Uns serveis municipals de molt dubtosa respectuositat
Darrera setmana de maig, arran de migdia. Al bus nĂşmero 15,
la mĂ quina d'introduir-hi la targeta ciutadana fa el molest pit-pit-pit
en indicació puntual que qualque cosa no funciona bé. Repetesc
l'operació amb idèntic resultat. El conductor li fa la prova
dels nous i res. Hi ha cinc euros i mig de romanent, però no
pitufa. Em diu que he d'anar al banc, que m'ho solventaran. El
banc Ă©s La Caixa. Hi vaig. Un empleat pren nota, li talla un
cornalĂł amb unes tisores, li posa un encuny i em diu que hi
torni després de 15 dies. Passat el temps indicat i una miqueta
més, torn al banc. El mateix empleat em diu que, com que aquella
targeta havia estat expedida per les oficines de Cort, també era
l'Ajuntament el qui m'havia de solucionar el problema directament.
Però que no importava pujĂ s a Ciutat, que aquĂ, al Coll d'en
Rabassa havien oberta una oficina municipal, una UIAP, que m'ho
arreglaria, ben segur. Hi vaig tot seguit. Una senyoreta atenta
m'explica que, per això, he de comparèixer a les oficines
municipals de la plaça de Santa Eulà lia. A la pregunta de què
arreglaven allà , en vista de l'èxit, em contestà que el que
feien era únicament això: informar. Oficina gran. Gran església
i pocs perdons. Però: local gran i maco llogat a una de les famĂlies
pro PP més actives de la zona, que per aquà tot se sap. Vaig a
la plaça de Santa Eulà lia i després d'esperar quasi una hora
em diuen que bé, que hi torni d'aquà a 15 dies, que m'ho
tendran enllestit. A finals de juliol vaig a cercar la targeta
dels oremus. I calor. Molta gent, com a dues dotzenes. Agaf nĂşmero
a l'expedidor. Tenc 32 persones davant. I bascota, molta calor.
L'aire condicionat deu estar espanyat, pens. M'acost al taulell
d'«Objectes trobats», on dos funcionaris esperen beatĂfics que
qualcĂş que hagi perdut cosa s'hi acosti. Tenc la sensaciĂł que,
arran del dit taulell, hi fa més fresqueta. M'hi arramb.
Efectivament, l'aire condicionat del taulell d'OT funciona a la
perfecciĂł i hi fa un estar de reis, allĂ a la vora. Al punt, un
agent de P.M. de pèl gris, de bigoti gris, de mirada grisa,
uniformat però sense la gorra em diu, m'ordena que em faci dues
passes cap a la calor. A la pregunta de per què, resulta ser:
per evitar embussos i interferències al dit taulell d'OT, on ni
una rata s'hi acosta, almanco en tot el temps que jo hi som.
Obeesc. Som molt disciplinat, jo, quasi sempre. Quan ja fa mitja
hora passada que estic allĂ dret, les meves cames comencen a
demanar auxili. Ni un banc. Ni una cadira. Joves, mitjancers i
vells, dones embarassades, tothom dret. Li dic al guĂ rdia gris:
que posats a fer les coses bĂ©, haurĂem de mirar de fer-les-hi
tots, incloent-hi el Consistori. I que, de moment aguantava
bastant dignament, però quan no pogués més, abandonaria la
dignitat i m'asseuria en terra. Ell em mira com el que pensa: jo
com si balles de puntes. A la fi em toca a mi. NĂşmero 63. Jo, jo!
Una funcionà ria que parla castellà però que entén el meu
sineuer, m'entrega l'ansiada targeta ciutadana. A la meva
pregunta de si el saldo que tenia abans havia passat de manera
automà tica a la targeta nova, em contestà que no, que per això
havia de fer una carta al banc explicant el particular, hi havia
d'anar, al banc, havia de fer la reclamaciĂł, que me prendrien
nota, etcètera. Li vaig dir que no, que grà cies, ja havia
perdut temps de sobres darrere «l'eficà cia» bancà ria i
municipal, que considerava que ara la corda ja començava a valer
més que el bou. Eh? Això. Adéu i grà cies.
Quan, just després, vaig arribar a ca nostra i llegir al diari
UH: «Cort quiere mejorar su servicio con las ideas de los
ciudadanos», m'assoliren unes ganes irreprimibles de fer una
enorme, sonora, ben merescuda botifarra.
ť
|