Nacionalisme conservador / nacionalisme progressista
En un recent article de l'escriptor, economista Joan Mir
publicat en aquest mateix diari (Per un nacionalisme eficaç II,
21 de juny del 2003), a més de mesclar un poc massa la meva
tasca professional amb el meu compromÃs cÃvic, s'explica que,
en les anà lisis electorals, he partit de la suma «natural dels
vots de l'esquerra (PSM+PSOE+comunistes)» i només he valorat la
dicotomia dreta/esquerra.
Com que, a continuació, fa una anà lisi que en bona part
compartesc, encara em resulta més necessari fer algunes
puntualitzacions.
En primer lloc, i per afegir encara una altra paradoxa, en el món
dels historiadors ha primat sovint la tesi exactament contrà ria:
l'únic nacionalisme hauria estat el de carà cter conservador i
sovint reaccionari. En aquest sentit, a mode d'exemple, podem
recordar les tesis de Jordi Solé Tura sobre la participació
burgesa als orÃgens del catalanisme (1974), que ha gaudit d'un
ampli ressò.
Aquesta excessiva identificació dreta=nacionalisme aviat fou
rebutjada per Josep Benet i Josep Termes, que varen demostrar
que, a Catalunya, abans de l'aposta catalanista d'un sector de la
burgesia ja existia un catalanisme d'arrel popular i ideològicament
d'esquerres.
En el cas mallorquÃ, els treballs de Gregori Mir, SebastiÃ
Serra, Mateu Morro i Bartomeu Carrió han demostrat amb tota mena
de detalls l'existència d'una dreta i una esquerra nacionalista
abans del 1936. Aquesta realitat resulta tan aclaparadora que
sorprèn la persistència dels tòpics reduccionistes. Per si algú
té cap dubte, recordem alguns noms: Antoni Maria Alcover, Miquel
dels Sants Olivers, Joan Estelrich, Miquel Ferrà , Guillem
Forteza, pel que fa al món conservador; i Gabriel Alomar, LluÃs
MartÃ, Benet Pons i FÃ bregues, Emili Darder i Francesc de Sales
Aguiló, en l'à mbit progressista.
En segon lloc, i ja en un terreny més personal, en l'única
ocasió que he parlat en públic dels darrers resultats
electorals, en una xerrada col·loqui en el bar Es Pinzell, em
vaig referir, com no pot ser d'altreamanera a l'existència de
dues dicotomies bà siques: dreta/esquerra i nacionalistes/estatalistes.
I a més, contra l'opinió d'alguns dels assistents vaig precisar
que considerava nacionalistes «de ple dret» no sols el PSM i
ERC, sinó també UM. Encara més, quan el 1999 vaig publicar a
El Miral(número 104, agost del 1999) una à mplia anà lisi dels
resultats electorals dels comicis del 1999, vaig seguir la següent
estructura: nacionalisme progressista, nacionalisme de centre,
dreta estatal, esquerra estatal, esquerra alternativa,
l'independentisme, etc. A més, l'article incorporava un requadre
titulat El vot nacionalista a Mallorca. Eleccions autonòmiques (1995-1999)
que resumia els resultats del PSM, UM i ERC. D'altra banda,
aquesta diguem-ne classificació era la mateixa que havia
utilitzat ja el 1995 (vegeu El Miral75, setembre/octubre del 1995).
Aixà mateix, en el recent llibre de sÃntesi El nacionalisme a
Mallorca, editat per Perifèrics a Palma el maig del 2003, i que
hem redactat Bartomeu Carrió i jo mateix, dedicam una certa
atenció a UM a partir del V congrés (1992), on aquest partit es
declarà nacionalista.
De totes maneres, i una vegada demostrada l'obvietat de l'existència
d'una dreta (més aviat centredreta?) i una esquerra (o
centreesquerra?) nacionalista amb el seus propis partits polÃtics,
que el 2003 sumen el 18,6% dels vots a Mallorca, resulta més difÃcil
ponderar la presència d'elements nacionalistes al si del PSIB-PSOE,
del PP i, fins i tot d'EU i d'Els Verds. En la meva opinió,
aquesta influència era especialment evident en aquests darrers
comicis en el primer dels casos, i això podria explicar, si bé
només en part, els mals resultats de l'esquerra nacionalista.
Deixant de banda les lamentables polèmiques entre els mateixos
partits nacionalistes, aixà com un cert fatalisme que oblida la
intensitat de l'espanyolització ideològica forçada dels
mallorquins, un dels eixos de debat bà sic hauria d'esser per què
no ha crescut el nacionalisme a Mallorca. El professor Miroslav
Hroch ha teoritzat tres fases en els moviments nacionalistes, que
van des del renaixement cultural a l'agitació polÃtica i la
incorporació de les masses. Resulta evident que no s'ha arribat
a aquesta tercera fase. Potser la creació d'una mena de Bloc
Nacionalista facilitaria un cert avenç? O implicaria la desfeta
del que s'ha aconseguit fins ara a causa de la força de
l'oposició dreta/esquerra?
|