El PSM opina. 22/08/2003

Per una nova esquerra

Malgrat que hagin passat setmanes d'ençà de les eleccions i molta gent pensi que l'esquerra oficial ja ha tret les conclusions adients del seu fracàs, el cert és les coses no són tan simples. Els sectors d'esquerra autèntica que hem donat suport a l'experiència progressista no veiem per part ni banda una reflexió seriosa sobre el que s'ha esdevingut i, molt manco, algú o alguns que indiquin la possibilitat de trobar el camí de sortida d'aquest laberint. Els més diversos sectors socials, les persones preocupades per continuar la lluita per una societat més justa i solidària, aquells col·lectius i persones que no solament no van ser escoltats pels mals gestors del Pacte, sinó que, com Jaume Santandreu, perseguits i portats als tribunals per dir la veritat, constaten que res no ha variat substancialment.

Però, en vistes al futur, els problemes per als sectors progressistes es compliquen en no veure cap autocrítica seriosa del que s'ha esdevingut, cap dimissió dels autors del desastre, cap anàlisi real de la derrota ni cap programa d'actuació mínimament coherent per als propers anys. A la gent del carrer, al militant de base, a l'home o la dona d'esquerra ens fa l'efecte que les burocràcies que han fet malbé la il·lusió popular en un canvi de política continuen entestades en els seus històrics errors i no fan res per a solucionar els problemes que comporta la gestació d'una autèntica alternativa d'esquerra per a les Illes. El panorama després del naufragi és vertaderament paorós. Cadascú dóna la culpa de la derrota als altres, però mai no es miren a si mateixos, mai no es demanen si la culpa de fracàs no haurà estat d'una visió equivocada de la realitat, de no saber-ne abastament, de la seva inutilitat a l'hora de bastir programes i fer-ne arribar el contingut a la gent.

La fracassada EU proposa ara la «unitat de tots», ja que en cas contrari no es pot assolir el poder. A simple vista sembla una proposta coherent. Però en aquest «tots» segur que deu incloure el PSOE, sense parar esment en la política de dretes que en molts camps ha fet durant aquests anys i fa en l'actualitat en molts d'indrets. Ara mateix, l'estreta unitat amb el PP contra «los nacionalismos excluyentes» ens fa pensar que aviat poca cosa d'esquerra quedarà dins unes sigles buidades de contingut ja des del temps de la transició. El lamentable espectacle de Francina Armengol oferint el setanta-cinc per cent del programa del PSOE a UM per servar les cadiretes en el Consell (seguida de prop per Miquel Rosselló, Grosske i Cámara demanant un seient a Maria Antònia Munar), combinat amb l'actitud d'UGT contra el català, de Damià Cànoves contra «tots els nacionalismes, el català i el d'aquí», eleva al màxim la irrealitat d'aquesta aspiració a la unitat de l'»esquerra». Dins aquesta «esquerra» oficial de la poltrona i els substanciosos sous que han pagat renúncies i abandonaments polítics durant un quart de segle hi ha massa gent desprestigiada per a servir-nos en el moment de bastir un mínim de programa engrescador envers al futur.

Una qüestió ben diferent seria si el problema de la unitat es plantejàs entre partits i col·lectius no cremats per l'onada d'oportunisme que hem conegut en aquestes dècades i, sobretot, en aquests darrers anys d'absurda «gestionitis» sense ideologia (que, en el fons, consolida la ideologia de la dreta). Es tractaria d'oferir programes unitaris, anàlisis creatives de la nostra realitat, fetes per unes direccions partidistes i sindicals renovades, sense restes esclerotitzades del passat. És gent nova el que vol la societat. Persones a les quals no es pugui relacionar amb cap mena d'oportunisme, amb els històrics abandonaments d'idees i principis del PSOE i PCE. Mentre els més diversos sectors populars només vegin els monstres oportunistes del passat (els que durant un quart de segle han lluitat, per activa i per passiva, contra l'esperit república, contra la unitat obrera i popular, contra els drets a la llibertat dels pobles oprimits) no es pot esperar res d'ambiciós en la línia de substituir definitivament la «esquerra» fossilitzada i dogmàtica que ens ha portat al fracàs. La unitat de l'esquerra i del nacionalisme és una tasca prou important per a deixar-la en mans de qui sabem que només aspiren a engreixar amb les miques que el poder llança als seus criats.