que té regust de rondalla. La dama que
sorgí dels peixos és una ficció particular. Ho és tot i
sembla que no és res. És alè vital, construït de silencis
allargassats, d'una presència quasi oblidada, d'una contemplació
qui sap si excessivament mecànica i, per això, a primera instància
buida. Com aquelles maresdedéu redemptores, ensofronyades dins
el racó polsós de les andròmines, com una capella amagada, a
la qual, necessites, de tant en tant, mirar-hi, enc que sigui de
lluny i com a d'estraperlo, per saber que en la lluentor d'uns
ulls cansats de tantes renúncies i de tants d'oblits gairebé
sacrílegs hi ha la força que et permet encarar el dia a dia amb
aquell somriure que no té res d'empresari, sinó que més aviat
és còmplice d'empreses esburbades, d'iniciatives apòcrifes, de
malpagar amb moneda falsa tanta intersecció quasi divina que és
llum i guia d'un deambular desvagat.
La dama que sorgí dels peixos ha decidit abandonar el recambró
d'or on semblava viure-hi instal·lada, en un agosarat i
premeditat autorobatori. No havia mai demanat ser una verge-màrtir,
ni viure dins el cove de les adoracions perpètues en una
idolatració que presumia falsa, mancada d'obres -que és allò
que alimenta tota fe-, diuen els exegetes entesos que han
estudiat aquest antimiracle, aquesta deserció premeditada.
Afegeixen, no sabem si és una apreciació gaire empírica, que
la pols li ha devorat la brillantor dels ulls i li ha marcit la
rialla que sempre vessava generosa com un càntir.
Les ítaques llunyanes l'han cridada per no se sap quines vies i
ha iniciat un gran viatge ple d'aventures i alguna espipellada de
risc. La dama que sorgí dels peixos s'ha carregat de certeses,
d'aquelles petites certeses que, tal vegada, entre tanta adoració
nocturna i tanta pregària reiterada, com un remuc de beata
estantissa, s'havien esfondrat o no havia acabat de descobrir del
tot. I navega feliç encara que llisca dins un mar de dubtes i
d'ones tumultuoses que malden per esvorancar-li aquest viatge que
sempre hauria d'haver emprès, sense esperar que el pas del
temps, la pols i la rutina li hagin segellat la brillantor dels
ulls i li hagin glaçat la rialla. La cort d'adoradors ha
esdevingut una mena de martiri involuntari, en una lapidació
incerta d'on ha escapat per les retxilleres més insospitades. No
hi ha trono, ni peanya que la retingui, ni murtra aromàtica que
li faci sentir agrors antigues. El viatge està emprès i els déus,
misericordiosos i solidaris, no tenen altra alternativa que
allisar-li els sotracs de les ones.
Com que no puc ser empresari, car no hi ha idees que cotitzin a
la borsa ni que siguin reduïbles a un amorf balanç de guanys i
perdues, com que cap ecotaxa no pot deslliurar-me de càrregues
fiscals dites insuportables, esmerçaré el temps que m'ha estat
regalat a contemplar la mar i distreure'm amb els avenirs
carregats de ventura de la dama que sorgí dels peixos.
|
