"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 15/07/2003

Mentides d'estat

És la història del lladre que crida: “Al lladre!”. Com creieu que va titular George W. Bush el cèlebre informe acusatori contra Saddam Hussein, que va presentar el 12 de setembre del 2002 davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides? “Una dècada de mentides i de desafiaments”. I què hi afirmava en desgranar les “proves”? Un rosari de mentides! L’Iraq, deia bàsicament ell, manté uns vincles estrets amb la xarxa terrorista Al-Qaida i constitueix una amenaça per a la seguretat dels Estats Units perquè posseeix “armes de destrucció massiva” (ADM), una expressió terrorífica inventada pels seus assessors de comunicació.

Tres mesos després de la victòria de les forces dels Estats Units (i els seus sipais britànics) a Mesopotàmia, sabem que aquestes afirmacions, que havíem posat en dubte, i amb fonament (1), eren falses. Cada cop queda més clar que l’Administració nord-americana ha manipulat les informacions sobre les ADM. L’equip de 1.400 inspectors de l’Iraq Survey Group que dirigeix el general Dayton encara no ha trobat l’ombra d’indici d’una prova. I nosaltres comencem a descobrir que, en el mateix moment en què Bush llançava aquestes acusacions, ja havia rebut els informes dels seus serveis d’intel·ligència, en què es demostrava que tot això era fals (2). Segons Jane Harman, representant demòcrata de Califòrnia, ens trobaríem davant de “la maniobra d’intoxicació més gran de la història”(3). Per primera vegada els Estats Units es pregunten quines són les veritables raons d’una guerra, quan el conflicte s’ha acabat.

En aquesta colossal manipulació, hi ha hagut una oficina secreta al si del Pentàgon, l’Oficina de Plans Especials (Office of Special Plans, OSP), que ha exercit un paper capital. Segons Seymour M. Hersh, en un article publicat pel New Yorker (4), el 6 de maig del 2003, Paul Wolfowitz, número dos del Departament de Defensa, va crear l’OSP després de l’11 de setembre del 2001. Aquesta oficina, dirigida per un “falcó” convençut, Abram Shulski, té com a missió l’anàlisi de les dades recollides per les diferents agències d’informació (CIA, DIA, NSA), a fi d’establir unes síntesis i trametre-les al Govern. L’OSP, refiant-se d’uns testimonis d’exiliats pròxims al Congrés Nacional Iraquià (organització finançada pel Pentàgon) i del seu president, el controvertit Ahmed Xalabi, hauria exagerat molt l’amenaça de les armes de destrucció massiva i també els vincles entre Saddam Hussein i Al-Qaida.

Escandalitzats per les manipulacions i expressant-se sota el nom de Veteran Intelligence Proffessionals for Sanity, un grup anònim d’antics experts de la CIA i del Departament d’Estat afirmava el 29 de maig, en un informe dirigit al president Bush, que en el passat, les informacions “ja s’havien falsificat per raons polítiques, però mai d’una manera tan sistemàtica per enganyar els nostres representats elegits a fi d'autoritzar una guerra”(5).

El mateix Collin Powell va ser manipulat. I així s’hi juga el seu futur polític. Ell hauria fet front a les pressions de la Casa Blanca i del Pentàgon a l’hora de difondre les informacions més discutibles. Abans del seu famós discurs del 5 de febrer del 2003 davant del Consell de Seguretat, Powell primer va voler llegir l’esborrany preparat per Lewis Libby, director del gabinet del vicepresident Richard Cheney. Contenia unes informacions tan dubtoses que sembla que Powell es va enfurismar, va llençar els fulls per terra i va exclamar: “Això no ho llegeixo. És una m... (6)”. A la fi, el secretari d’Estat va exigir que George Tenet, director de la CIA, s’assegués en un lloc ben vistent al seu darrere, el 5 de febrer, i compartís la responsabilitat del que es deia allí.

En una entrevista a la revista Vanity Fair, publicada el 30 de maig, Wolfowitz va reconèixer la mentida d’Estat. Va confessar que s’havia pres la decisió d’avançar l’amenaça de les ADM per justificar una guerra preventiva contra l’Iraq “per raons burocràtiques”. “Ens vam posar d’acord en un punt —va precisar—, les armes de destrucció massiva, perquè era l’únic argument en què tothom podia estar d’acord (7)”.

Així doncs, el president dels Estats Units va mentir. En la seva desesperada recerca d’un casus belli per eludir les Nacions Unides i aplegar en el seu projecte de conquesta de l’Iraq alguns còmplices (el Regne Unit, Espanya), Bush no va dubtar d’empescar-se una de les mentides d’estat de més envergadura.

I no va pas ser ell sol. Davant de la Cambra dels Comuns de Londres, el 24 de setembre de 2002, el seu aliat, Anthony Blair, primer ministre britànic, declarava: “L’Iraq posseeix armes químiques i biològiques. [...] Pot desplegar els seus míssils en 45 minuts”. A la seva intervenció davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, el 5 de febrer passat, Powell declarava: “Saddam Hussein ha iniciat investigacions sobre un gran nombre d’agents biològics que provoquen malalties com ara la gangrena gasosa, la pesta, el tifus, el còlera, la verola i la febre hemorràgica”. “Creiem que Saddam Hussein ha reconstituït, efectivament, armes nuclears”, mantenia finalment el vicepresident Cheney el març del 2003 a la vigília de la guerra (8).

ARMES D’INTOXICACIÓ MASSIVA

Mentides d’estat

El president Bush va recalcar les mateixes acusacions en innombrables declaracions. En un discurs difós per ràdio a la nació americana, el 8 de febrer del 2003, va arribar fins i tot a presentar aquests detalls: “L’Iraq ha enviat experts en explosius i en fabricació de documentació falsa a treballar amb Al-Qaida. Ha ofert així mateix a Al-Qaida formació en el camp de les armes biològiques i químiques. En diverses ocasions a la fi dels anys noranta es va enviar a l’Iraq un agent d’Al-Qaida perquè ajudés Bagdad a aconseguir metzines i gasos”.

Totes aquestes denúncies, adoptades i amplificades pels principals mitjans de comunicació bel·licistes transformats en òrgans de propaganda, les van anar repetint ad nauseam les cadenes de televisió Fox News, CNN i MSNC, la cadena de ràdio Clear Channel (1.225 emissores als EUA) i fins i tot prestigiosos diaris com el Washington Post o el Wall Street Journal. Arreu del món, aquestes acusacions falses han constituït el principal argument de tots els bel·licistes. A França, per exemple, les van adoptar sense cap mena de vergonya personalitats com ara Pierre Lelouche, Bernard Kouchner, Yves Roucaute, Pascal Bruckner, Guy Millière, André Glucksman, Alain Finkelkraut, Pierre Rogoulot, etcètera (9).

També van repetir les acusacions tots els aliats de Bush, començant pel més entregat de tots, José Maria Aznar, president del Govern espanyol, el qual, a les Corts de Madrid, el 5 de febrer del 2003, assegurava: “Tots sabem que Saddam Hussein posseeix armes de destrucció massiva. [...] També sabem tots que disposa d’armes químiques”(10). Uns dies abans, el 30 de gener, complint amb un encàrrec que li havia fet Bush, Aznar va redactar una declaració de suport als Estats Units, la Carta dels Vuit, signada, entre d’altres, per Blair, Silvio Berlusconi i Vaclav Havel. Allí afirmaven: “El règim iraquià i les seves armes de destrucció massiva representen una amenaça per a la seguretat mundial”.

Així, durant més de sis mesos, per justificar una guerra preventiva que no volien ni les Nacions Unides ni l’opinió pública mundial, una veritable màquina de propaganda i d’intoxicació, sota la direcció de la secta doctrinària de l’entorn de Bush, va escampar aquestes mentides d’estat amb un desvergonyiment propi dels règims més odiats del segle xx.

S’inscriuen en la llarga tradició de mentides d’estat que marca la història dels Estats Units. Una de les més sinistres afecta la destrucció del cuirassat americà Maine a la badia de l’Havana el 1898, que va servir de pretext a l’entrada en guerra dels Estats Units contra Espanya i a l’annexió de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam.

El vespre del 15 de febrer del 1898, cap a les 21 h 40 min, el Maine va ser en efecte víctima d’una violenta explosió. El vaixell es va enfonsar a la rada de l’Havana i hi van morir 260 homes. Tot seguit, la premsa popular va acusar els espanyols d’haver col·locat una mina sota del buc de la nau i denuncià la seva barbàrie, els seus “camps de la mort” i fins i tot la seva pràctica de l’antropofàgia.

Dos empresaris del ram de la premsa entrarien en competència aleshores a la recerca del sensacionalisme: Joseph Pulitzer, del World, i sobretot William Randolph Hearst, del New York Journal. Aquesta campanya va rebre el suport interessat d’homes de negocis dels EUA, que havien invertit molt a Cuba i somiaven de foragitar-ne Espanya. Però el públic no hi mostrà cap interès. Els periodistes tampoc, per cert. El març del 1898, el dibuixant del New York Journal, Frederick Remington, escrivia des de l’Havana al seu cap: “Aquí no hi ha guerra, demano que em deixin tornar”. Hearst li va enviar com a resposta aquest telegrama: “Quedi-s’hi. Proporcioni els dibuixos, que jo li proporciono la guerra”. Aleshores es va produir l’explosió del Maine. Hearst va muntar una campanya violenta, tal com es veu a Citizen Kane, la pel·lícula d’Orson Welles (1941).

Durant unes quantes setmanes, dia rere dia, va dedicar moltes pàgines dels seus diaris a l’assumpte del Maine i va reclamar venjança repetint incansablement: Remember the Maine! In Hell with Spain (“Recordeu el Maine! Espanya a l’infern!”). Tots els altres diaris van seguir. La difusió del New York Journal va passar de 30.000 exemplars a 400.000, i després va superar regularment el milió! L’opinió pública estava encesa. L’ambient va esdevenir al·lucinant. Pressionat per totes bandes, el president William McKinley va declarar la guerra a Madrid el 25 d’abril del 1898. Tretze anys més tard, el 1911, una comissió d’investigació sobre la destrucció del Maine determinava que s’havia produït una explosió accidental a la sala de màquines (11).

Manipulacions d’esperits

El 1960, en plena guerra freda, la Central Intelligence Agency (CIA) va difondre entre alguns periodistes uns “documents confidencials” que demostraven que els soviètics estaven a punt de guanyar la cursa armamentística. Tot seguit, els principals mitjans de comunicació van començar a exercir pressió sobre els candidats a la presidència i a reclamar a crits un augment substancial dels crèdits de defensa. John F. Kennedy, assetjat, va prometre invertir milers de milions de dòlars en la reactivació del programa de construcció de míssils balístics de creuer (the missile gap). Això era el que desitjava no solament la CIA, sinó tot el complex militar i industrial. Un cop elegit i votat el programa, Kennedy descobriria que la superioritat militar dels Estats Units enfront de la Unió Soviètica era aclaparadora.

El 1964, es va tractar de dos destructors que havien estat atacats al golf de Tonkin per uns torpedes nord-vietnamites. De seguida, la televisió i la premsa ho van convertir en una qüestió nacional. Van clamar contra la humiliació. Reclamaren represàlies. El president Lyndon B. Johnson va prendre els atacs com a pretext per llançar bombardeigs de represàlia contra el Vietnam del Nord. Va demanar al Congrés una resolució que li havia de permetre, arran dels fets, comprometre-hi l’exèrcit dels Estats Units. La guerra del Vietnam començava així el que no s’acabaria —amb derrota— fins el 1975. Més tard es va saber, per boca dels qui tripulaven els dos destructors, que l’atac del golf de Tonkin havia estat una pura invenció.

La mateixa panoràmica amb el president Ronald Reagan. El 1985 va decretar tot d’una “l’urgència nacional” per raó de l’“amenaça nicaragüenca” que representaven els sandinistes al poder a Managua, tot i que havien estat elegits democràticament el novembre del 1984 i respectaven tant les llibertats polítiques com la llibertat d’expressió. “Nicaragua —afirmava tanmateix Reagan— és a dos dies en cotxe de Harlingen, Texas. Estem en perill!” El secretari d’Estat, George Schultz, expressava davant del Congrés: “Nicaragua és un càncer que s’introdueix amb habilitat dins del nostre territori, aplica les doctrines del Mein Kampf i amenaça de controlar tot l’hemisferi (12)”. Aquestes mentides van justificar l’ajut massiu a la guerrilla antisandinista, la Contra, i van desembocar en l’escàndol de l’Irangate.

No ens estendrem pas en les mentides de la guerra del Golf del 1991, prou analitzades (13) i que queden en els records com a paradigmes de la intoxicació massiva moderna. Unes informacions que es repeteixen constantment —com ara: “L’Iraq, quart exèrcit del món”, “el pillatge a les incubadores de la maternitat de Kuwait”, “la línia defensiva inexpugnable”, “els atacs quirúrgics”, “l’eficàcia dels Patriot”, etcètera— s’ha demostrat que eren totalment falses.

Després de la controvertida victòria de Bush a les eleccions presidencials del novembre del 2000, la manipulació de l’opinió pública es va convertir en una preocupació bàsica de la nova Administració. Després dels execrables atemptats de l’11 de setembre del 2001, va passar a ser una veritable obsessió. Michael K. Deaver, amic de Rumsfeld i especialista en psy-war, ‘guerra psicològica’, resumeix així el nou objectiu: “A partir d’ara, s’ha de concebre l’estratègia militar en funció de la cobertura televisiva, [ja que] si teniu al costat l’opinió pública, res no se us resistirà; sense aquesta, el poder és impotent”.

Des del començament de la guerra contra l’Afganistan, es van crear a Islamabad, Londres i Washington els Centres d’Informació sobre la Coalició. Aquestes autèntiques oficines de propaganda van estar concebudes per Karen Hugues, assessora sobre mitjans de comunicació de Bush, i sobretot per Alister Campbell, el poderós guru de Blair en tot el que té relació amb la imatge política. Un portaveu de la Casa Blanca explicava així la seva funció: “Les cadenes difonen contínuament informacions, 24 hores sobre 24; doncs bé, aquests centres els proporcionaran informacions 24 hores al dia, cada dia” (14).

El 20 de febrer del 2002, el New York Times descobria el projecte més astorador en el camp de la manipulació de les ments. Per tirar endavant “guerra de la informació”, el Pentàgon, obeint unes consignes de Rumsfeld i de Douglas Feith, subsecretari d’Estat per a la Defensa, va crear en secret i va posar sota la direcció d’un general de l’exèrcit de l’aire, Simon Worden, una misteriosa Oficina d’Influència Estratègica (OIE), amb la missió de difondre falses informacions al servei de la causa dels Estats Units. L’OIE tenia autorització per practicar la desinformació, sobretot pel que fa als mitjans de comunicació estrangers. El diari novaiorquès precisava que l’OIE havia signat un contracte de 100.000 dòlars mensuals amb un gabinet de comunicacions, el Rendon Group, al qual ja havien contractat el 1990 en la preparació de la guerra del Golf i que havia fet la declaració falsa de la “infermera” kuwaitiana que afirmava que havia vist soldats iraquians fent pillatge a la maternitat de l’hospital de Kuwait i “agafar els nadons de les incubadores i matar-los sense pietat, llençant-los per terra”(15). Aquest testimoni va resultar decisiu per convèncer els membres del Congrés perquè votessin a favor de la guerra.

Oficialment dissolta després de les revelacions de la premsa, l’OIE va continuar realment en actiu. Com s’explicarien, si no, algunes de les manipulacions més grolleres de la recent guerra a l’Iraq? En concret, l’estrepitosa falsedat referent a l’espectacular alliberament de la soldada Jessica Lynch.

Tots recordem que, a principi de l’abril del 2003, els principals mitjans de comunicació dels EUA van difondre amb un impressionant luxe de detalls la seva història. Jessica Lynch formava part d’un grup de deu soldats nord-americans capturats per les forces iraquianes. La soldada va caure en una emboscada el 23 de març, va resistir fins a la fi, disparant contra els seus atacants fins acabar les municions. La van apunyalar després i, lligada, la van portar a un hospital en territori enemic, a Nassiriya. Allí la va colpejar i maltractar un oficial iraquià. Al cap d’una setmana, van arribar a alliberar-la unes forces especials transportades amb un helicòpter en el curs d’una operació sorpresa, precedida de ràfegues de trets i d’explosions. Tot i la resistència dels guardians iraquians, els comandos van aconseguir entrar a l’hospital, agafar Jessica i portar-la a Kuwait amb helicòpter.

Aquell mateix vespre, el president Bush va anunciar a la nació, des de la Casa Blanca, l’alliberament de Jessica Lynch. Vuit dies després, el Pentàgon enviava als mitjans de comunicació una cinta de vídeo filmada durant la gesta, amb unes escenes dignes de les millors pel·lícules bèl·liques.

Però el conflicte de l’Iraq es va acabar el 9 d’abril, i uns quants periodistes —en concret els de Los Angeles Times, del Toronto Star, d’El País i de la cadena BBC World— van anar a Nassiriya per comprovar la versió del Pentàgon sobre l’alliberament de Jessica. I van quedar perplexos. Segons la investigació que van fer entre els metges iraquians que havien cuidat la jove —i confirmada pels metges dels Estats Units que la van examinar un cop alliberada—, les ferides de Jessica (una cama i un braç trencats, un turmell dislocat) no procedien de cap tret d’arma de foc sinó que les havia provocat l’accident que va tenir el camió amb què viatjava... Tampoc no havia estat maltractada. Al contrari, els metges havien fet tot el que havien pogut per curar-la: “Havia perdut molta sang —va explicar el doctor Saad Abdul Razak—, i li vam haver de fer una transfusió. Sort que alguns membres de la meva família són del mateix grup sanguini que ella: 0 positiu. I vam poder obtenir prou sang. Quan va arribar aquí, el pols li anava a 140. Considero que li vam salvar la vida” (16).

Arriscant-se de manera exagerada, aquests metges van intentar contactar amb l’exèrcit dels Estats Units per tornar-los Jessica. Dos dies abans de la intervenció dels comandos especials, fins i tot havien portat amb ambulància la seva pacient prop de les línies nord-americanes. Però allí els soldats van obrir foc contra ells i van estar a punt de matar la seva pròpia heroïna.

L’arribada abans de l’alba, el 2 d’abril, dels comandos especials equipats amb una impressionat panòplia d’armes sofisticades, va sorprendre el personal de l’hospital. Feia dos dies que els metges havien informat les forces nord-americanes que l’exèrcit iraquià s’havia retirat i que Jessica els esperava.

El doctor Anmar Ouday explicava els esdeveniments a John Kampfner de la BBC: “Allò semblava una pel·lícula de Hollywood. No hi havia cap soldat iraquià, però les forces especials nord-americanes utilitzaven les seves armes. Disparaven a tort i a dret i s’anaven sentint explosions. Cridaven: “Vinga! Vinga! Vinga!” L’atac contra l’hospital va ser una mena d’espectacle o una pel·lícula d’acció de Sylvester Stallone”(17).

Va gravar aquelles escenes, amb una càmera amb visió nocturna, un exajudant de Ridley Scott en la pel·lícula La caiguda del falcó negre (2001). Segons Robert Scheer, de Los Angeles Times, es van enviar immediatament les imatges, per al muntatge, al comandament central de l’exèrcit dels EUA, a Qatar i, un cop supervisades pel Pentàgon, es van difondre a tot el món (18).

La història de l’alliberament de Jessica Lynch restarà en els annals de la propaganda de guerra. Als Estats Units, ben segur que es considerarà com el moment més heroic d’aquest conflicte. Encara que s’hagi demostrat que es tracta d’una invenció tan falsa com la de les “armes de destrucció massiva” en possessió de Saddam Hussein o la dels vincles existents entre el règim iraquià i Al-Qaida.

Embriagats de poder, Bush i el seu entorn van enganyar els ciutadans dels Estats Units i l’opinió pública mundial. Les seves mentides constitueixen, segons el professor Paul Krugman: “El pitjor escàndol de la història política dels EUA, pitjor que el Watergate i pitjor que l’Irangate” (19).



(1) Vegeu “De la guerre perpétuelle”. A: Le Monde diplomatique, març de 2003.

(2) Cf. International Herald Tribune, 14 de juny de 2003, i El País, Madrid, 1 i 10 de juny de 2003.

(3) Libération, París, 28 de maig de 2003.

(4)

(5)

(6) Cf. International Herald Tribune, 5 de juny de 2003.

(7)

(8) Time, 9 de juny de 2003

(9) Cf. Le Monde, 10 i 20 de març de 2003; Le Figaro, 15 de febrer de 2003. Vegeu així mateix Anna Bitton, “Çils avaient soutenu la guerre de Bush”. A: Marianne, 9 de juny de 2003. Ara que ha quedat al descobert la mentida, sorprèn el silenci d’aquestes personalitats...

(10) El País, 4 de juny de 2003.

(11) .

(12) Vegeu l’entrevista amb Noam Chomsky. A: Télerama, 7 de maig de 2003.

(13) Vegeu, en concret, La Tyrannie de la communication,. París: Gallimard, col. Çfolio actuel, núm. 92, 2001.

(14) The Washington Post, 1 de novembre de 2001.

(15) Aquesta falsa infermera era la filla de l’ambaixador de Kuwait a Washington i va concebre i redactar el seu fals testimoni Michael K. Deaver, exassessor en comunicacions del president Reagan, per al gabinet Rendom Group.

(16) El País, 7 de maig de 2003.

(17) BBC, Londres, 18 de maig de 2003:

(18) Los Angeles Times, 20 de maig de 2003. Consulteu també:

(19) The New York Times, 4 de juny de 2003.






      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: