Mentides d'estat
És la història del lladre que crida: “Al lladre!â€.
Com creieu que va titular George W. Bush el cèlebre informe
acusatori contra Saddam Hussein, que va presentar el 12 de
setembre del 2002 davant del Consell de Seguretat de les Nacions
Unides? “Una dècada de mentides i de desafiamentsâ€. I
què hi afirmava en desgranar les “proves� Un rosari
de mentides! L’Iraq, deia bà sicament ell, manté uns
vincles estrets amb la xarxa terrorista Al-Qaida i constitueix
una amenaça per a la seguretat dels Estats Units perquè
posseeix “armes de destrucció massiva†(ADM), una
expressió terrorÃfica inventada pels seus assessors de
comunicació.
Tres mesos després de la victòria de les forces dels Estats
Units (i els seus sipais brità nics) a Mesopotà mia, sabem que
aquestes afirmacions, que havÃem posat en dubte, i amb fonament
(1), eren falses. Cada cop queda més clar que l’Administració
nord-americana ha manipulat les informacions sobre les ADM. L’equip
de 1.400 inspectors de l’Iraq Survey Group que dirigeix el
general Dayton encara no ha trobat l’ombra d’indici d’una
prova. I nosaltres comencem a descobrir que, en el mateix moment
en què Bush llançava aquestes acusacions, ja havia rebut els
informes dels seus serveis d’intel·ligència, en què es
demostrava que tot això era fals (2). Segons Jane Harman,
representant demòcrata de Califòrnia, ens trobarÃem davant de
“la maniobra d’intoxicació més gran de la històriaâ€(3).
Per primera vegada els Estats Units es pregunten quines són les
veritables raons d’una guerra, quan el conflicte s’ha
acabat.
En aquesta colossal manipulació, hi ha hagut una oficina secreta
al si del Pentà gon, l’Oficina de Plans Especials (Office of
Special Plans, OSP), que ha exercit un paper capital. Segons
Seymour M. Hersh, en un article publicat pel New Yorker (4), el 6
de maig del 2003, Paul Wolfowitz, número dos del Departament de
Defensa, va crear l’OSP després de l’11 de setembre
del 2001. Aquesta oficina, dirigida per un “falcóâ€
convençut, Abram Shulski, té com a missió l’anà lisi de
les dades recollides per les diferents agències d’informació
(CIA, DIA, NSA), a fi d’establir unes sÃntesis i trametre-les
al Govern. L’OSP, refiant-se d’uns testimonis d’exiliats
pròxims al Congrés Nacional Iraquià (organització finançada
pel Pentà gon) i del seu president, el controvertit Ahmed Xalabi,
hauria exagerat molt l’amenaça de les armes de destrucció
massiva i també els vincles entre Saddam Hussein i Al-Qaida.
Escandalitzats per les manipulacions i expressant-se sota el nom
de Veteran Intelligence Proffessionals for Sanity, un grup anònim
d’antics experts de la CIA i del Departament d’Estat
afirmava el 29 de maig, en un informe dirigit al president Bush,
que en el passat, les informacions “ja s’havien
falsificat per raons polÃtiques, però mai d’una manera tan
sistemà tica per enganyar els nostres representats elegits a fi
d'autoritzar una guerraâ€(5).
El mateix Collin Powell va ser manipulat. I aixà s’hi juga
el seu futur polÃtic. Ell hauria fet front a les pressions de la
Casa Blanca i del Pentà gon a l’hora de difondre les
informacions més discutibles. Abans del seu famós discurs del 5
de febrer del 2003 davant del Consell de Seguretat, Powell primer
va voler llegir l’esborrany preparat per Lewis Libby,
director del gabinet del vicepresident Richard Cheney. Contenia
unes informacions tan dubtoses que sembla que Powell es va
enfurismar, va llençar els fulls per terra i va exclamar: “Això
no ho llegeixo. És una m... (6)â€. A la fi, el secretari d’Estat
va exigir que George Tenet, director de la CIA, s’assegués
en un lloc ben vistent al seu darrere, el 5 de febrer, i compartÃs
la responsabilitat del que es deia allÃ.
En una entrevista a la revista Vanity Fair, publicada el 30 de
maig, Wolfowitz va reconèixer la mentida d’Estat. Va
confessar que s’havia pres la decisió d’avançar l’amenaça
de les ADM per justificar una guerra preventiva contra l’Iraq
“per raons burocrà tiquesâ€. “Ens vam posar d’acord
en un punt —va precisar—, les armes de destrucció
massiva, perquè era l’únic argument en què tothom podia
estar d’acord (7)â€.
Aixà doncs, el president dels Estats Units va mentir. En la seva
desesperada recerca d’un casus belli per eludir les Nacions
Unides i aplegar en el seu projecte de conquesta de l’Iraq
alguns còmplices (el Regne Unit, Espanya), Bush no va dubtar d’empescar-se
una de les mentides d’estat de més envergadura.
I no va pas ser ell sol. Davant de la Cambra dels Comuns de
Londres, el 24 de setembre de 2002, el seu aliat, Anthony Blair,
primer ministre brità nic, declarava: “L’Iraq posseeix
armes quÃmiques i biològiques. [...] Pot desplegar els seus mÃssils
en 45 minutsâ€. A la seva intervenció davant del Consell de
Seguretat de les Nacions Unides, el 5 de febrer passat, Powell
declarava: “Saddam Hussein ha iniciat investigacions sobre
un gran nombre d’agents biològics que provoquen malalties
com ara la gangrena gasosa, la pesta, el tifus, el còlera, la
verola i la febre hemorrà gicaâ€. “Creiem que Saddam
Hussein ha reconstituït, efectivament, armes nuclearsâ€,
mantenia finalment el vicepresident Cheney el març del 2003 a la
vigÃlia de la guerra (8).
ARMES D’INTOXICACIÓ MASSIVA
Mentides d’estat
El president Bush va recalcar les mateixes acusacions en
innombrables declaracions. En un discurs difós per rà dio a la
nació americana, el 8 de febrer del 2003, va arribar fins i tot
a presentar aquests detalls: “L’Iraq ha enviat experts
en explosius i en fabricació de documentació falsa a treballar
amb Al-Qaida. Ha ofert aixà mateix a Al-Qaida formació en el
camp de les armes biològiques i quÃmiques. En diverses ocasions
a la fi dels anys noranta es va enviar a l’Iraq un agent d’Al-Qaida
perquè ajudés Bagdad a aconseguir metzines i gasosâ€.
Totes aquestes denúncies, adoptades i amplificades pels
principals mitjans de comunicació bel·licistes transformats en
òrgans de propaganda, les van anar repetint ad nauseam les
cadenes de televisió Fox News, CNN i MSNC, la cadena de rà dio
Clear Channel (1.225 emissores als EUA) i fins i tot prestigiosos
diaris com el Washington Post o el Wall Street Journal. Arreu del
món, aquestes acusacions falses han constituït el principal
argument de tots els bel·licistes. A França, per exemple, les
van adoptar sense cap mena de vergonya personalitats com ara
Pierre Lelouche, Bernard Kouchner, Yves Roucaute, Pascal
Bruckner, Guy Millière, André Glucksman, Alain Finkelkraut,
Pierre Rogoulot, etcètera (9).
També van repetir les acusacions tots els aliats de Bush, començant
pel més entregat de tots, José Maria Aznar, president del
Govern espanyol, el qual, a les Corts de Madrid, el 5 de febrer
del 2003, assegurava: “Tots sabem que Saddam Hussein
posseeix armes de destrucció massiva. [...] També sabem tots
que disposa d’armes quÃmiquesâ€(10). Uns dies abans, el
30 de gener, complint amb un encà rrec que li havia fet Bush,
Aznar va redactar una declaració de suport als Estats Units, la
Carta dels Vuit, signada, entre d’altres, per Blair, Silvio
Berlusconi i Vaclav Havel. Allà afirmaven: “El règim
iraquià i les seves armes de destrucció massiva representen una
amenaça per a la seguretat mundialâ€.
AixÃ, durant més de sis mesos, per justificar una guerra
preventiva que no volien ni les Nacions Unides ni l’opinió
pública mundial, una veritable mà quina de propaganda i d’intoxicació,
sota la direcció de la secta doctrinà ria de l’entorn de
Bush, va escampar aquestes mentides d’estat amb un
desvergonyiment propi dels règims més odiats del segle xx.
S’inscriuen en la llarga tradició de mentides d’estat
que marca la història dels Estats Units. Una de les més
sinistres afecta la destrucció del cuirassat americà Maine a la
badia de l’Havana el 1898, que va servir de pretext a l’entrada
en guerra dels Estats Units contra Espanya i a l’annexió de
Cuba, Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam.
El vespre del 15 de febrer del 1898, cap a les 21 h 40 min, el
Maine va ser en efecte vÃctima d’una violenta explosió. El
vaixell es va enfonsar a la rada de l’Havana i hi van morir
260 homes. Tot seguit, la premsa popular va acusar els espanyols
d’haver col·locat una mina sota del buc de la nau i denunciÃ
la seva barbà rie, els seus “camps de la mort†i fins i
tot la seva prà ctica de l’antropofà gia.
Dos empresaris del ram de la premsa entrarien en competència
aleshores a la recerca del sensacionalisme: Joseph Pulitzer, del
World, i sobretot William Randolph Hearst, del New York Journal.
Aquesta campanya va rebre el suport interessat d’homes de
negocis dels EUA, que havien invertit molt a Cuba i somiaven de
foragitar-ne Espanya. Però el públic no hi mostrà cap interès.
Els periodistes tampoc, per cert. El març del 1898, el dibuixant
del New York Journal, Frederick Remington, escrivia des de l’Havana
al seu cap: “Aquà no hi ha guerra, demano que em deixin
tornarâ€. Hearst li va enviar com a resposta aquest telegrama:
“Quedi-s’hi. Proporcioni els dibuixos, que jo li
proporciono la guerraâ€. Aleshores es va produir l’explosió
del Maine. Hearst va muntar una campanya violenta, tal com es veu
a Citizen Kane, la pel·lÃcula d’Orson Welles (1941).
Durant unes quantes setmanes, dia rere dia, va dedicar moltes pà gines
dels seus diaris a l’assumpte del Maine i va reclamar venjança
repetint incansablement: Remember the Maine! In Hell with Spain (“Recordeu
el Maine! Espanya a l’infern!â€). Tots els altres diaris
van seguir. La difusió del New York Journal va passar de 30.000
exemplars a 400.000, i després va superar regularment el milió!
L’opinió pública estava encesa. L’ambient va
esdevenir al·lucinant. Pressionat per totes bandes, el president
William McKinley va declarar la guerra a Madrid el 25 d’abril
del 1898. Tretze anys més tard, el 1911, una comissió d’investigació
sobre la destrucció del Maine determinava que s’havia produït
una explosió accidental a la sala de mà quines (11).
Manipulacions d’esperits
El 1960, en plena guerra freda, la Central Intelligence Agency (CIA)
va difondre entre alguns periodistes uns “documents
confidencials†que demostraven que els soviètics estaven a
punt de guanyar la cursa armamentÃstica. Tot seguit, els
principals mitjans de comunicació van començar a exercir pressió
sobre els candidats a la presidència i a reclamar a crits un
augment substancial dels crèdits de defensa. John F. Kennedy,
assetjat, va prometre invertir milers de milions de dòlars en la
reactivació del programa de construcció de mÃssils balÃstics
de creuer (the missile gap). Això era el que desitjava no
solament la CIA, sinó tot el complex militar i industrial. Un
cop elegit i votat el programa, Kennedy descobriria que la
superioritat militar dels Estats Units enfront de la Unió Soviètica
era aclaparadora.
El 1964, es va tractar de dos destructors que havien estat
atacats al golf de Tonkin per uns torpedes nord-vietnamites. De
seguida, la televisió i la premsa ho van convertir en una qüestió
nacional. Van clamar contra la humiliació. Reclamaren represà lies.
El president Lyndon B. Johnson va prendre els atacs com a pretext
per llançar bombardeigs de represà lia contra el Vietnam del
Nord. Va demanar al Congrés una resolució que li havia de
permetre, arran dels fets, comprometre-hi l’exèrcit dels
Estats Units. La guerra del Vietnam començava aixà el que no s’acabaria
—amb derrota— fins el 1975. Més tard es va saber, per
boca dels qui tripulaven els dos destructors, que l’atac del
golf de Tonkin havia estat una pura invenció.
La mateixa panorà mica amb el president Ronald Reagan. El 1985 va
decretar tot d’una “l’urgència nacional†per
raó de l’“amenaça nicaragüenca†que
representaven els sandinistes al poder a Managua, tot i que
havien estat elegits democrà ticament el novembre del 1984 i
respectaven tant les llibertats polÃtiques com la llibertat d’expressió.
“Nicaragua —afirmava tanmateix Reagan— és a dos
dies en cotxe de Harlingen, Texas. Estem en perill!†El
secretari d’Estat, George Schultz, expressava davant del
Congrés: “Nicaragua és un cà ncer que s’introdueix
amb habilitat dins del nostre territori, aplica les doctrines del
Mein Kampf i amenaça de controlar tot l’hemisferi (12)â€.
Aquestes mentides van justificar l’ajut massiu a la
guerrilla antisandinista, la Contra, i van desembocar en l’escà ndol
de l’Irangate.
No ens estendrem pas en les mentides de la guerra del Golf del
1991, prou analitzades (13) i que queden en els records com a
paradigmes de la intoxicació massiva moderna. Unes informacions
que es repeteixen constantment —com ara: “L’Iraq,
quart exèrcit del mónâ€, “el pillatge a les
incubadores de la maternitat de Kuwaitâ€, “la lÃnia
defensiva inexpugnableâ€, “els atacs quirúrgicsâ€,
“l’eficà cia dels Patriotâ€, etcètera— s’ha
demostrat que eren totalment falses.
Després de la controvertida victòria de Bush a les eleccions
presidencials del novembre del 2000, la manipulació de l’opinió
pública es va convertir en una preocupació bà sica de la nova
Administració. Després dels execrables atemptats de l’11
de setembre del 2001, va passar a ser una veritable obsessió.
Michael K. Deaver, amic de Rumsfeld i especialista en psy-war,
‘guerra psicològica’, resumeix aixà el nou objectiu:
“A partir d’ara, s’ha de concebre l’estratègia
militar en funció de la cobertura televisiva, [ja que] si teniu
al costat l’opinió pública, res no se us resistirà ; sense
aquesta, el poder és impotentâ€.
Des del començament de la guerra contra l’Afganistan, es
van crear a Islamabad, Londres i Washington els Centres d’Informació
sobre la Coalició. Aquestes autèntiques oficines de propaganda
van estar concebudes per Karen Hugues, assessora sobre mitjans de
comunicació de Bush, i sobretot per Alister Campbell, el poderós
guru de Blair en tot el que té relació amb la imatge polÃtica.
Un portaveu de la Casa Blanca explicava aixà la seva funció:
“Les cadenes difonen contÃnuament informacions, 24 hores
sobre 24; doncs bé, aquests centres els proporcionaran
informacions 24 hores al dia, cada dia†(14).
El 20 de febrer del 2002, el New York Times descobria el projecte
més astorador en el camp de la manipulació de les ments. Per
tirar endavant “guerra de la informacióâ€, el Pentà gon,
obeint unes consignes de Rumsfeld i de Douglas Feith,
subsecretari d’Estat per a la Defensa, va crear en secret i
va posar sota la direcció d’un general de l’exèrcit
de l’aire, Simon Worden, una misteriosa Oficina d’Influència
Estratègica (OIE), amb la missió de difondre falses
informacions al servei de la causa dels Estats Units. L’OIE
tenia autorització per practicar la desinformació, sobretot pel
que fa als mitjans de comunicació estrangers. El diari novaiorquès
precisava que l’OIE havia signat un contracte de 100.000 dòlars
mensuals amb un gabinet de comunicacions, el Rendon Group, al
qual ja havien contractat el 1990 en la preparació de la guerra
del Golf i que havia fet la declaració falsa de la “infermeraâ€
kuwaitiana que afirmava que havia vist soldats iraquians fent
pillatge a la maternitat de l’hospital de Kuwait i “agafar
els nadons de les incubadores i matar-los sense pietat, llençant-los
per terraâ€(15). Aquest testimoni va resultar decisiu per
convèncer els membres del Congrés perquè votessin a favor de
la guerra.
Oficialment dissolta després de les revelacions de la premsa, l’OIE
va continuar realment en actiu. Com s’explicarien, si no,
algunes de les manipulacions més grolleres de la recent guerra a
l’Iraq? En concret, l’estrepitosa falsedat referent a l’espectacular
alliberament de la soldada Jessica Lynch.
Tots recordem que, a principi de l’abril del 2003, els
principals mitjans de comunicació dels EUA van difondre amb un
impressionant luxe de detalls la seva història. Jessica Lynch
formava part d’un grup de deu soldats nord-americans
capturats per les forces iraquianes. La soldada va caure en una
emboscada el 23 de març, va resistir fins a la fi, disparant
contra els seus atacants fins acabar les municions. La van
apunyalar després i, lligada, la van portar a un hospital en
territori enemic, a Nassiriya. Allà la va colpejar i maltractar
un oficial iraquià . Al cap d’una setmana, van arribar a
alliberar-la unes forces especials transportades amb un helicòpter
en el curs d’una operació sorpresa, precedida de rà fegues
de trets i d’explosions. Tot i la resistència dels
guardians iraquians, els comandos van aconseguir entrar a l’hospital,
agafar Jessica i portar-la a Kuwait amb helicòpter.
Aquell mateix vespre, el president Bush va anunciar a la nació,
des de la Casa Blanca, l’alliberament de Jessica Lynch. Vuit
dies després, el Pentà gon enviava als mitjans de comunicació
una cinta de vÃdeo filmada durant la gesta, amb unes escenes
dignes de les millors pel·lÃcules bèl·liques.
Però el conflicte de l’Iraq es va acabar el 9 d’abril,
i uns quants periodistes —en concret els de Los Angeles
Times, del Toronto Star, d’El PaÃs i de la cadena BBC World—
van anar a Nassiriya per comprovar la versió del Pentà gon sobre
l’alliberament de Jessica. I van quedar perplexos. Segons la
investigació que van fer entre els metges iraquians que havien
cuidat la jove —i confirmada pels metges dels Estats Units
que la van examinar un cop alliberada—, les ferides de
Jessica (una cama i un braç trencats, un turmell dislocat) no
procedien de cap tret d’arma de foc sinó que les havia
provocat l’accident que va tenir el camió amb què viatjava...
Tampoc no havia estat maltractada. Al contrari, els metges havien
fet tot el que havien pogut per curar-la: “Havia perdut
molta sang —va explicar el doctor Saad Abdul Razak—, i
li vam haver de fer una transfusió. Sort que alguns membres de
la meva famÃlia són del mateix grup sanguini que ella: 0
positiu. I vam poder obtenir prou sang. Quan va arribar aquÃ, el
pols li anava a 140. Considero que li vam salvar la vida†(16).
Arriscant-se de manera exagerada, aquests metges van intentar
contactar amb l’exèrcit dels Estats Units per tornar-los
Jessica. Dos dies abans de la intervenció dels comandos
especials, fins i tot havien portat amb ambulà ncia la seva
pacient prop de les lÃnies nord-americanes. Però allà els
soldats van obrir foc contra ells i van estar a punt de matar la
seva pròpia heroïna.
L’arribada abans de l’alba, el 2 d’abril, dels
comandos especials equipats amb una impressionat panòplia d’armes
sofisticades, va sorprendre el personal de l’hospital. Feia
dos dies que els metges havien informat les forces nord-americanes
que l’exèrcit iraquià s’havia retirat i que Jessica
els esperava.
El doctor Anmar Ouday explicava els esdeveniments a John Kampfner
de la BBC: “Allò semblava una pel·lÃcula de Hollywood. No
hi havia cap soldat iraquià , però les forces especials nord-americanes
utilitzaven les seves armes. Disparaven a tort i a dret i s’anaven
sentint explosions. Cridaven: “Vinga! Vinga! Vinga!†L’atac
contra l’hospital va ser una mena d’espectacle o una
pel·lÃcula d’acció de Sylvester Stalloneâ€(17).
Va gravar aquelles escenes, amb una cà mera amb visió nocturna,
un exajudant de Ridley Scott en la pel·lÃcula La caiguda del
falcó negre (2001). Segons Robert Scheer, de Los Angeles Times,
es van enviar immediatament les imatges, per al muntatge, al
comandament central de l’exèrcit dels EUA, a Qatar i, un
cop supervisades pel Pentà gon, es van difondre a tot el món (18).
La història de l’alliberament de Jessica Lynch restarà en
els annals de la propaganda de guerra. Als Estats Units, ben
segur que es considerarà com el moment més heroic d’aquest
conflicte. Encara que s’hagi demostrat que es tracta d’una
invenció tan falsa com la de les “armes de destrucció
massiva†en possessió de Saddam Hussein o la dels vincles
existents entre el règim iraquià i Al-Qaida.
Embriagats de poder, Bush i el seu entorn van enganyar els
ciutadans dels Estats Units i l’opinió pública mundial.
Les seves mentides constitueixen, segons el professor Paul
Krugman: “El pitjor escà ndol de la història polÃtica dels
EUA, pitjor que el Watergate i pitjor que l’Irangate†(19).
(1) Vegeu “De la guerre perpétuelleâ€. A: Le Monde
diplomatique, març de 2003.
(2) Cf. International Herald Tribune, 14 de juny de 2003, i El PaÃs,
Madrid, 1 i 10 de juny de 2003.
(3) Libération, ParÃs, 28 de maig de 2003.
(4)
(5)
(6) Cf. International Herald Tribune, 5 de juny de 2003.
(7)
(8) Time, 9 de juny de 2003
(9) Cf. Le Monde, 10 i 20 de març de 2003; Le Figaro, 15 de
febrer de 2003. Vegeu aixà mateix Anna Bitton, “Çils
avaient soutenu la guerre de Bushâ€. A: Marianne, 9 de juny
de 2003. Ara que ha quedat al descobert la mentida, sorprèn el
silenci d’aquestes personalitats...
(10) El PaÃs, 4 de juny de 2003.
(11) .
(12) Vegeu l’entrevista amb Noam Chomsky. A: Télerama, 7 de
maig de 2003.
(13) Vegeu, en concret, La Tyrannie de la communication,. ParÃs:
Gallimard, col. Çfolio actuel, núm. 92, 2001.
(14) The Washington Post, 1 de novembre de 2001.
(15) Aquesta falsa infermera era la filla de l’ambaixador de
Kuwait a Washington i va concebre i redactar el seu fals
testimoni Michael K. Deaver, exassessor en comunicacions del
president Reagan, per al gabinet Rendom Group.
(16) El PaÃs, 7 de maig de 2003.
(17) BBC, Londres, 18 de maig de 2003:
(18) Los Angeles Times, 20 de maig de 2003. Consulteu també:
(19) The New York Times, 4 de juny de 2003.
|