El PSM opina. 05/07/2003

Marcant el territori

L'entrada del nou govern no ha pogut ser més apoteòsica. I no ho dic pels dies de fastos on les abraçades escarrenianes se saltejaven amb l'ullet perspicaç de l'expresident Canyelles, les allisades de pèl del president d'un dels gremis turístics, el de les agències de viatge, o la sempre paradoxal aparició del Sr. Miquel Vicens, no voldria errar el nom, president del Foment de Turisme que, casualment o per persistència de gotera, parla sempre en espanyol, tret de quan n'Antoni Mir, el president de l'Obra Cultural Balear, en nom de no sé quina societat civil il·lustrada, el convida a alguns dels seus hapenings a fer una al·locució, per no dir una exaltació de l'ús quotidià de la llengua catalana.

No, no ho dic per això ni per aquest vaivé continu, gairebé impertinent, de dades sobre si aquest any vindran més turistes o menys (les estadístiques d'entrades, segons s'informava el primer de juliol eren més afalagadores que el del mateix dia de l'any passat) i si el mèrit del fet que en vénguin més és cosa ja d'aquest arc de Sant Marti benefactor que tot Europa ha pogut divisar i que ha tengut com a epicentre les cervelleres benpensants dels nous inquilins del Consolat de la Mar. Tanmateix, deixau-m'ho dir, dins aquest ball de xifres, com el termòmetre oscil·lant que posen a un malalt i que fa albirar esperances, hi ha contínuament símbols de contradicció, ja que el mateix dia s'informa també que els turistes que vénen, en més quantitat per si no ens havia quedat clar, resulta que duen les butxaques més escurades que mai i que gasten molt poc, tant aquí com a Eivissa i això es culpa, segons deien, de les vendes a tot inclòs -modalitat que jo sàpiga no varen imposar els del Pacte de Progrés, sinó que deuen ser estratègies comercials dels propis hotelers. Ho dic perquè en José María Rodríguez ja ha començat a marcar el territori i ha dit una frase lapidària que dissortadament no serà paper banyat. No perjudicaran cap funcionari per no saber català, ha dit, si fa no fa, l'emèrit cavaller. I ha romàs tan ample, com qualsevol gegant de rondalla després d'haver devorat set coves d'enciam. Poc importa si el perjudicat és un administrat a qui es nega el dret constitucional i estatutari d'expressar-se en la seva pròpia llengua. Perquè per a la gent del PP està més que vist que parlar en català no deu ser ben bé un dret, sinó més aviat com un esplai del cos que pot exercitar-se en la més recòndita intimitat. Han estat, les paraules de Rodríguez, un signe inequívoc de marcar el territori, les dues o tres gotetes que, tot aixecant la poteta, ha dipositat sobre el fenàs.

Dins el PP, especialment en els que podem anomenar «joves valors», es pot observar -ho he sentit aquesta mateixa setmana en novells inquilins de Cort- una tendència, que ells sens dubte deuen qualificar de natural, de persones que accedeixen a càrrecs públics de primera magnitud i d'una presència mediàtica important, que no saben expressar-se o no s'hi expressen mai, que deuen ser epistemològicament equivalents, en català. I ja que aquest article té un ritme de dècima desbaratada deixau-me contar una anècdota que m'ha passat aquesta setmana mateixa. Vaig rebre una telefonada d'una operadora de telèfons, Tele-2, si mal no m'erro (val a dir que s'hauria de regular la intromissió de predicadors de bones noves i de saldos en general dins la intimitat de la llar; mentre això no es reguli haurem de patir cridades a l'hora de fer horeta). Bé, idò, aquesta gent que sempre pronuncia malament el meu llinatge fent-lo un vocable pla en comptes d'agut, va dissuadir-me de la lascívia de l'hora sexta amb una proposició de no sé quina oferta del preu de la trucada. Al principi, com que t'amollen la lletania com un lloro -deu ser la tècnica comercial- no va passar res de l'altre món. Però de seguida que vaig demanar clarícies i em vaig interessar pel producte vaig veure que la incomunicació entre jo i la, fins al moment, amable interlocutora era més que evident. No m'entenia. Fins que ho va fer explícit i jo li vaig respondre que jo només acostumava a parlar català i que si em volien vendre un producte la mínima cortesia que podien tenir era fer-ho a través d'una interlocutora que m'entengués. El diàleg s'acabà bruscament, la damisel·la es va sentir ofesa i va penjar de mala manera, amb un rampell de ràbia a la punta dels dits. Deu ser més rar que un cavall verd, degué pensar. Vist el panorama, i ho dic amb tota la pena del món, com a cavalls verds no sé si ho som, però estranys sí. I el que és pitjor, estranys dins la nostra terra.