|
El pontet de la felicitat
Quan jo era infant, i a Mallorca no hi havia tants de cotxes
com ara, és ben evident que no es plantejassin segons quin tipus
de problemàtiques que ara ens tenen a uns bipolaritzats i, a
d'altres, com al batle de Sineu, en una situació molt més incòmoda
perquè el partit els diu una cosa, el cor, que compta poc, els
en diu una altra i el poble que representen, amb una majoria
ajustada fruit d'un pacte, els en diu una altra de molt diferent
i que, i això sí que els cou, els podria fer perdre la batlia
en acabar l'actual legislatura o, com gat escaldat que d'aigua
freda tem, fins i tot en el decurs de la mateixa amb el vistiplau
-amb cotxe oficial i corbata rodriguera- de dona Dolça Mulet,
que per no esquinçar-se les sabates noves sol gastar aquest
tipus de vehicles fins i tot per anar a comprar dues unces de
gerret.
Perel gust ò érem als cotxes i hem de tornar als inicis, que
llavors sempre trob dues o tres lectores que per no dir-me a la
cara que som lleig i panxarrut s'espassen tot dient-me que faig
un bigalot de prosa que no és passador per enlloc. (Jo llavors
faig la mitja i pens que, a l'hora d'escriure, no tenc cap altra
pecaminosa pretensió que el fet que el lectorat hi passi un cert
plaer espiritual que li compensi la peresa d'aixecar-se al matí
per anar a comprar el diari). Bé, però hem tornat a deixar el
fil dels cotxes i és ben hora que el reprenguem. La irrupció
del cotxe ens ha comportat major mobilitat i un faster
d'avantatges o com a mínim de canvis -ja la història, si hi és
a temps i no mor, aquesta dama, deshidratada en ple efecte
hivernacle, ho jutjarà- que ara no perdré el temps d'enumerar.
També ha afectat el nostre lèxic. Si ara, a un al·lot de primària
li dius -si és que fóra pedagògicament pertinent de dir-ho- «et
fotré un zero com una roda de carro», probablement la cosa no
li farà ni fred ni calor perquè no n'han vista cap mai ni tan
sols presonera fent de barrera a una finqueta de foravilers
nouvinguts de quartó i mig amb «casita d'aperos». Però sí,
en canvi, si seqüenciassin la solfa amb què escric aquest
article em dirien «que em posàs el turbo», que som un tio «sense
gens de repris», les meves lectores em podrien dir, sense
blasmar-me per res la prosa, que tenc «el carburador embossat»
o que faig més pena «que un dièsel dins una sala de
rehabilitació».
Però no només ha estat el cotxe allò que ens ha fet
evolucionar el lèxic sinó també les seves circumstàncies. No
hi havia hagut tantes corbes mai en la nostra existència d'ençà
que hi ha cotxes: abans hi havia endinsades, els sementers feien
panxa, a la carretera hi havia revolts i les jovenetes no
aspiraven a tenir unes corbes estàndards sinó que el seu estàndard
era la figura, per a tothom intel·ligible, d'un gerricó. També
hi havia pontets i molts d'altres mots, ara només hi ha corbes.
Fins i tot, a la venturosa panxa, abans referent lèxic de múltiples
usos, se l'ha condemnada a ser designada com «la corba de la
felicitat». És cert que amb un to eufemístic per no fregar-te
pels morros la teva poca addicció a les tortures diàries a un
gimnàs o per entimar-te a la cara la golafreria de les figues
amb pa amb oli i formatge tan curat com el barram i la tensió
arterial el pugui agombolar.
Bé, ara idò, en plena època de les batalles perdudes i de les
plataformes aquerubinades jo vull apuntar-me a una de ben
particular: la lèxica. I propòs que tots els que em vulguin fer
costat i fins i tot els qui em vulguin recolzar a partir d'ara
substitueixin la dita «corba de la felicitat» pel «pontet de
la felicitat». Amb qualque cosa hem d'entretenir el remuc...
Per cert i parlant de panxes i de pontets de la felicitat, estic
segur que en Bartomeu Cursach i tot el gremi dels gimnasistes
deuen estar la mar de satisfets pel favor indirecte que aquest
govern els ha fet. En aquest país del tot va bé, del tot és
meravellós, on si les platges s'embruten és per la merda que
ens ve d'Àfrica o de França, en aquest país nostre ens deu
haver crescut gairebé sense adonar-nos-en, però de forma ben
ostentosa, el pontet de la felicitat. I per una qüestió
d'higiene pública, que no d'ètica, convendrà que tots en començar
el setembre ens apuntem a un gimnàs i facem desaparèixer
aquests centímetres que s'agrumollen al ventre no fos cosa que
l'any que ve, ara que ja hauran llevat l'ecotaxa, siguem
culpables directes o indirectes que no vénguin turistes. Però
abans de sotmetre't al turment situa't davant un mirall,
arrissa't el top, la camiseta imperi o la peça de roba que et
pertorbi la vista i contempla't ufà aquest pontet de felicitat
que sense saber d'on t'ha comparegut aquest estiu.
|
