|
Trenta anys de poesia
Fa uns anys (devia ser pel 2000), l'escriptor Pere Rosselló
Bover que dirigeix una de les millors col·leccions de poesia
dels Països Catalans (la col·lecció "El Turó"),
m'animava a enllestir una petita antologia de la meva poesia. De
bon principi el treball em semblava prou complicat i no em seduïa
gaire, però, a poc a poc vaig mudar d'idea pensant que era una
bona oportunitat per anar revisant els poemaris que havia escrit
i publicat en aquests darrers trenta anys. De bon començament hi
havia una limitació: l'antologia no podia anar més enllà d'uns
cent poemes. Per tant, el llibre no podia incloure tots els
matisos que m'hauria agradat incloure-hi. Cal dir que cap a
finals de l'any 2000 em vaig engrescar de tot cor en aquesta
aventura que a poc a poc em semblà emocionant. Talment fer un
llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar
novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta
anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també
una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han
impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més
estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan
demanava una escriptura de la "paraula viva" lluny de
la falsa retòrica dels exquisits.
En aquesta recerca del que hi pogués haver de "paraula viva"
en els meus poemaris, els he repassat tots. Vaig començar pels
publicats. I també he emprat alguns poemes de llibres encara inèdits.
Una vegada feta aquesta primera triadella (que, amb poques
variants, va ser la definitiva), vaig copsar de seguida que, en
aquests trenta-tants d'anys de conreu de la poesia sempre he
navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt
allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre
el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel,
Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell
descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós
llibre de Jaume Vidal Alcover...
Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem
incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García
Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro
Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista
podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia
russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich
Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus
Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca
contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves,
James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)...
Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes
catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que
serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria
impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta
antologia que s'acaba de publicar en la col·lecció "El Turó":
Antologia (1972-2002). Ací només es tracta de deixar constància
del tarannà que, cap a mitjans dels anys seixanta, quan començ
el conreu de la poesia, em fa anar per uns camins i no per uns
altres. És, però, una experiència col·lectiva. A començaments
dels anys seixanta molts joves ja estam immersos en la lluita política
antifeixista. Per a nosaltres la manca de llibertat, la destrucció
de la nostra cultura en mans del feixisme, no és quelcom
allunyat, eteri, vaporós que es pugui combatre des de la saleta
d'un menjador senyorial escoltant l'obra de Maria Antònia Salvà
(que per cert, havia fet poemes lloant el general Franco). Les
històries contades pel pare i els oncles (que havien lluitat a
favor de la República), la feina de corresponsal de Ràdio
Espanya Independent, les vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos
i seixanta-tres, amb les tortures de la Brigada Social contra
miners i alguna esposa embarassada dels treballadors (que va ser
brutalment colpejada per la policia), l'afusellament de Julián
Grimau... tot plegat eren fets que, com a joves d'esquerres, ens
feia veure que la llibertat no vendria mai donada pel simple
conreu dels poemes d'ametlers en flors a què es lliuraven molts
cappares de l'anomenada Escola Mallorquina. Cap a mitjans dels
anys seixanta pensam que el combat per la llibertat requereixen
de l'organització militant i combativa de tots els antifeixistes
en partits clandestins.
Aquests són els fonaments de clar compromís polític i cultural
que ens alleten als nostres divuit i dinou anys quan, a poc a
poc, començam a escriure les nostres primeres ratlles. Bona part
del que va ser la meva generació -el grup més combatiu, el més
idealista- queda ressenyat en els llibres L'Antifranquisme a
Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i
antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política
de la transició (Edicions El Jonc). Als vint anys, ja ho
he dit, som plenament conscients de tota aquesta història
dolorosa. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo,
Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel
Alomar, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença
a editar-se força!
L'ambient de repressió política i cultural franquista (i d'una
mínima resistència cultural mitjançant les trobades poètiques
a cases particulars, especialment a casa dels oncles de
l'historiador Josep Massot i Muntaner: Marià i Mercè Massot) és
descrit pel mateix Massot en molts dels llibres publicats aquests
darrers anys i sobretot en Els escriptors i la guerra civil a les
Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona,
1990).
|
