El PSM opina. 03/07/2003

Nacionalisme conservador / nacionalisme progressista

En un recent article de l'escriptor, economista Joan Mir publicat en aquest mateix diari (Per un nacionalisme eficaç II, 21 de juny del 2003), a més de mesclar un poc massa la meva tasca professional amb el meu compromís cívic, s'explica que, en les anàlisis electorals, he partit de la suma «natural dels vots de l'esquerra (PSM+PSOE+comunistes)» i només he valorat la dicotomia dreta/esquerra.

Com que, a continuació, fa una anàlisi que en bona part compartesc, encara em resulta més necessari fer algunes puntualitzacions.

En primer lloc, i per afegir encara una altra paradoxa, en el món dels historiadors ha primat sovint la tesi exactament contrària: l'únic nacionalisme hauria estat el de caràcter conservador i sovint reaccionari. En aquest sentit, a mode d'exemple, podem recordar les tesis de Jordi Solé Tura sobre la participació burgesa als orígens del catalanisme (1974), que ha gaudit d'un ampli ressò.

Aquesta excessiva identificació dreta=nacionalisme aviat fou rebutjada per Josep Benet i Josep Termes, que varen demostrar que, a Catalunya, abans de l'aposta catalanista d'un sector de la burgesia ja existia un catalanisme d'arrel popular i ideològicament d'esquerres.

En el cas mallorquí, els treballs de Gregori Mir, Sebastià Serra, Mateu Morro i Bartomeu Carrió han demostrat amb tota mena de detalls l'existència d'una dreta i una esquerra nacionalista abans del 1936. Aquesta realitat resulta tan aclaparadora que sorprèn la persistència dels tòpics reduccionistes. Per si algú té cap dubte, recordem alguns noms: Antoni Maria Alcover, Miquel dels Sants Olivers, Joan Estelrich, Miquel Ferrà, Guillem Forteza, pel que fa al món conservador; i Gabriel Alomar, Lluís Martí, Benet Pons i Fàbregues, Emili Darder i Francesc de Sales Aguiló, en l'àmbit progressista.

En segon lloc, i ja en un terreny més personal, en l'única ocasió que he parlat en públic dels darrers resultats electorals, en una xerrada col·loqui en el bar Es Pinzell, em vaig referir, com no pot ser d'altreamanera a l'existència de dues dicotomies bàsiques: dreta/esquerra i nacionalistes/estatalistes. I a més, contra l'opinió d'alguns dels assistents vaig precisar que considerava nacionalistes «de ple dret» no sols el PSM i ERC, sinó també UM. Encara més, quan el 1999 vaig publicar a El Miral(número 104, agost del 1999) una àmplia anàlisi dels resultats electorals dels comicis del 1999, vaig seguir la següent estructura: nacionalisme progressista, nacionalisme de centre, dreta estatal, esquerra estatal, esquerra alternativa, l'independentisme, etc. A més, l'article incorporava un requadre titulat El vot nacionalista a Mallorca. Eleccions autonòmiques (1995-1999) que resumia els resultats del PSM, UM i ERC. D'altra banda, aquesta diguem-ne classificació era la mateixa que havia utilitzat ja el 1995 (vegeu El Miral75, setembre/octubre del 1995).

Així mateix, en el recent llibre de síntesi El nacionalisme a Mallorca, editat per Perifèrics a Palma el maig del 2003, i que hem redactat Bartomeu Carrió i jo mateix, dedicam una certa atenció a UM a partir del V congrés (1992), on aquest partit es declarà nacionalista.

De totes maneres, i una vegada demostrada l'obvietat de l'existència d'una dreta (més aviat centredreta?) i una esquerra (o centreesquerra?) nacionalista amb el seus propis partits polítics, que el 2003 sumen el 18,6% dels vots a Mallorca, resulta més difícil ponderar la presència d'elements nacionalistes al si del PSIB-PSOE, del PP i, fins i tot d'EU i d'Els Verds. En la meva opinió, aquesta influència era especialment evident en aquests darrers comicis en el primer dels casos, i això podria explicar, si bé només en part, els mals resultats de l'esquerra nacionalista.

Deixant de banda les lamentables polèmiques entre els mateixos partits nacionalistes, així com un cert fatalisme que oblida la intensitat de l'espanyolització ideològica forçada dels mallorquins, un dels eixos de debat bàsic hauria d'esser per què no ha crescut el nacionalisme a Mallorca. El professor Miroslav Hroch ha teoritzat tres fases en els moviments nacionalistes, que van des del renaixement cultural a l'agitació política i la incorporació de les masses. Resulta evident que no s'ha arribat a aquesta tercera fase. Potser la creació d'una mena de Bloc Nacionalista facilitaria un cert avenç? O implicaria la desfeta del que s'ha aconseguit fins ara a causa de la força de l'oposició dreta/esquerra?