El PSM opina. 01/07/2003

Una falsa esquerra

A partir del fracàs electoral del Pacte, amb la pèrdua de quatre diputats, caldria no tornar a confondre mai més l'esquerra oficial amb l'esquerra real d'un país. Sovint hom tendeix a confondre uns gestors ocasionals (i a vegades uns mals gestors!) elegits en els despatxos de les burocràcies i proposats als electors sense possibilitat d'esborrar el nom d'aquells que ja se sap que ho han fet malament, amb l'esquerra real. Evidentment, considerar «esquerrà» aquell que en la pràctica és criticat pels sectors progressistes de la nostra societat és un greu error.

Una cosa és el bon gestor, el polític honrat (que n'hi ha i molts!) i una altra el pijoprogre sense principis, l'oportunista que es fa d'un partit per cobrar un bon sou, fruir de cotxe oficial i trepitjar moqueta. D'aquest pijoprogre, d'aquell que ha fet malbé l'experiència del Pacte, és del que hem de fugir com qui fuig de la pesta, i mai l'hem de confondre amb l'esquerra real. Es pot dir que, en bona mesura, el fracàs del Govern al qual hem donat suport els més diversos col·lectius socials de les Illes ve donat per l'abundor de tants pijoprogres especialitzats en la mala gestió de la cosa pública, la prepotència del senyoret cínic, la ignorància política, el tracte superb amb els treballadors i treballadores, l'especialització en la persecució i la demonització de la dissidència (cas del sacerdot obrer Jaume Santandreu perseguit per determinats factòtums d'Esquerra Unida; cas del GOB, criticat per demanar els acords signats pels partits del Pacte l'agost de 1999)...

L'esquerra real no és la dels despatxos, la moqueta, el cotxe oficial, la mentida institucional per a amagar renúncies i abandonaments. No. El tèrbol reialme de la pijoprogressia que porta els nostres escriptors als tribunals, que no escolta els sindicats, que criminalitza la dissidència, que utilitza les manifestacions per la pau per a medrar, per a escalar posicions de sofisticat privilegi polític i fruir d'un bon sou emprant, sense vergonya, la lluita desinteressada dels sectors d'esquerra real, no ens interessa gens ni mica. És la murada que s'ha d'ensorrar per a poder bastir, sense vividors del romanço, una autèntica alternativa popular, unitària, versemblant, fortament arrelada en el teixit social de la nostra societat. Gent honrada, unida en el seu esforç amb els lluitadors anònims, però imprescindibles, del món sindical, dels joves i del nacionalisme d'esquerra, de les plataformes per a llibertat d'expressió, per la pau...
Parl de l'autèntica esquerra mallorquina, de tots aquells que donen vida al teixit associatiu de la nostra societat (mestres, associacions de veïns, grups d'esplai, cristians pel socialisme, grups d'esquerra, ONG, ecologistes, moviments alternatius, pagesos, cooperatives, organitzacions juvenils...) i que, ara, han de demanar comptes a les burocràcies que, sovint, vénen idees, lluites i principis pel plat de llenties que ofereix el poder a qui no és coherent amb les idees que, de boca enfora, diu defensar.

Pep Juárez, secretari general de la CGT-Illes, és una d'aquestes persones de l'esquerra real que, amb la seva acurada anàlisi de les causes del fracàs electoral de l'esquerra oficial, ens pot ajudar a no repetir errors, trobar els contactes adients amb el teixit associatiu i resistent de les Illes. Pep Juárez, no cal dir-ho, va ser l'ànima (entre molts d'altres companys i companyes) de les grans mobilitzacions per la pau i contra la guerra a l'Iraq que, posteriorment, PSOE i PCE volgueren vampiritzar.

Diu el secretari general de la CGT: «...el fracàs electoral de les forces progressistes illenques ha estat absolut i sense pal·liatius, i no cal mirar enfora per trobar les causes. (...) S'havia de construir entre tots plegats un nou model de societat, justa i igualitària, i un projecte de país, alternatiu al de la dreta depredadora. Coses que ni s'han fet, i el que és pitjor, ni s'han intentat.

Massa sovint els interessos de les diferents burocràcies han fet impossible projectes comuns, i han anul·lat l'obertura democràtica i la participació de la gent».